dimecres, 21 de gener de 2009

La propera generació


Cada vegada em costa més estar al dia en qüestions musicals i, potser, ni falta que fa. I encara que escolto majoritàriament artistes forasters, de tant en tant sento curiositat per saber què hi ha de nou al país. El meu últim “descobriment” va ser Antònia Font o sigui que ja tocava buscar-li un relleu.

Així és com he anat a parar als Manel, un quartet barceloní que encapçalà totes les llistes locals del millor que es va fer al 2008. Que uns nois que porten noms tan nostrats com Guillem, Martí, Roger i Arnau hagin batejat el seu grup de forma tan neutra sembla ser indici de modestes intencions.

I de fet, les seves cançons acústiques, amb un toc de folk perpètuament temptat pel pop, parlen de coses properes i quotidianes: els amors, els amics, la família; però ho fan amb una mirada obliqua que els fa molt especials.

Per exemple, hi ha una cançó que es diu “Roma”, on algú fantasieja amb la seva parella sobre les conseqüències que hauria tingut haver viscut durant l’imperi romà, una manera realista d’immortalitzar una història d’amor:

I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l’eternitat,
i un guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.


Ah!, el disc es titula “Els millors professors europeus”, que també sona estrany de tan normal com és, i s’origina en la cançó “Pla quinquennal” sobre una parella sumida en la rutina. Ell proposa desaparèixer “per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal”: [ATENCIÓ: aquí la lletra completa]

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m’ensenyaran a fer el nus.
Pel tercer guardo l’antologia dels grans octosíl·labs que parlen de tu
i, pel quart, l’edició limitada folrada amb vellut.
I el cinquè ens creuarem per l’Eixample i demanarem taula en un bar de menús.
Trauré pit, ensenyant la corbata, i llavors, bonica,
dependrà de tu.

I llavors tot dependrà de tu.

A myspace podeu fer un tast de la seva música i veure el clip de “Noia estrangera” que té molta gràcia i dóna una idea de l’estranyesa de les seves propostes.
Incidentalment, com al FNAC el disc estava exhaurit, vaig haver de recórrer a “El Corte Inglés”. El vaig trobar a la secció de “Música regional”, on s’aixoplugaven tots els artistes que canten en català. En visites anteriors no recordo haver vist aquesta etiqueta totalment reduccionista. M’imagino que deuen aprofitar el mateix rètol (que, de retruc, és trilingüe) a tots els magatzems d’Espanya, per incloure-hi jotes, “isas” o “muñeiras”, segons faci al cas. Ho arxivaré com un dany col·lateral de la globalització.

2 comentaris:

  1. Quan cerco segons quina música a llocs com la FNAC, ja ni m'hi esforço: pregunto directament al taulell. He descobert que els seus sistemes de classificació i els meus (que són, evidentment, lògics i racionals, no com els d'ells) no coincideixen...

    Jo també estic desconnectat dels quaranta principals, no com abans. I els Manel sí, els conec, el Twitter n'anava ple aquests dies, però encara és hora que em posi a escoltar-los.

    ResponElimina
  2. De totes maneres el FNAC és glòria comparat amb El Corte, on fa poc encara ordenaven pel nom de l'artista enlloc de pel cognom. Crec que recuperaré un escrit que vaig fer al respecte fa anys, perquè encara és vàlid.

    ResponElimina