dimarts, 31 de maig de 2016

Segona residència (17): èxode


Anava camí de casa acompanyat d’aquells tres galifardeus, quan un inconfusible  vehicle groc i negre ens passà pel costat tot fent sonar la botzina. Mariano, el taxista, va treure el caparró per la finestra:

—Ep, veí, que em sembla que vostè no en sap res de tot això, que sàpiga que nosaltres toquem el dos, que ja n’hem tingut prou. Posem el xalet en venda. Li dic per si coneix algun possible comprador. Si vol, li deixo el número del mòbil. Per si de cas.

—No em digui que se’n van per culpa dels gossos de la Magda. Aquestes coses es parlen i no hi ha conflicte que no es pugui resoldre amb una mica de diàleg.

—La Magda i companyia fa temps que van deixar de ser un problema; de fet, ella és tan víctima de la situació com ho som nosaltres. Pregunti-li, si no, per veure com n’està de contenta.

—Entenc doncs que els gossos han deixat de destrossar-li el roserar i decorar-li l’accés a la casa amb deposicions diverses.

Espero que els meus intents de conciliació siguin reconeguts i recompensats en aquesta vida o en la següent; perquè no van rebre cap gratificació aquell matí infaust. El taxista em respongué rebotat, mentre la seva senyora es ventava, acalorada pel destret.

—Quina importància poden tenir el colló de gossos, quan et trobes una rata morta, plantificada sobre el parterre de les roses els set dies de la setmana? Sí, ja ho sé, les rates solen morir pertot arreu; però és massa coincidència que en tinguem una de cos present dia sí dia també. Si vol fer-me cas, l’aconsello que desaparegui, la urbanització està tocada per una maledicció indígena.

—Potser està construïda sobre un antic cementiri indi, com a «Poltergeist» —va apuntar l’espavilat d’en Casimir i crec que tots els presents li vam dedicar un sonor clatellot mental.

—Queda clar que algú ens vol fer marxar d’aquí —vaig intentar raonar—; però no ens podem rendir tan de pressa. Miri, jo també he tingut algunes experiències desagradables, però aquí em té, plantant cara…

—Veí, aquesta guerra no és la meva, i la Magda comença a pensar com nosaltres, pregunti-li, si no.

—Però què li ha passat a la Magda?

Mariano, potser tip de retòrica, va apujar la finestreta per no haver-me de respondre i enfilà el camí cap a Barcelona per desaparèixer (amb taxi i senyora) per sempre més de la meva vida i d'aquesta narració.

—Ep, mestre —aquest era Toni, el prim, a qui el meu estupor havia incomodat—, fa o no fa una cervesa?

—Em sembla que abans haurem de fer una visita de cortesia a la Magda i la seva patuleia canina.

La notícia no els va fer cap gràcia; però jo ja m’estava dirigint amb pas ferm a l’extrem més penós de Mary Muntanya, mentre un cor de lladrucs m’oferia una dubtosa benvinguda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada