dilluns, 28 de març de 2011

Greetings from New Jersey

Finalment, en una llarga sessió contínua que ha durat poc més de dos mesos, ens hem empassat els 86 episodis de les sis temporades de “The Sopranos” i cal dir d’entrada que tota la seva (excel·lent) reputació és merescudíssima, com ja deveu de saber molts de vosaltres. Honor per tant al seu creador absolut, David Chase (per cert, el cognom del seu avi era “de Cesare”), que ja havia col·laborat a l’esplendor de “Doctor en Alaska”. 

I mira que a mi el gènere de “gàngsters” mai no m’ha atret gaire, malgrat el bon grapat d’obres mestres cinematogràfiques que ha acollit, potser perquè retrata un “modus vivendi” de motivacions molt primàries i en el qual ja saps d’entrada que tot acabarà en una apocalipsi letal. Però és clar, “The Sopranos” no és una sèrie sobre la màfia (tant sols per suggerir-ho, en Josep ja se m’escandalitza), o no només sobre la màfia, sinó que utilitza l’entorn mafiós per parlar d’universals. Com per exemple de la família. O de la Família.

“The Sopranos” és una veritable novel·la-riu del segle XXI que, amb les seves 80 hores de durada, no faria mal paper al costat de Tolstoi. És clar que per apreciar-la en aquesta dimensió és necessari consumir-la de la forma més seguida possible, no com a estricta televisió (a raó d’un episodi per setmana i amb les llargues pauses entre temporades) A través de “The Sopranos” seguim les vides d’un ric grup de personatges durant un interval de set anys i veiem com evolucionen, com es repeteixen els motius i com els fils temàtics se sostenen amb pols admirable des del primer episodi a l’últim. Igual que en una bona novel·la. Una novel·la realista, o hiperrealista, on apart de les activitats criminals pròpies de la màfia, es mostren les fatigues igualment estressants de la vida quotidiana: l’educació dels fills, els pares que es fan grans, la malaltia, les tensions conjugals… Perquè les famílies basades en el crim són infelices ja es veu que ho són cadascuna a la seva manera.

La “cosa nostra” s’inicià en un entorn preindustrial de pobresa rural i caciquisme. De fet la seva organització reflectia en paral·lel el contracte social del “status quo” del seu temps. Com es trasplanten aquestes estructures arcaiques al Nou Món en una era globalitzada? A “The Sopranos” hi ha molt de nostàlgia vers una societat patriarcal definitivament perduda. Però també hi ha lloc pel dubte, la culpa i les velles preguntes sobre qui som i cap a on anem.

Aquí entra en acció la psiquiatra Jennifer Melfi (encarregada d’alliberar Tony Soprano dels seus atacs de pànic), qui des del primer episodi esdevé la mirada objectiva i vicària que representa l’espectador distanciat: el que contempla amb interès entomològic les vides d’éssers que no són ben bé “un dels nostres”, només són grollers criminals de Newark. O això volem creure per mantenir la tranquil·litat de les nostres consciències, potser més atretes del que volem reconèixer per maniobres delictives del clan Di Meo.

És curiós que l’estrena de “The Sopranos” coincidís en el temps amb la comèdia “Analyze This” (1999) de Harold Ramis (aquí batejada com “Una terapia peligrosa”), on un gàngster emocionalment insegur (Robert de Niro a l’inici de les seves hores baixes) buscava estabilitat a la consulta d’un psiquiatre (Billy Crystal). El mateix Tony Soprano la cita irrisòriament en algun moment de (potser) la segona temporada. Però “The Sopranos”, com a bona filla dels seus temps, no té problema per citar (i comentar) tots els seus precedents, des de “Scarface” fins a “Casino”. És un motiu recurrent entre els personatges escollir quina de les tres parts és la favorita de “The Godfather” (“El Padrino”). I també es parla d’altres cims del gènere, com “Goodfellas” (“Uno de los nuestros”) de Martin Scorsese, que comparteix 27 actors amb “The Sopranos”.

I és que la sèrie funciona també com un exhaustiu catàleg d’actors italoamericans, cadascun d’ells amb un rostre inoblidable, ben lluny de la insipidesa de la norma: Tony Sirico (Paulie Gualtieri), Steve Buscemi (Tony Blundetto), Aida Turturro (Janice Soprano), Michael Imperioli (Christopher Moltisanti), Nancy Marchand (Livia Soprano), Dominic Chianese (Corrado Soprano), Steven Schirripa (Bobby Baccalieri) i un llarg etcètera. Fins i tot el músic Steve Van Zandt, que deu ser l’actor més limitat de l’elenc, ofereix una silueta caricaturesca inoblidable amb el seu Silvio Dante. I deixo pel final les dues úniques dones a les quals Tony és aproximadament fidel: la psiquiatra Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) i l’esposa legítima (Eddie Falco). Les dues estan brillants i realcen qualsevol escena en la qual intervenen.

És clar, en aquest apunt m’ha quedat un buit immens, es diu Tony Soprano. Miraré d’arreglar-ho demà.

