Segona residència (17): èxode

Anava camí de casa acompanyat d’aquells tres galifardeus, quan un inconfusible  vehicle groc i negre ens passà pel costat tot fent sonar la botzina. Mariano, el taxista, va treure el caparró per la finestra:

—Ep, veí, que em sembla que vostè no en sap res de tot això, que sàpiga que nosaltres toquem el dos, que ja n’hem tingut prou. Posem el xalet en venda. Li dic per si coneix algun possible comprador. Si vol, li deixo el número del mòbil. Per si de cas.

—No em digui que se’n van per culpa dels gossos de la Magda. Aquestes coses es parlen i no hi ha conflicte que no es pugui resoldre amb una mica de diàleg.

—La Magda i companyia fa temps que van deixar de ser un problema; de fet, ella és tan víctima de la situació com ho som nosaltres. Pregunti-li, si no, per veure com n’està de contenta.

—Entenc doncs que els gossos han deixat de destrossar-li el roserar i decorar-li l’accés a la casa amb deposicions diverses.

Espero que els meus intents de conciliació siguin reconeguts i recompensats en aquesta vida o en la següent; perquè no van rebre cap gratificació aquell matí infaust. El taxista em respongué rebotat, mentre la seva senyora es ventava, acalorada pel destret.

—Quina importància poden tenir el colló de gossos, quan et trobes una rata morta, plantificada sobre el parterre de les roses els set dies de la setmana? Sí, ja ho sé, les rates solen morir pertot arreu; però és massa coincidència que en tinguem una de cos present dia sí dia també. Si vol fer-me cas, l’aconsello que desaparegui, la urbanització està tocada per una maledicció indígena.

—Potser està construïda sobre un antic cementiri indi, com a «Poltergeist» —va apuntar l’espavilat d’en Casimir i crec que tots els presents li vam dedicar un sonor clatellot mental.

—Queda clar que algú ens vol fer marxar d’aquí —vaig intentar raonar—; però no ens podem rendir tan de pressa. Miri, jo també he tingut algunes experiències desagradables, però aquí em té, plantant cara…

—Veí, aquesta guerra no és la meva, i la Magda comença a pensar com nosaltres, pregunti-li, si no.

—Però què li ha passat a la Magda?

Mariano, potser tip de retòrica, va apujar la finestreta per no haver-me de respondre i enfilà el camí cap a Barcelona per desaparèixer (amb taxi i senyora) per sempre més de la meva vida i d'aquesta narració.

—Ep, mestre —aquest era Toni, el prim, a qui el meu estupor havia incomodat—, fa o no fa una cervesa?

—Em sembla que abans haurem de fer una visita de cortesia a la Magda i la seva patuleia canina.

La notícia no els va fer cap gràcia; però jo ja m’estava dirigint amb pas ferm a l’extrem més penós de Mary Muntanya, mentre un cor de lladrucs m’oferia una dubtosa benvinguda.

Números irracionals

Patel & Irons

Per pura deformació vocacional (i sense cap esperança al respecte) havia de veure «The Man Who Knew Infinity», ja que no cada dia s’estrenen pel·lícules sobre super-herois matemàtics. Basada en la biografia homònima de Robert Kanigel i dirigida pel desconegut Matthew Brown, la cinta relata els últims anys del portentós matemàtic indi Srinivasa Ramanujan (1887 - 1920), des dels seus modestos inicis com a comptable a Madràs fins als seus anys a Cambridge, amb especial incidència en la seva relació amb el prestigiós matemàtic G. H. Hardy.

La història mereixia ser explicada, atesa la particular idiosincràsia del personatge. Ramanujan, mancat de tota formació acadèmica, era capaç de visualitzar per pura il·luminació interior (o per innata comprensió de les propietats dels números) tota mena d’igualtats i teoremes, que (si no havien sigut demostrats prèviament) acabaven resultant vàlids en un gran percentatge dels casos. La seva manca de mètode i el seu desinterès per demostrar els seus descobriments xocava de ple amb la forma tradicional com es produeixen els avanços en matemàtiques. Hi ha quelcom de fascinant en aquest enfrontament incruent entre la ciència considerada més racional de totes, com ho són les ciències matemàtiques, i algú que, com Ramanujan, entén els seus descobriments com revelacions d’una deïtat del panteó hindú. I tanmateix la matemàtica pura, amb el seu anhel de desentranyar una veritat superior, pot arribar a tenir un fort component místic no tan allunyat de la irracionalitat.

