dissabte, 3 de gener de 2009

Simon Boccanegra


Foto Antoni Bofill
No coneixia “Simon Boccanegra”, el Verdi que ens ha tocat aquesta temporada al Liceu i no m’havia fet gaire il·lusions. Tot i pertànyer a l’època de plenitud de l’autor, just després del hit absolut de “La Traviatta”, no en sabia més que contenia un bon paper per lluïment del baríton protagonista i que Verdi l’havia hagut de refer amb l’ajuda de Boito vint-i-quatre anys després del fracàs de la seva estrena.

El llibret de Francesco Maria Piave està basat en una peça d’Antonio García Gutiérrez, de qui Verdi ja havia adaptat amb èxit “Il trovatore”. Si aquesta darrera és potser l’òpera més parodiada de tot el repertori (per a quan la podrem veure al Liceu?), és segurament perquè “Simon” és una peça de tons molt obscurs i amb un missatge conciliador que no sovinteja més enllà de Mozart. Fora d’aquests motius, deu ser una de les òperes amb una de les trames més recargolades i ridícules de la història del gènere. No sé si perjudicat pels estralls del cap d’any, ni tan sols llegint-me de nou la sinopsi a casa he aconseguit entendre tots els ets i uts de la història. La il·luminació llòbrega i el vestuari gris d’època inconcreta no ajudaven tampoc a identificar els personatges (amb l’excepció d’Amèlia, que era la que duia faldilles). Entre els girs més bèsties de l’argument destaca el que deu ser l’enverinament més llarg de la història de l’òpera: un acte i mig transcorren des de l’administració fins que Simon la dinya, incloent-hi un casament entre actes. Santi suggeria que potser a Simon el va matar el tabac.

L’escenografia és despullada, as usual; un cub de miralls, que sembla un emprovador sobredimensionat. Sense que arribi a molestar, fa l’efecte que, amb petits canvis, ja l’hem vista a quatre o cinc altres produccions de la casa. Afegiré que aquest tipus de decorats semblen pensats exclusivament pels espectadors de platea. Des dels laterals dubto que es vegi gran cosa i des del centre del quart pis, on seiem, es produeixen efectes colaterals que segurament no són intencionats: en el pròleg, del cor només en veiem el seu reflex invertit a terra, com si fossin una colla de ratpenats penjats cap per avall; al darrer acte, la reconciliació dels dos vells enemics compta amb la presència en segon terme de tota l’orquestra, el director gesticulant i fins i tot l’apuntador.

L’equip vocal m’ha semblat bo, però en aquest aspecte jo sóc fàcil d’acontentar. Anthony Michaels-Moore, en el paper epònim, no ha estat el que més m’ha convençut. Steffano Secco substituïa el bronquític Neil Shicoff en el paper de Gabriele Adorno, l’ornamental tenor enamorat, i s’ha lluït força en la seva desagraïda part. Però els que més han destacat han estat Giacomo Prestia com un potent Jacopo Fiesco i la bella veu de Krassimira Stoyanova com a únic representant femení de l’elenc.
A la sortida, al costat de la boca del metro, un empleat dels Transports Municipals comandava un canó de neu artificial al ritme d’una cançó vagament negroide, perquè no sigui dit que aquí no tenim un Nadal com cal.

2 comentaris:

  1. M'has aixafat la primera frase del comentari que escriuré sobre l'òpera quan l'hagi vista la propera setmana. Jo tampoc no la coneixia, menys l'ària de l'Amelia (Come in quest'ora bruna), així que l'he vista aquests darrers dies en dvd per estar preparat... i espero que al teatre no em passi el mateix que a casa, perquè fa molts anys que no ploro en públic i em faria molta vergonya. Em va emocionar de valent. Serà que després de tants anys d'ironia i cinisme m'estic tornant a tornar romàntic?

    ResponElimina
  2. Ja veus que jo d'emocionar-me poc. Ara, en dvd, que es veu tot de més a prop potser la cosa canvia.

    ResponElimina