dimarts, 14 de setembre del 2010

Una tardor infinita: prefaci


Serà que amb l’edat em molesta cada vegada més carregar objectes feixucs, que no estic disposat a invertir massa temps en esforços de resultat incert o que (signe dels temps) valoro molt l’art de la concisió, però darrerament em sento atret per autors que han fet de la brevetat virtut com ara els aforistes, o Borges, o Kafka, o Txekhov. I malgrat tot, enyoro els temps en els quals res em podia fer més feliç que la possibilitat d’encetar un novel·lot d’un fotimer de pàgines amb la seguretat que allí dins hi trobaria tot un nou món en el que podria passar hores i hores dedicat a l’embadalit descobriment dels seus habitants i costums. He passat estones molt amenes amb aquests meravellosos “totxos”, veritables vacances d’estiu literàries que contrasten amb els “urban weekends” que ara ens toca viure.

Caldrà que reciti com un mantra els seus títols màgics i inoblidables: “Bleak House”, “La vie, mode d’emploi”, “La Regenta”, “Middlemarch”, “Le comte de Montecristo”, “Ulisses”, “Guerra i pau”, “Lord of the Rings”, “El Quijote”, “A suitable boy”, “Fortunata y Jacinta”, “À la recherche du temps perdu”... I, si se’m permet, deixaré fora “Les miserables”, que és una novel·la que detesto de tot cor.

Si invoco totes aquestes insignes mostres de verborrea literària, és perquè estic a punt d’enfrontar-me a un llibre de 1078 pàgines sense tenir gaire clar com m’en sortiré. Em trobo com l’escalador davant d’un 8.000, tan il·lusionat com acollonit. La novel·la en qüestió és “Infinite jest” (o “La broma infinita”) de David Foster Wallace, admirada i discutida des de la seva publicació l’any 1996.

Com ja comença a ser tradició en novel·la tan recent, és preceptiu fer l’ascensió en companyia de sherpes solidaris que parin l’orella per pal·liar les altes solituds que aquí es visitaran. Així ho van fer l’estiu passat un grup de blocaires intrèpids a través del projecte que s’anomenà Infinite Summer.
Encara no sé què faré jo, si aniré comentant les incidències de la ruta periòdicament, com ja vaig fer amb la “Vida i destí” de Grossman o bé m’ho guardaré tot per a mi fins haver fet el cim. En tot cas, l’estiu és a les acaballes o sigui que m’hauré de conformar amb una tardor infinita i en solitari. O una tardor-hivern, que tampoc hi ha pressa.

Si trigueu en tenir notícies meves, envieu-me un Sant Bernat amb coneixements de cocteleria.

[De vegades es produeixen coincidències que fan una mica de por. “Infinite jest” me’l va regalar Josep el juliol de 2009 a Montreal. Durant més d’un any no havia gosat estrenar-lo, tot esperant disposar de l’energia suficient per un atac frontal. Finalment em vaig decidir el passat 12 de setembre, dia en el que vaig llegir les seves primeres pàgines. Avui, tot documentant-me sobre David Foster Wallace, m’he adonat que precisament el 12 de setembre de 2008 fou el dia que l’autor escollí per suïcidar-se. Serà que jo també veig morts?]

25 comentaris:

  1. prime! :)

    pobre de tu que no ens tinguis al corrent! t'envio un Sant Bernat amb llet i colacao!

    ResponElimina
  2. Ep, no hi ha res millor que el teu bloc per mantenir-nos informats d'obres que sé segur que no llegiré.

    De totes maneres... hi ha una conspiració mundial entre aquest inici del llibre i el suïcidi? Potser la lectura del llibre ens dona les claus per a solucionar aquest trascendental enigma. Si entre els fulls trobes també el número de la rifa de Nadal d'enguany s'agraïrà que el divulguis entre el cenacle de blocaires que et llegiran atentament.

    Et desitgem molts anys de vida i que continuïs descrivint el que altres han escrit amb aquesta gràcia i salero!

    ResponElimina
  3. Clidi, ara no sé si això és un càstig o un incentiu. Sort que els gossos, encara que viatgin amb la bodega buida, són molt carinyosos.

    ResponElimina
  4. Ànims! A mi m'ha fet mandra fins i tot comprar-la. Potser quan em jubili... (però abans explica'ns si val la pena.)

    ResponElimina
  5. Galde, no diguis mai "aquest llibre no el llegiré", que el diable et condemnarà d'una o altra forma.

    I les conspiracions mundials són ben certes. La meva tieta Pepita (al Cel sia) ja ho deia, aquestes coses passen. I, si veus una llum blanca al final del túnel, tira sempre a la dreta.

    ResponElimina
  6. Salvador, ja saps que la pena no és sempre la mateixa, i alguns lectors suportem més que d'altres. Per llegir aquest novel·lot calen bons bíceps (que no tinc). La recolzaré sobre la taula del despatx i us en faré cinc cèntims, però la decissió final haurà de ser exclusivament vostra.