Com era d’esperar, tot això «The Man Who Knew Infinity» ho presenta sota les formes d’un convencional «biopic» britànic d’època, tan correcte com poc imaginatiu. S’hi troben les típiques adversitats de l’heroi incomprès —racisme, xoc cultural, calefacció deficient i mala alimentació—, per concloure amb una victòria «in extremis», que acaba esdevenint pírrica. La subtrama de la senyora Ramanujan, que es marceix a Madràs per culpa de la sogra, frega el territori de la infraliteratura de serial. Cal dir, però, que el guió que firma el director mateix, fa molt passadores les quasi dues hores que dura la funció, el que ja té mèrit si parlem de drames on hi intervenen les matemàtiques. Aquesta impressió personal ha sigut confirmada pel meu poc matemàtic acompanyant, que no ha pesat figues ni un sol moment, al contrari del que li passa a les darreres estrenes de super-herois.

En tractar-se d’un film britànic de prestigi, apart del marc arquitectònic incomparable que ofereixen els edificis de Cambridge, es poden donar per descomptats una colla d’actors envejables. Inclogueu doncs Jeremy Northam, que fa de Bertrand Russell, el diminut (i roba-escenes) Toby Jones, o el jocund Stephen Fry (que no arriba a dir més de dues frases). Segurament són els seus dos protagonistes els que més justifiquen veure aquesta pel·lícula. Es diria que Dev Patel (Ramanujan) acapara amb les seves orelles de pàmpol tots els papers d’indi jove que hi ha a la cinematografia mundial, però la veritat és que sempre encén la simpatia incondicional de l’espectador, sobretot si s’ho passa malament i no menja prou pastanagues.

Jeremy Irons interpreta el mentor de Ramanujan, G. H. Hardy, amb la seva característica inexpressivitat, que mai no saps si parla de l’actor o del personatge; però que confereix a la trama una inesperada seriositat. David Leavitt a la seva novel·la «The Indian Clerk» va optar per explicar la mateixa història que la que aquí ens ocupa a partir de l’experiència «dins de l’armari» de l’homosexual Hardy. S’entén perfectament.

En definitiva: poc recomanable; però bastant bona.

Més fora que dins (o viceversa)

Permeteu-me que afuselli aquest article de Strange Maps que demostra, per si no ho sabíem, com de desequilibrat està el món. Comença amb un cas molt particular, el d’aquest immens país que és Canadà. Observeu el mapa de dalt. Veieu la línia horitzontal vermella que apareix a la part inferior dreta de la imatge? Creua els estats d’Ontario, Quebec i New Brunswick; només Nova Scotia queda pràcticament tota al sud de la línia. Per a sorpresa meva i de gairebé tothom que no és canadenc de soca-rel, aquesta línia divideix el país en dues parts amb la mateixa quantitat d’habitants: dels 35 milions de canadencs, el 50% viu al sud de la línia i l’altre 50% al nord. Per molt que sapiguem que el Yukon, els Northern Territories i Nunavut cobreixen el 40% de l’àrea nacional amb una població total de 100.000 persones, mentre que al sud de la línia vermella es troben ciutats tan populoses com Toronto, Montreal, Halifax o Ottawa, la constatació visual del desequilibri no deixa d’impressionar.

Si saltem del particular al global, podem trobar un cas similar en el mapa següent, on s’ha traçat un cercle sobre l’extrem oriental del continent asiàtic. No negaré que la circumferència té una mida considerable; però encara és molt més el que queda fora que dins. I no obstant, a l’interior del cercle hi viuen més de la meitat dels habitants del planeta. Evidentment allà s’hi troben sis dels deu països més populosos del món (Xina, Índia, Indonèsia, Pakistan, Bangla Desh i Japó) i dos dels següents deu (Filipines i Tailàndia). Però a l’exterior, carregant menys de la meitat del pes de la Humanitat, hi són continents sencers (les Amèriques, Àfrica, Europa, Oceania, l’Antàrtida) i bona part del continent que quedava (Àsia). Sí, quan jo era un nen, ja es parlava del perill groc.

