dimecres, 14 de gener de 2009

La dictadura de la incompetència

Vaig escollir aquest llibre (“La dictadura de la incompetència” de Xavier Roig, La Campana, 2008) només perquè em va cridar l’atenció el títol i perquè duia una faixa de recomanació de l’Enrique Vila-Matas. Amb un padrí com aquest vaig imaginar que es tractaria d’un assaig literari que parlaria de la incompetència humana des d’un punt de vista abstracte, irònic i fins i tot apologètic. Per qüestions que segurament tenen molt a veure amb l’edat, cada dia em sento més envoltat d’incompetents que no saben dur a termes les feines (de vegades molt senzilles) que els han estat encomanades i, a punt de tirar la tovallola, cercava un text que em consolés tot donant-me la raó.

Però el llibre no va ben bé d’això. Xavier Roig prové del món de l’empresa privada i per tant el seu punt de vista està marcat per la seva experiència en aquest àmbit, tot i que també exerceix com a columnista de l’Avui i professor del Màster de Globalització. És un text relativament breu i força directe, que amb arguments clars i bastant oposats a la correcció imperant (i amb l’ajuda de dades estadístiques molt concretes) ataca la ineficàcia de l’aparell estatal.

Roig defensa la democràcia, la llibertat individual i el lliure mercat com a motors que fan progressar el món i veu en el món anglosaxó (Estats Units i Gran Bretanya) el model a seguir: països en els que es potencia el comerç, es valora la competitivitat i on els seus polítics estan controlats per la societat civil.

A l’extrem oposat, segons Roig, estarien els països del sud d’Europa (Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, part de França...) que han creat un immens aparell estatal, l’únic propòsit del qual és perpetuar-se, i en el qual els ciutadans han delegat qualsevol responsabilitat. Això produiria una societat civil sense iniciativa que esperaria que fos l’estat el qui li solucionés els problemes, quan l’estat en realitat o els seus funcionaris (diguem-ho clar), sense que ningú avaluï els seus resultats, procura fer-se cada vegada més fort i més intervencionista, esdevenint a la vegada més imprescindible i més ineficient.

Xavier Roig carrega sense misericòrdia contra l’ensenyament del nostre país i refuta la distinció entre ensenyament públic i privat. Per a ell el que importa és la rendibilitat (els resultats acadèmics) i opina que, si els alumnes surten mal preparats, és en gran part a causa dels professors (el sistema Rosa Insensat, dixit), ja que ningú no els controla ni avalua i poden tenir la seguretat d’anar tirant de la rifeta independentment de la qualitat del seu ensenyament. L’autor sosté que els ciutadans som els clients i que tenim dret a exigir a l’estat una millora dels serveis.

Roig també carrega contra els vells progressistes de ferrenya actitud antiamericana, que prefereixen oferir l’almoina d’un 0,7% als països pobres enlloc de lluitar per promoure les seves economies, tot facilitant el comerç internacional.

No vull estendre’m més, per no avorrir; però aquest petit assaig, amb el que no sempre estic d’acord, ofereix prou idees contracorrent (almenys aquí a Catalunya) com per merèixer una lectura atenta, profitosa (i potser plena d’indignació).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada