La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVIII. Gratiolet, 1

Possible autoretrat de Giorgione

Olivier Gratiolet i la seva filla Isabel de tretze anys, els últims descendents dels propietaris originals de la finca, viuen al setè en dues habitacions del servei (tot i que el títol del capítol no ho indica). Olivier està llegint un llibre d’anatomia i el té obert per una làmina de Zorzi da Castelfranco (el nom venecià del misteriós pintor Giorgione i, per tant, difícilment deixeble de l’anatomista medieval Mondino di Luzzi, com s’afirma). L’acompanya un text de l’escriptor renaixentista François Béroalde de Verville, on es descriu amb tot detall un cadàver en avançat estat de putrefacció. Isabel mentrestant intenta aixecar un ambiciós castell de naips. Cap dels dos para atenció a la televisió, on la locutora anuncia la programació del vespre: una fantasia policíaca i l’estrena mundial d’una òpera basada en Victor Hugo.

Per discernir quin lloc ocupa Olivier dins de la família Gratiolet, cal recordar els esdeveniments que es narraven al capítol XXI així com l’arbre genealògic que allà es mostrava (pàgina 101 de l’edició catalana). Fill de Louis, funcionari del Ministeri d’Aigües i Boscos. a qui van encarregar l’ordenació del parc natural de Saint-Trojan d’Oléron. Olivier, mal estudiant, va criar-se cavalcant per les platges de l’Atlàntic. Hauria estat un bon mosso de quadra, si la guerra no hagués esclatat. La va superar relativament indemne i a la seva fi es va trobar que era l’únic supervivent de la família Gratiolet.

La guerra d’Algèria el va tornar a mobilitzar i l’esclat d’una mina va obligar que li amputessin una cama. A l’hospital va enamorar-se d’una infermera que acabaria sent la mare de la seva filla Isabel (o Isabelle, que els traductors no són sempre consistents). Morta la mare en tràgiques circumstàncies, ara la filla ha d’ocupar-se del pare i sembla que s’ha tornat una mica gòtica.

Olvier sembla obsessionat per demostrar que la teoria de l’evolució és una impostura i que la fisiologia de l’ésser humà és francament millorable. Per ampliar els seus magres ingressos, es dedica a dibuixar (malament) jeroglífics per a un setmanari de passatemps. A l’original se’n reprodueix un exemple:

Le dernier représente un fleuve; sur la proue d’une barque, une femme assise somptueusement débordant de joyaux; sa tête est remplacée par la lettre «S»; à la poupe, debout, un personnage masculin à couronne comtale fait office de passeur; sur sa cape sont brodées les lettres «ENTEMENT». Réponse: «Contentement passe richesse.»

El traductor al castellà ho ha traduït tal qual i explica el joc de paraules en nota al peu. Bats i Lladó han fet la seva pròpia versió del jeroglífic: «El darrer representa un bitllet de banc que arrossega amb un cable gruixut un carro carregat de bens, tots amb una A gravada al llom. Solució: El diner porta bestiesa.»