    ResponElimina
  7. Em sembla que la darrera obra voluminosa que vaig llegir fou Moby Dick. I actualment, si no es tracta d'un clàssic, em cuido molt d'adquirir llibres de més de 500 planes. Per això, estimat Allau, la teua crítica tindrà més valor que mai: faras el sacrific per molts -pel que llegeixo- que, com jo, no s'atreveixen amb els totxos. I si el teu veredicte és favorable, igual cau.

    ResponElimina
  8. Ai, Leb, no aguanto la Moby, però no te'n refiis de mi ni de ningú. El veritable "jo" es troba pertot arreu i enlloc. Cal buscar-lo.

    ResponElimina
  9. Ànims, i explica'ns com evoluciona la cosa. Ja veus que de Sant Bernats no te'n faltaran.
    D'un temps ençà jo també tinc recança allibres de 1000 pàgines, tot i que goso atrevir-me amb 600...

    ResponElimina
  10. Gràcies pels ànims, Eulàlia. De vegades no és tant el nombre de pàgines com el que contenen. Segurament "Els pilars de la terra", per citar un totxo que coneix tothom, passen més lleugers que altres llibres de 200 pàgines.

    ResponElimina
  11. Tens raó, Allau. Els best sellers, que són de fàcil lectura, acostumen a vendre's a "pes". Tan sols cal pensar en el títol que ens has donat, o la trilogia Larsson...

    ResponElimina
  12. Precisem el mite dels Sant Bernats.
    Més que un telecòctel, el seu gran servei era el de trobar als extraviats, avisar de la seva situació i -si calia- donar escalf al viatger, extenuat damunt la neu, ajaçant-s'hi al damunt.
    I pensa, Allau, que si una cosa no té preu a gran altitud és, apart de l'oxigen, l'aigua.

    Sort en la teva punya i fes moltes fotos!

    ResponElimina
  13. ara m'han vingut ganes d'encendre la xemeneia tu! és clar, Allau i Eulàlia, comenceu a parlar de material inflamable! ;)

    ResponElimina
  14. Bé, Girbén, doncs que sigui aigua. Per qüestions d'abric, amb un chihuahua passo.

    ResponElimina
  15. Lleig, Clídice, lleig això de cremar llibres.

    ResponElimina
  16. No està gens malament recuperar aquesta il·lusió per llegir llibrots. Jo també enyoro aquells temps, perquè amb l'edat he anat gaudint més de la gent precisa i concisa.

    I no sé si serà cosa de l'edat, però me n'adono que estic avorrint la ficció, i ara fa temps que ja només em dedico a l'assaig.

    Estarà molt bé veure aquestes notes de lectura. Fa anys vaig agafar un exemplar de "Rayuela", on un lector anterior havia anat deixant una sèrie de notes i reflexions molt divertides.
    Aixòsí,jo no podré de santbernat perquè no sabia res del text.

    ResponElimina
  17. "Rayuela", Lluís, també és un altre d'aquells llibrots mítics que hauria pogut afegir a la llista.

    ResponElimina
  18. Allau,
    Poses en el mateix sac escriptors molt dispars i de la seva obra en dius "verborrea literària". Si el gran Proust aixequés el cap! Jo em vanto de ser respectuosa amb els artistes i, com a màxim, penso que un llibre està "overwritten" sense deixar de tenir en compte que la meva impressió és subjectiva i que allà on jo m'hi puc haver cansat, un altra hi haurà gaudit de valent.
    De debó, Allau, això de "verborrea literària" parlant de Proust, Joyce etc. potser és encertat però m'ha ferit per cruel. Qui tingués ni que fos una estona la "verborrea literària" del diví Marcel!

    ResponElimina
  19. Seguiré amb molt d'interés la teva lectura del llibre, Allau. I sobre la seva extensió, sembla ser que la versió inicial era molt més llarga. Els editors van haver de convencer DFW de que el retallés una mica, i al final van caure unes 400 pàgines...

    ResponElimina
  20. Glòria, no pretenia ser despectiu. Tots els llibres que he citat m'agraden molt, però no em negaràs que contenen MOLTES paraules.

    ResponElimina
  21. Encara no sé, Espai, què faré. Tot dependrà del que m'inspiri. Ja ho anireu veient.

    ResponElimina
  22. Amunt i crits! que diuen els castellers.

    ResponElimina
  23. Millor fer-ho amb discreció, Brian, no fos cas que m'estimbés.

    ResponElimina
  24. Quina frase més genial "Si trigueu en tenir notícies meves, envieu-me un Sant Bernat amb coneixements de cocteleria". M'has fet somriure. De moment mai no m'han agradat els llibres grossos.

    ResponElimina
  25. Marta, amb un somriure em sento molt bén pagat.

    ResponElimina