Estudi en escarlata

Ran de l’èxit de “A dos metres sota terra” a Michael C. Hall li van “posar” sèrie pròpia l’any 2006. Es diu “Dexter” i deu funcionar prou bé, perquè porta cinc temporades i no sembla tenir intenció de concloure en un futur proper. “Dexter” parteix d’una premissa tan original com arriscada, ja que el seu protagonista, Dexter Morgan, és un assassí en sèrie de personalitat completament sociopàtica, activitat que combina amb la seva feina com forense especialitzat en delictes de sang a la policia de Miami.

El fet que una sèrie de ja llarga durada es basi en un personatge tan atroç no deixa de tenir el seu mèrit, però els motius pels quals l’espectador pot arribar a simpatitzar amb ell són èticament dubtosos. Dexter se’ns presenta com a víctima de traumes infantils que l’han abocat a esdevenir un adult mancat de sentiments, però amb una notòria pulsió assassina. Els intents del seu pare adoptiu, policia per cert, per reconduir aquest instint letal, converteixen Dexter en una mena de justicier que remata la feina que la llei ha estat incapaç d’executar. Segons el codi inculcat pel seu pare, Dexter només acaba amb la vida d’aquells assassins comprovats que la justícia ha estat incapaç de condemnar. O sigui que Dexter és un assassí “bo”. Ens trobem doncs en aquell territori moralment relliscós, propi de les pel·lícules de Charles Bronson o del primer Eastwood americà, on es denuncia les mancances del sistema i s'exalcen les bondats executores de la iniciativa privada. Em costa contemplar aquesta justificació de l’homicidi amb la consciència tranquil·la, tot i que això és el que semblen pretendre els guionistes de la sèrie.

Al voltant del protagonista es desenvolupa una típica trama policial, similar a la que haurem vist a tantes altres sèries. Les investigacions impliquen sovint altres assassins en sèrie que semblen voler fer la competència a Dexter. Hi ha una forta presència de sang, amputacions diverses i altres excessos morbosos que exploten el filó encetat per les aventures d’Hannibal Lecter. És un espectacle que em resulta físicament desagradable. Per no parlar dels personatges que poblen la comissaria, amb els quals per res del món m’agradaria treballar. He observat que a les sèries americanes l’ambient laboral es retrata sovint com un correlat de la llei de la jungla. Em pregunto si es deu a la competitivitat innata d’aquesta societat o bé aquesta imatge tan agressiva obeeix a exigències del guió. Sigui com sigui, els personatges que habiten la sèrie en general no m’han resultat atractius.

Els millors moments que presenta “Dexter” els trobarem en els intents del titular d’aparèixer com a un ésser normal. Hi ha una indubtable incomoditat còmica en els seus desorientats esforços per esdevenir “amic”, “germà”, “enamorat” i finalment “pare de família”. I certament hi ha quelcom de molt inquietant en descobrir fins a quin punt l’eficàcia dels nostres rols socials consisteix en saber fer teatre més que no pas en sentir emocions genuïnes.

Però ni aquesta idea atractiva, ni la vibrant música cubana, ni les panoràmiques aèries sobre una enlluernadora Miami, ni els malèvols títols de crèdit han estat suficients per fer-me oblidar el sangonós mal rotllo inherent a la sèrie, la potència erràtica dels seus guions, la indiferència dels seus personatges, el seu psicologisme barat amb veu en off incorporada i la irritant noció de prendre’t la justícia pel teu compte.

Amb penes i treballs ens hem empassat les tres primeres temporades (per allò que a casa no es llença res). El plural no és majestàtic, parlo també en boca de Josep per confirmar que no mirarem ni una temporada més d’aquest “Dexter” dels dimonis. No tot en aquesta vida ha de ser “Six feet under”, “The Sopranos” o (fins i tot) “Nurse Jackie”. Tot apunta que amb “The Wire” la tornarem a encertar.