Ara no parlaré de població, sinó de riquesa (o millor de població i riquesa al mateix temps), i per tant caldrà viatjar als Estats Units. El cercle s’ha dibuixat amb centre a New Jersey i abasta algunes de les ciutats més opulentes del planeta (New York, Washington, Boston…) Al seu interior hi viu el 20% de la població (65 dels 317 milions totals), mentre que el seu patrimoni suposa el 50% (36.400.000.000.000 $) de la riquesa del país. Aquesta mena de desigualtats fa pensar i sembla marcar una tendència en futurs desenvolupaments econòmics. No digueu que no us ho havia advertit.

Acabo amb un dels meus caps de turc favorits: com d’estúpides resulten les religions, si les mires fixament als ulls. El mapamundi d’aquí dalt reprodueix la modèstia de l’àmbit geogràfic on el Déu Totpoderós dels grans credos monoteistes (el de la Tora, la Bíblia i l’Alcorà) s’expressà. O, dit amb paraules més planeres, els llocs propicis al judaisme, al cristianisme o l’islamisme. No cal gaire dosis d’objectivitat, per reconèixer que, en termes de quilòmetres quadrats, estem parlant pràcticament d’un veïnat. Es diria que a la Divinitat dels Vells Temps li feia mandra sortir de la seva àrea de confort. O potser és que no era en cap sentit universal.

Segona residència (16): un altre Víctor Català, si us plau

El Víctor Català contemporani en el que estava pensant, era inútil esperar que el coneguessin aquell trio d’atabalats que em mig seguien, però el lector atent sap de sobres de qui estic parlant, perquè està acostumat a trobar-se’l fins a la sopa.

Improviso un petit dossier informatiu, pels que visquin encara a la inòpia. Víctor Català, periodista de llarga trajectòria, malgrat la seva sempiterna edat de «jove promesa». Està vivint el seu gran moment d’ençà l’any 2007, quan esdevingué d’un dia per l’altre el director d’«El Eco Literal», el diari de més tirada (i, per tant, el més influent) dels que s’editen i es desediten a Catalunya (Barcelona). L’omnipresent (Víctor) Català, «catalán del año» segons «El Periódico» el 2010, i Creu de Sant Jordi el 2018, és considerat com un dels grans creadors d’opinió del regne (i també de la futura república). Tots l’heu vist vespre rere vespre a Can Cuní, parlant amb autoritat de tota mena de qüestions, des de l’alternativa als tampons menstruals, fins a la protecció del linx ibèric, passant per la semiòtica de l’autèntica paella valenciana.

Però la seva influència va molt més enllà; perquè apart de disposar d’editorial periodístic (per dret de cuixa) i de columna fixa al diari que ell mateix dirigeix, també li permeten intervencions esporàdiques a un setmanari «amic» i en una cadena televisiva, encara més «amiga», d’àmbit feliçment estatal. No diré res, perquè se sobreentén, dels seus comptes de Twitter i d’Instagram, tots dos entre els més seguits en els satèl·lits que giren entorn de Barcelona. Per si això fos poc, aquest avatar de Víctor Català guanya Jocs Florals i premis de novel·la Prudenci Bertrana quan s’ho proposa i representa el cas més conspicu de polígraf català del segle XXI.

Dit tot això, que ja és molt, s’entendrà que no em pogués creure que aquest mateix Víctor Català del que estic escrivint es trobés en estat captiu a les entranyes de la Casa de l’Alemany, víctima d’una substitució digna d’«El presoner de Zenda». El personatge és massa conegut, gràcies a la seva contínua ubiqüitat, com per permetre imitacions barates. Sense ser seguidor seu, juraria que l’havia vist en dues o tres ocasions durant la darrera setmana. Sempre a través de les petites pantalles. Sempre sense aixecar cap sospita.

