dijous, 12 de maig de 2011

Estudi en escarlata


Ran de l’èxit de “A dos metres sota terra” a Michael C. Hall li van “posar” sèrie pròpia l’any 2006. Es diu “Dexter” i deu funcionar prou bé, perquè porta cinc temporades i no sembla tenir intenció de concloure en un futur proper. “Dexter” parteix d’una premissa tan original com arriscada, ja que el seu protagonista, Dexter Morgan, és un assassí en sèrie de personalitat completament sociopàtica, activitat que combina amb la seva feina com forense especialitzat en delictes de sang a la policia de Miami.

El fet que una sèrie de ja llarga durada es basi en un personatge tan atroç no deixa de tenir el seu mèrit, però els motius pels quals l’espectador pot arribar a simpatitzar amb ell són èticament dubtosos. Dexter se’ns presenta com a víctima de traumes infantils que l’han abocat a esdevenir un adult mancat de sentiments, però amb una notòria pulsió assassina. Els intents del seu pare adoptiu, policia per cert, per reconduir aquest instint letal, converteixen Dexter en una mena de justicier que remata la feina que la llei ha estat incapaç d’executar. Segons el codi inculcat pel seu pare, Dexter només acaba amb la vida d’aquells assassins comprovats que la justícia ha estat incapaç de condemnar. O sigui que Dexter és un assassí “bo”. Ens trobem doncs en aquell territori moralment relliscós, propi de les pel·lícules de Charles Bronson o del primer Eastwood americà, on es denuncia les mancances del sistema i s'exalcen les bondats executores de la iniciativa privada. Em costa contemplar aquesta justificació de l’homicidi amb la consciència tranquil·la, tot i que això és el que semblen pretendre els guionistes de la sèrie.

Al voltant del protagonista es desenvolupa una típica trama policial, similar a la que haurem vist a tantes altres sèries. Les investigacions impliquen sovint altres assassins en sèrie que semblen voler fer la competència a Dexter. Hi ha una forta presència de sang, amputacions diverses i altres excessos morbosos que exploten el filó encetat per les aventures d’Hannibal Lecter. És un espectacle que em resulta físicament desagradable. Per no parlar dels personatges que poblen la comissaria, amb els quals per res del món m’agradaria treballar. He observat que a les sèries americanes l’ambient laboral es retrata sovint com un correlat de la llei de la jungla. Em pregunto si es deu a la competitivitat innata d’aquesta societat o bé aquesta imatge tan agressiva obeeix a exigències del guió. Sigui com sigui, els personatges que habiten la sèrie en general no m’han resultat atractius.

Els millors moments que presenta “Dexter” els trobarem en els intents del titular d’aparèixer com a un ésser normal. Hi ha una indubtable incomoditat còmica en els seus desorientats esforços per esdevenir “amic”, “germà”, “enamorat” i finalment “pare de família”. I certament hi ha quelcom de molt inquietant en descobrir fins a quin punt l’eficàcia dels nostres rols socials consisteix en saber fer teatre més que no pas en sentir emocions genuïnes.

Però ni aquesta idea atractiva, ni la vibrant música cubana, ni les panoràmiques aèries sobre una enlluernadora Miami, ni els malèvols títols de crèdit han estat suficients per fer-me oblidar el sangonós mal rotllo inherent a la sèrie, la potència erràtica dels seus guions, la indiferència dels seus personatges, el seu psicologisme barat amb veu en off incorporada i la irritant noció de prendre’t la justícia pel teu compte.

Amb penes i treballs ens hem empassat les tres primeres temporades (per allò que a casa no es llença res). El plural no és majestàtic, parlo també en boca de Josep per confirmar que no mirarem ni una temporada més d’aquest “Dexter” dels dimonis. No tot en aquesta vida ha de ser “Six feet under”, “The Sopranos” o (fins i tot) “Nurse Jackie”. Tot apunta que amb “The Wire” la tornarem a encertar.

17 comentaris:

  1. Deu ser la telesèrie predilecta del Premi Nòbel Obama!

    Però per la crítica que li dediques... déu ni dó tres temporades veient-la! Espero que no us hagi quedat res d'aquest Dexter!

