dilluns, 12 de gener de 2009

Milk


Harvey Milk i la seva cunyada.
Teníem ganes de veure “Milk” de Gus Van Sant: la narració dels vuit darrers anys de la vida de Harvey Milk, el primer polític obertament gai elegit democràticament com a regidor a San Francisco i assassinat onze mesos més tard per un ex-regidor del mateix ajuntament. Són uns fets que ens toquen de prop i que a més s’integren a la gran història de la conquesta de drets per part de les minories que va caracteritzar el segle XX (i els que vindran, espero).

Gus Van Sant és un director força irregular, capaç de firmar pel·lícules tan interessants com “Drugstore Cowboy” o “My own private Idaho”, productes tous i convencionals com “Good Will Hunting”, comèdies malèvoles com “To die for” o experiments tan moralment discutibles com “Elephant”. A Milk, potser per militància, ha optat per un to didàctic que no l’allunya gaire dels “biopics” a l’ús. Una vegada més se’ns explica aquesta trajectòria tan americana de l’individu qualsevol que arriba a fer canviar el sistema des de dins. El recurs de fer que el protagonista, amenaçat de mort, narri la seva història, tot enregistrant-la en un cassette, pot ser eficaç, però resulta forçat. L’única audàcia que es pren Van Sant és la de barrejar fluidament filmacions reals de l’època amb l’acció de la pel·lícula, de manera que el temps històric es fa molt present.

James Franco i Sean Penn
Les interpretacions són totes excel·lents: Emille Hirsch com a jove i implicat col·laborador, Diego Luna com un amant desequilibrat i Josh Brolin, molt potent en el paper del turmentat assassí (James Franco aporta bones dosis de llaminadura visual). Però la pel·lícula pertany a Sean Penn qui, amb una molt mesurada ploma, fa una composició admirable que m’ha fet oblidar moltes vegades que estava veient a un actor a qui conec força bé. Vés a saber com anirà això dels Oscar, però Penn seria un guanyador a qui no li posaria pegues.

En definitiva, una pel·lícula interessant, però que no arriba a emocionar: el desenllaç és conegut des del principi i els personatges es converteixen aviat en figures planes, mers peons de la història. Com ja vaig dir a propòsit de “The Changelling”, la realitat no sol ser la millor de les narradores i aquest cas no és una excepció. No és un bon senyal que l’escena que m’ha semblat més colpidora ha estat la dels títols de crèdit amb imatges reals de les incursions de la policia en bars gais a principis dels seixanta.

Ja entenc que les dramatitzacions són susceptibles d’atraure més espectadors al cinema, però potser ja seria hora de revisar “The times of Harvey Milk” (1984), l’oscaritzat documental de Rob Epstein.

2 comentaris:

  1. Jo, com fa l'ABC (¡!) demano l'Oscar per Sean Penn, ja¡

    ResponElimina
  2. Ni l'Oscar ni l'ABC són per a mi les millors referències, però en aquest cas estic d'acord amb el diari: seria un Oscar més merescut que molts d'altres.

    ResponElimina