Esdevingui profeta en 15 dies (1 de 2)

Si et bategen amb un nom com el de Joseph Smith (Antonio Pérez o Jordi Pujol serien els equivalents més propers) és necessari fer-ne una de ben grossa per poder destacar en aquesta vida. L’Smith protagonista d’aquesta història tingué la fortuna de néixer a Vermont l’any 1805, a un país acabat de crear i en una època que afavoria els emprenedors. Era un dels onze fills d’un altre Joseph Smith, comerciant i granger d’economia més aviat precària. Joseph Smith Jr. rebé una educació mínima i aviat contribuí a les arques familiars dedicant-se a la recerca de tresors (en particular mines d’or i d’argent), una activitat molt popular en aquells temps. M’imagino que devia de ser similar a aquestes persones que passegen per les platges amb un detector de metalls, tot i que les eines de Smith eren unes “pedres vidents”. No em pregunteu què coi són unes “pedres vidents”, jo ho relato tal com m’ho han explicat i, si heu de començar amb inquisicions impertinents, quan els veritables portents encara no han aparegut, potser que pleguem.

La jove nació americana, allunyada del control directe de les religions establertes al Vell Continent, fou un veritable laboratori en la creació de nous cultes. Abundaven les expressions de la religió popular, la gent es lliurava a tota mena de supersticions i sovint interpretava els propis somnis com a comunicacions divines. Era un terreny abonat en el qual un jove amb propensions místiques podia obrir-se camí.

L’any 1823, mentre un Joseph Smith de divuit anys pregava per fer-se perdonar alguns excessos sensuals, se li aparegué un àngel de nom Moroni (igual que la capital de les illes Comores!) i li revelà l’emplaçament d’un llibre fet de planxes daurades. El tresor es trobava amagat a un turó al costat de casa seva i contenia també una cuirassa i unes ulleres de plata les quals tenien com a lents un parell de “pedres vidents”. L’endemà mateix, Smith va pujar al turó a la recerca del llibre promès, però l’àngel li ho va impedir perquè va trobar que el jove es movia per impulsos excessivament materialistes.

Durant els quatre anys següents Smith ho va tornar a intentar, però l’àngel sempre li responia que no havia comparegut acompanyat de la persona adequada (oi que sembla un conte?) Mentrestant el jove continuava caçant tresors i treballant com a peó. L’any 1827 conegué Emma Hale, i com que els pares d’ella s’oposaven a l’enllaç, els enamorats van optar per fugar-se. El 22 de setembre de 1827 la jove parella de nou ascendí al turó i aquest cop sí que Moroni permeté que Smith no se’n tornés amb les mans buides. Amb els diners que guanyà excavant un pou, va adquirir un bagul on pogué mantenir sota clau les relíquies que acabava de trobar.

Una de les condicions que havia imposat l’àngel era que només el propi Smith podia posar els ulls sobre les planxes daurades, així que els familiars i amics propers s’hagueren de conformar palpant l’artefacte per sota d’una tela de lli que l’embolicava. Les noves del descobriment del tresor havien corregut pel veïnat i alguns caçadors de fortunes començaren a assetjar la llar dels Smith, fent-los la vida impossible. Joseph, el qual frisava per posar-se a traduir els textos gravats a les planxes, tingué la fortuna de comptar amb el mecenatge de Martin Harris, un propietari local que creia en els seus poders profètics. Amb els 50$ que rebé, Smith pogué pagar els seus deutes pendents i traslladar-se amb l’esposa a Harmony Township (Pennsylvania), on ningú no el coneixia i podria dedicar-se tranquil·lament a la traducció.

Aquelles planxes que semblaven estar fetes d’or tenien, segons Smith, uns 15 centímetres d’ample per 20 de llarg, estaven relligades en forma de llibre gràcies a tres anelles. El volum tenia 15 centímetres de gruix i les seves pàgines estaven gravades amb caràcters que denotaven una gran antiguitat. De fet, Smith va identificar amb la seva desbordant ciència infusa que aquella escriptura corresponia a l’egipci reformat, sense fer-se gaires preguntes sobre el possible fet extraordinari que Amèrica hagués estat descoberta per part dels súbdits del faraó.

Facsímil de les planxes daurades que es pot veure a Salt Lake City (oi que sembla el "taco" Maragall?)