Per altra banda, ni en Toni, ni en Casimir, ni tan sols l’Edi (malgrat el seu evident pesquis) eren capaços d’inventar-se una història tan forassenyada. Per tant, només hi havia dues opcions: o bé la Caterina Albert ens estava enviant «post its» grocs des de l’ultratomba, o bé algú estava invocant el nom del super-periodista en va, segurament amb intencions difamants.

El meu primer impuls fou el de convocar una «razzia» al soterrani de la Casa de l’Alemany. Després vaig recordar que no era jo el cap de la policia local i vaig decidir convidar els meus tres col·legues a fer unes cerveses a Villa Florita mentre discutíem la següent jugada. 

Estranys companys de llit (i encara més estranyes companyes de llit)

Grace i Frankie es coneixen des de fa anys, però mai no han sigut realment amigues: s’han vist obligades a relacionar-se només perquè els seus marits són socis en un despatx d’advocats especialitzats en divorcis. Aquesta situació es veurà trasbalsada quan els dos homes els revelin que han mantingut una relació amorosa des de fa vint anys i finalment han decidit divorciar-se d’elles per poder contraure matrimoni. Malgrat les seves personalitats antitètiques, Grace i Frankie hauran d’aprendre a conviure per donar-se suport mutu davant d’un fet que les depassa i les afecta de forma similar.

Amb aquesta sinopsi, ja s’entendrà que la sèrie «Grace and Frankie» constitueix pur material de «sitcom», d’aquells de tota la vida. Els seus artífexs són Marta Kauffman (que ja fou responsable de la clàssica «Friends») i Howard J. Morris. La puixant Netflix ho produeix. El programa té un inconfusible caràcter geriàtric i els seus mesurats atreviments responen més a l’inevitable aire dels temps que a cap voluntat transgressora.

Segurament, si no fos per la identitat de les seves actrius i actors protagonistes, no estaríem parlant ara i ací de «Grace and Frankie». Jane Fonda (Grace) i Lily Tomlin (Frankie) repeteixen en la ficció els personatges públics que s’han construït durant les seves respectives llargues carreres. La primera, com a tibada reina del control, la dieta i les bones maneres de la classe benestant; la segona, com a representant tardana de la contra-cultura hippy dels 60 i el tot-s’hi-val eixelebrat. No cal dir que, malgrat els tòpics dels que parteixen (i en els que s’hi delecten), ho broden i que aconsegueixen molt bé el difícil equilibri entre el drama i la comèdia.

Si tot això ja és bo (però previsible), encara és millor que els respectius marits (i amants furtius durant vint anys) siguin interpretats per Martin Sheen (el marit de Fonda) i Sam Waterston (el de Tomlin). Ningú no posarà en dubte la solvència com a comediants consumats de cap dels dos; però hi ha quelcom d’entendridor i exhilarant en la contemplació de com aquest parell de mascles en la setantena aprèn de trompada en trompada el que representa viure fora de l’armari amb els sentiments a la vista del personal.

Els personatges secundaris que fan dels fills —dues filles biològiques en el cas de Grace i Robert, dos nois adoptats i de color discordant per a Frankie i Sol—, no acaben de trobar el seu paper a la trama, encara que elles se’n surten millor que ells. Si em forceu, em declararé parcial envers la viperina Brianna d’ulls verds, que encarna June Diane Raphael; més dolenta que la tinya, però també infinitament més guapa. Més frívolament, i justificat pel protagonisme de dones madures sobtadament mancades de parella, cal destacar l’abundant presència a la sèrie d’una bona colecció de senyors interessants, començant per Sam Elliot, qui des de fa trenta anys exerceix de senyor interessant per antonomàsia en aquest sistema solar. Però no cal menystenir Craig T. Nelson, ni els més joves (deuen rondar la cinquantena) Ernie Hudson i Timothy V. Murphy, que estan tots dos per tirar coets.

«Grace and Frankie» suposa un bon divertiment, si ja ho has fet tot a la vida i no tens problemes monetaris d’assegurança o d’hipoteca. Els admiradors de Sorkin, a qui els repugni que el president Bartlett de «The West Wing» comparteixi llit conjugal amb el Charlie Skinner de «The Newsroom», faran bé d’abstenir-se. Els podria produir urticària tot plegat.

