dimecres, 11 de maig de 2011

Diari de lectures: nit i dia


Em van regalar “Las cajas de luz” de Shane Jones (Mondadori, 2011) un d’aquests llibrets que neixen a una petita editora independent amb una tirada de 500 exemplars i que gràcies al boca orella van esdevenint populars fins a saltar a primera divisió. A hores d’ara ja se’l considera un títol de culte i el molt “cool” Spike Jonze n’ha adquirit els drets cinematogràfics. Mentrestant, el molt menys “cool” Allau no n’havia sabut res de la seva existència (i ben feliç hauria estat persistint en la seva ignorància).

La cosa va així. Hi ha un poblet feliç on els seus habitants es dediquen a aixecar globus aerostàtics (o a fer volar coloms (el llibre no destaca per la seva precisió)), fins que un mal dia arriba Febrer i tot es glaça. S’acaben els vols, fins i tot pels ocells, i la tristor s’instal·la al cor de la comunitat. La resta del llibre s’ocuparà d’explicar com els habitants del poble lluitaran per eradicar Febrer, el qual en contra dels seus costums coneguts està disposat a durar molt més de 28 dies.

Pot semblar una al·legoria, i possiblement ho és. “Febrer” pot ser interpretat com el Pare Hivern, com una depressió estacional o com el pitjor dels vostres malsons. No m’agraden les al·legories, però puc suportar-les. Què més hi ha? Hi són Thaddeus, Selah i la seva filla Bianca. I uns personatges amb barret alt i màscares d’ocell que havien estat pilots en una vida anterior. I llavors els nens del poble comencen a morir i els vilatans cerquen estratègies per lluitar contra el fred i Bianca mor i Selah mor i Febrer, que viu al cel amb la dona que fa olor a fum i mel, es pregunta perquè tothom l’odia.

Però Febrer (o un altre Febrer) viu als límits del poble i diu que el seu nom no és Febrer, que ell és el Constructor i que la culpa és d’un altre Febrer. Mentrestant els morts ressusciten segons mercat i el llibre conclou quan li dóna la gana, amb un desglaç, això sí.

Em sap greu, la tasca em depassa i em veig incapaç de reproduir la trama, original i poètica, segons alguns lectors. (Hi ha també jocs tipogràfics que posen a prova la paciència dels estetes puristes). Com que el llibre compta amb un bon munt d’acòlits, deixo aquí una mostra del que hi podeu trobar. Si us ve de gust, que us aprofiti!
“Caldor Clemens estaba colgado del cuello en el interior de un roble hueco. Le habían desgarrado la carne, y los pájaros habían anidado dentro de su cuerpo, en el estómago, el pecho y la garganta. Además de él había animales ahorcados, entre ellos osos, ciervos y un zorro, los cuales pendían de las ramas de los árboles por medio de una cuerda de neón azul que llevaban atada al cuello”.
L'eslògan amb el qual volen vendre’ns “Las cajas de luz” el presenten com “un Petit Príncep pel segle XXI”. Me n’hauria d’haver malfiat.

Conclosa aquesta lectura, vaig passar a administrar-me un contraverí: “El camp del terrissaire” (Edicions 62) (o “El campo del alfarero” a Salamandra), darrera reencarnació de Montalbano. A aquestes altures, Andrea Camilleri ja no ens pot sorprendre i, tot i que la trama es pot comptar entre les millors de la sèrie, alguns dels seus tics poden sonar una mica fatigats.  Tant se val, acudim a les aventures de Montalbano com aquell que es pren un tassó de caldo per entonar-se. No els passa als infants que sentirien una vegada i una altra la mateixa història? Doncs això.

7 comentaris:

  1. Doncs sí, la repetició és la clau per a agradar al públic infantil. Però jo al final crec que això és fals: la repetició és allò que ens agrada més durant tota la vida, però fem veure que no i ens inventem la novetat, la moda, etc.

    ResponElimina
  2. Ha, ha... en el primer llibre només els faltava que fessin jocs tipogràfics amb la Còmic Sans!

    ResponElimina
  3. Lluís, procuro que la repetició no m'enganyi més del que cal. Si em trobo amb la repetició, intento eliminar tot allò que es consideraria genèric. I si preservo Camilleri és perquè ja no tinc avis (i tampoc pares) i he d'abocar els sentiments en un text o altre.

    ResponElimina
  4. Galde, poden ser emprenyadors, però també són llestos. Ningú no fa servir la Comic Sans a menys que sigui un masoquista convençut.

    ResponElimina
  5. Iuhu! t'he avançat en aquest últim Camilleri! ;P

    ResponElimina
  6. Clídice, estàvem fent una carrera? No me n'havia adonat.

    ResponElimina
  7. No, que tu guanyes, però mira, d'il·lusions ... :)

    ResponElimina