    ResponElimina
  2. Galde, això de matar "dolents" és molt llaminer, per això em molesta que els productes de ficció em temptin. Ja tinc prous dilemes ètics amb la realitat.

    I, si hem vist tres temporades, és perquè el paquet les contenia, i com ja he dit a ca meu tot s'aprofita.

    ResponElimina
  3. Tot i ser incapç de seguir sèries, he vist tres o quatre capítols de "Dexter" (no sabria dir de quina temporada, l'any passat). El trobava divertit i arriscat, tot i que pinta un món terrible: tothom es mou per egoïsme, són hipòcrites i cínics. Potser és exagerat, però jo li trobava un punt hamletià, al Dexter. Això sí, el tema de prendre's la justícia per la mà fa una mica de por i és un tòpic molt ianqui i alhora molt perillós.

    ResponElimina
  4. Lluís, ja li agradaria a Dexter ser hamletià, però les pretensions el perden.

    ResponElimina
  5. Encara que tens raó amb el que dius, guions erràtics, personatges desagradables i l'intent de fernos veure que assassinar al dolent si es dolent no es assassinat si no justicia, hi han capítols de Dexter que son genials. Potser a l'última temporada es repetia massa, però trobo que desperta aquell instint políticament incorrecte que portem dins i que dominem. De vegades algunes situacions les resoldria com Dexter.

    ResponElimina
  6. Cap missatge és gratuït i si podríem classificar la producció cinematogràfica i televisiva en base a allò que "toca pensar". En això els EEUU en són els campions i ja ni se n'amaguen. Toca guerra a l'Irak, doncs encetem campanya a Hollywood, als vídeo-jocs, a la premsa, on convingui. En vaig veure un i no em va agradar, massa ganes d'épater(defuà) :)

    ResponElimina
  7. Aris, de capítols genials no n'hem sabut trobar ni un, i la tercera temporada la pitjor de les 3 que coneixem,

    ResponElimina
  8. Clídice, encara que fets recents sembla que ho confirmin, no em posaria jo gaure conspiranoic.

    ResponElimina
  9. L'episodi titolat "british invasion" el trobo genial, es de la segona temporada.
    Ara, la tercera temporada com tu dius es la pitjor...

    ResponElimina
  10. És cert, Aris, que el final de la segona temporada va ser el millor.

    ResponElimina
  11. Sento discrepar en algunes coses, tot i que en general estic d'acord amb quasi tot el que dius, en especial en això desl guions erràtics i la falsa profunditat dels personatges i les seues reflexions.
    Però si hi ha alguna cosa que em va semblar vomitiva del Dexter varen ser prescisament els darrers capítols de la segona temporada, i en especial l'últim. Vaig agafar una emprenyamenta còsmica i una malaòstia elefantiàsica amb el plantejament que els guionsites van fer, i en el final estúpidament forçat quan no li calia gens ni mica. En acabar aquell maleit capítol, em vaig jurar, sentint-me la reencarnació dosriuenca de la Scarlett O'Hara, que mai més tornaria a veure un altre capítol d'aquesta sèrie.

    ResponElimina
  12. Ostres, Leb, això m'ho hauràs d'explicar en viu perquè trobo que no n'hi havia per tant.

    ResponElimina
  13. D'acord. El 22 entraré en detalls.

    ResponElimina
  14. Veig que ningú ha volgut dir-ne res de la darrera frase de l'apunt. Apart de treure-us les ganes de posar els peus a Baltimore (cas que mai les haguéssiu tingut)..., oi tant que l'encertareu!

    ResponElimina
  15. Girbén, ja portem 5 capítols i ens està agradant molt. Certament és un pèssim esquer turístic per a Baltimore, però com és la ciutat natal de Frank Zappa, no dic jo que no...

    ResponElimina
  16. Que si no és pel Zappa a Baltimore no hi fotré mai els peus; és una de les moltes lliçons que n'he tret de "The Wire". Bona de nassos!

    (restauració d'emergència d'un comentari ensorrat durant el terratrèmol d'ahir)

    ResponElimina