Esdevingui profeta en 15 dies (2 de 2)

El procés de la traducció fou ben curiós. Joseph Smith es posava darrera d’una cortina, introduïa les dues “pedres vidents” (Urim i Thummim, eren els seus noms) dins del seu barret, s’abocava a mirar al seu interior (sí, sí, el del barret) i començava a recitar el que els rocs li dictaven. El més miraculós del cas era que les planxes a traduir no calia ni que fossin a la mateixa estança, podien estar amagades a les golfes o sota el llit que el text li fluïa igualment. A l’altre costat de la cortina, primer fou Emma la que exercí d’escriba; després el mecenes Martin Harris, que volia ser prop de la seva inversió, la substituí.

A mitjans de 1828 ja disposaven de 116 pàgines de manuscrit on es narraven portentoses aventures que començaven a Jerusalem i es prolongaven fins a Zaharemia (una regió fins llavors desconeguda de Meso-Amèrica) on el Rei Benjamí profetitzava un segle abans de l’esdeveniment l’arribada del Messies (juro que no m’estic inventant res). Fou en aquest moment quan l’esposa de Harris es va posar molt pesadeta exigint veure els escrits traduïts. Després de moltes reticències, Smith va permetre que Harris dugués les pàgines a la seva llar de Palmyra, però li va fer jurar que només les mostraria a cinc persones de la seva família. Harris, va incomplir la promesa i les va ensenyar a tothom que passava per casa. No fou estrany que les pàgines acabessin desapareixent per vergonya de Harris i desesperació de Smith.

L’àngel Moroni, comprensiblement emprenyat per la lleugeresa del seu torsimany, li va prendre pedres i planxes i no les hi va tornar fins que no va percebre els signes de penediment de Smith. La traducció es va reprendre el febrer de 1829 en el punt on havia quedat interrompuda. Smith es negà a tornar a traduir les 116 pàgines perdudes; segons ell, el que les havia robat estava esperant que les retraduís, per alterar els originals i acusar-lo de ser incapaç de repetir la traducció. Enlloc d’això, va recuperar el fragment inicial a partir d’unes planxes diferents, anomenades “planxes de Nephi” (la barra de Smith és admirable!)

En aquells temps col·laborava amb ell un altre visionari de nom Oliver Cowdery. Junts eren capaços de redactar textos sagrats que els hi eren revelats sense necessitat de disposar dels originals. Així fou com traduïren un pergamí obra de Sant Joan apòstol, del qual desconeixien totalment la localització. La comunicació amb la Divinitat era en aquell moment tan plena i ben establerta, que la translació es duia a terme sense necessitat de “pedres vidents” i altra faramalla. Malgrat tot, les dificultats no cessaven: ara era Lucy Harris qui va dur Smith davant dels tribunals, acusant-lo d’ensarronar el seu marit amb unes “planxes” inexistents. Joseph Smith fou declarat innocent gràcies al testimoni favorable del propi Martin Harris.

Tant de rebombori començava a inquietar l’honesta gent de Harmony i complicava cada dia més la conclusió de la tasca. L’equip traductor es traslladà llavors a Fayette (New York) on un nou mecenes els acollí. Diu la vera crònica dels fets que les planxes daurades no foren transportades en els carruatges dels fugitius, sinó que viatjaren mitjançant missatgeria celestial. En arribar a la traducció de la darrera pàgina, Smith descobrí el títol del llibre que havia estat traduint. Es deia “Llibre de Mormon”. Va afanyar-se a registrar-ne els drets. Mentrestant, Déu reclamava que trobés dotze testimonis o apòstols (incloent-hi el propi Smith) que testifiquessin sobre l’existència de les ubiqües planxes daurades. No li costà gaire trobar, entre familiars i col·laboradors, onze ànimes crèdules disposades a veure amb “ulls espirituals” (que no a simple vista) aquell llibre metàl·lic d’existència secreta.

 
Després de tantes dificultats “El Llibre de Mormon” arribà a mans del públic a la primavera de 1830, mentre que les cèlebres planxes retornaven misteriosament a mans de Moroni, sense que mai més se’n tingués notícia. En els anys que vindrien no tot fou un camí de roses, però aquest prodigi de la indústria editorial (versió intangible i espiritual) esdevingué la llavor de l’Església dels Sants del Últims Dies (o similar, perquè van canviar el seu nom cinquanta vegades abans d’establir-se definitivament). Aquest culte, conegut vulgarment com “mormó”, compta actualment amb uns 14 milions d’adeptes, o sigui que no gosaria dir que els treballs de Joseph Smith s’hagin vist abocats al fracàs. En temps de crisi com els nostres, potser la figura visionària de Smith pot servir-nos d’inspiració per treure un sobresou com a fundadors d’alguna església forassenyada.

No sé si procedeix informar de la trista fi de Smith als 38 anys, mort (al costat del seu germà Hyram) pel tret d’algun dissident, enmig d’un episodi d'empresonament sota càrrecs de traïció (no, els mormons no eren encara universalment estimats). Però, ja és sabut que tota nova religió requereix els seus màrtirs. Com diu la saviesa popular, qui vulgui peix, que no s’acosti a l’era!