El present de la guerra del futur

«Eye in the Sky» (Espías desde el cielo) de Gavin Hood pretén mostrar les noves formes de fer la guerra mitjançant naus no tripulades («drones») i altres andròmines d’espionatge teledirigit. De fet, l’acció que mostra no és exactament bèl·lica, però les tècniques emprades són totalment extrapolables. La coronel Katherine Powell (Helen Mirren) controla des de Londres una operació per capturar perillosos terroristes refugiats a Nairobi. Quan descobreix que planegen un atemptat suïcida, es veu obligada a canviar el signe de la missió i destruir els radicals mitjançant un «drone» que dirigeix des de Nevada el pilot Steve Watts (Aaron Paul). La possibilitat de causar danys col·laterals en forma de víctimes innocents (una nena encantadora que està venent pa) obrirà un dilema moral que esquitxarà a tota la cadena de comandament.

«Eye in the Sky» és una curiosa mena de film ja que, tret de les escenes exteriors a Kenya, tota la resta està filmada en habitacions o despatxos presidits per una o diverses pantalles, amb els protagonistes parlant entre ells per via telefònica (de fet, cap dels quatre actors principals va coincidir mai al plató). Mèrit doncs del director Hood i el guionista Guy Hibbert que el que podria haver sigut una col·lecció de bustos parlants esdevingui un «thriller» gradualment electritzant.

La pel·lícula no es planteja l’ètica d’aquest tipus de guerra «a distància», només l’exposa amb la meticulositat d’un típic «procedural». Per això els personatges a penes presenten trets personals: són mers engranatges d’un mecanisme molt més gran. És per tant una sort disposar de grans actors per encarnar-los, ja que són capaços d’insuflar humanitat i veritat amb la seva sola presència. Així, sense que se li exigeixi res que no pogués fer fins i tot dormida, Mirren traspua experiència, frustració i sentit del deure. Menció especial per al malaguanyat Alan Rickman en la seva interpretació final, una de les grans veus del teatre britànic demostrant una vegada més la seva vàlua. Però hi ha altres noms insignes: Aaron Paul («Breaking Bad»), Barkhad Abdi («Captain Phillips»), Iain Glen («Game of Thrones») o Jeremy Northam («Emma»).

Em puc arribar a creure que actualment hi hagi ocells i escarabats mecànics, capaços d’espiar les nostres vides a través les finestres de casa; em costa més empassar-me que els militars acostumin a actuar amb l’escrupolositat que s’ensenya al film. En certs moments es diria que «Eye in the Sky» deu la seva existència al propòsit poc amagat de sancionar positivament l’actuació de les tropes britàniques com a mitjanceres internacionals, sempre presentades sota la llum més honorable (com és presentada també la soldadesca ianqui). Carreguen el paper dels dolents, els polítics: els britànics, que es passen la patata calenta per eludir responsabilitats, i els americans, que exigeixen acabar amb els terroristes sense ni un segon de vacil·lació.

«Eye in the Sky» podrà ser moralment dubtosa; però funciona molt bé com entreteniment de qualitat. I, com que el final no és feliç, difícilment la podem qualificar d’obra de propaganda. Curiosa, ben curiosa.

Charles Loupot

Quina alegria la de descobrir insignes artistes dels que ho desconeixies tot. És el cas del cartellista i dissenyador Charles Loupot (Niça, 1892 - Arcs-sur-Argens, 1962) al qual el Museu de la Impremta de Lyon està dedicant una exposició petita però molt sucosa. Loupot, que va estar en actiu des de principis dels anys 20 fins a la seva mort, carrega una fama no totalment justificada d’artista «art déco»; però en realitat va saber adaptar-se a l’estètica de cada moment amb resultats sempre brillants i un grafisme d’indiscutible contundència.  A casa nostra potser el que ens sonarà més és la imatge de la casa de pintures Valentine; però a França són absolutament mítics el redisseny de Nectar, l’emblema de les botigues de vins Nicolas i sobretot la imatge corporativa de l’aperitiu St. Raphaël. Confio que us agradarà tant com a mi.