19 comentaris:

  1. No he vist ni un minut d'aquesta sèrie, pero crec que m'hauria de posar. Intensivament em sembla millor.

    ResponElimina
  2. José Luis, jo m'hi havia resistit (com dic, no és un gènere que m'atragui), però un cop hi entres és droga dura: un microcosmos fascinant.

    ResponElimina
  3. Esperaré ansiosa la teva crònica sobre Tony Soprano.
    Comparteixo amb tu tots i cada un dels entusiasmes que t'ha merescut la serie. Hi havia dies que me'n mirava tres capítols i després em sabia greu perquè se m'anaven acabant...
    Un altra personatge importantíssim per a mi és el del tiet. En aquella festa que canta vaig flipaar i buscant buscant vaig saber que es dedica també, o es dedicava a cantar cançons italianes.
    Bé, Allau. Que no pararia amb les meves lloances i tu tens soneta.
    Bona nit, amic!

    ResponElimina
  4. No hi puc estar més d'acord amb en Josep: The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia. Els Soprano (igual que abans els habitants de Cicely, Alaska) són el món.
    En Chase no deixa res per verd. Jo més que Tolstoi diria Xècspir, mira que et dic.

    ResponElimina
  5. Glòria, què fàcil és compartir entusiasme amb els conversos! Tens raó que el Tiet Corrado també és tota una troballa: el capo de l’Imserso.

    ResponElimina
  6. Doncs on deia Tolstoi dic Xècspir i tan amics! Que no vull escatimar-li res a la sèrie.

    ResponElimina
  7. Tan amics, no, MÉS amics, que els Soprano uneixen molt. Amigos para siempre no naino naino naino naino naino na.

    ResponElimina
  8. No he vist mai aquesta sèrie. Diguem que això, llavors, és parlar per parlar. Tan sols afegir que el cine sobre la màfia no pretén parlar de gàngsters com tu dius: sempre ens parla de la família. Des que vaig veure per primer cop El Padrino, la paraula "família" va adquirir per a mi un nou significat, més ric i més clar. Des de llavors, quan dic "família" procuro posar-li la musicalitat de l'italià i així ens entenem molt millor. Tan li fa si la família es dedica a la delinqüència organitzada com si no, el component mafiós li és intrínsec. És que ara em venia al cap la família Pujol.

    ResponElimina
  9. Però el Padrino, Lluís, té encara un component mític ben representat per aquell Brando de vestuari impecable i sentències aforístiques; els Soprano són, en certa manera, molt més similars a les nostres famílies (i no cal pensar en cap cognom en concret).

    ResponElimina
  10. Té, mira, ja tinc regal per a algú que conec força! :D jo em conformo amb una bandolera amb la cara d'Scarface, mother of beautiful love! com adoro Al Pacino!

    ResponElimina
  11. The Sopranos és LA sèrie. Sempre m'ha agradat com sap jugar amb l'atracció i la repulsió que sentim front a aquests personatges. Quan en algun episodi ens estem identificant massa amb ells, sense transició passem a una escena on apareixen matant, torturant o fent qualsevol barbaritat i tornem a recordar que són gangsters, que són els roïns per molt que siguen els protagonistes.

    També m'agrada molt el persontage de Furio, el més macarra i a la vegada el més tendre de tots.

    ResponElimina
  12. Havia vist algun capítol solt pel Plus i la veritat és que no m'hi vaig acabar d'enganxar. Temps després el meu fill va conseguir la sèrie sencera i vaig començar-la a veure. Ja no em vaig poder desenganxar. Em vaig cruspir totes les temporades en un temps rècord. Clavada davant la pantalleta, no podia fer altra cosa que veure en Soprano & Co. Penso que és la millor sèrie que he vist mai. També recomanable 100% The Wire.

    ResponElimina
  13. Ei, Clídice, que l’Scarface bo era l’antic; el d’Al Pacino sembla el boss de Marina d’Or.

    ResponElimina
  14. Completament d’acord, Titus, aquesta és una de les seves gràcies principals. D’aquesta barreja d’atracció i repulsió hauré de parlar demà en referència a Tony.

    ResponElimina
  15. justament això és el que em fascina :)

    ResponElimina
  16. Llum, jo també havia entrevist algun fragment solt, però evidentment per gaudir-ne cal veure-la tota ben seguida. Ara potser continuarem amb “The Wire” que alguns consideren superior a The Sopranos.

    ResponElimina
  17. Ni hablar. The Wire és estupenda, però no fa pensar tant en Xècspir, tret, potser, de les escenes en aquell magnífic sofà taronja que tenen al bell mig d'un descampat.

    ResponElimina
  18. Bé, això de seguir amb "The Wire" serà si els déus de la tecnologia us ho permeten. De moment, ja sé que una còpia dels Sopranos ha quedat lliure...

    ResponElimina
  19. Santi, el problema només és al primer disc (que, en canvi, funciona a l'ordinador). O sigui que ens empassarem "The Wire", si Déu vol. Quan vulguis, agafa els Sopranos, però no t'els enduguis gaire lluny, que potser els voldrem reveure aviat.

    ResponElimina