dimecres, 23 de març de 2011

Radiografia d’un blocaire

Ahir, tot disfressant-lo d’un dels meus “dimonis de les llistes”, vaig publicar un d’aquells típics apunts que tots acabem fent: com arriba la gent fins el meu bloc (gràcies a l’omnipotent Google) per les vies més forassenyades. Evidentment vaig escollir els exemples més marcians entre tots els possibles, aquells que es mouen entre la perplexitat i la riallada irreprimible.

Però també hi ha bona gent que fa una recerca seriosa i que potser troba a casa nostra allò que buscava. Almenys així ho espero dels que perseguien la Marta Rojals o en Xavier Pàmies, les traduccions de Carner o Oliva, les il·lustracions de Tenniel o les pintures de Pat Andrea i Grünewald; així com alguns cantants d’òpera especialitzats a l’egosurfing. Menys sort tindran els que busquessin un “hidato” verge, quan es topin amb el meu “Bloomsday” del 2009.

Els addictes a seguir les estadístiques dels seus lectors poden deixar-se endur per l’entusiasme de les xifres creixents, oblidant que moltes de les visites obeeixen a alguna mena d’equívoc, a les baixes passions, o a la recerca d’una imatge que només toca tangencialment el contingut del bloc. En el meu cas les més visitades són un retrat de Lauren Bacall en el millor any de la seva vida i una foto en blanc i negre d’Oriol Maspons que mostra una mossa mig conilla davant de la taquilla del Palau.

Em pregunto si aquesta conjunció de dos, tres o quatre referents pot acabar dibuixant el meu retrat en línia. Seria l’artista ara dit “Allau” la intersecció de la Bacall, l’hidato i Mathias Grünewald?

25 comentaris:

  1. Jo em confesso addicte a mirar per quins set sous la gent entra al meu bloc. I com vas mostrar ahir... hi ha cerques que sorprenen.

    Malgrat tot, les que més em sorprenen són les que busquen un concepte exacte del que hi ha a la pàgina que tinc penjada i que Google els mostra i que finalment no hi entren o si estan 3 segons... Estaria bé poder parlar amb els qui entren a casa i poder preguntar què busquen!

    ResponElimina
  2. Galde, expresses molt bé aquesta frustració. Quan algú arriba a tu pel motiu just i no es molesta a investigar més enllà, fa una ràbia!

    ResponElimina
  3. Em temo que les noves generacions no saben ni el que llegeixen.

    ResponElimina
  4. ahir m'hi vaig fixar, tinc l'stat counter, i si que entra gent rara, gent del MARESME que entra via finlandia o Japó. Un altre aspecte curiós és quan t'enllacen en algun lloc com aixó de menéame o similars. Em passa sovint a Absurdidades, de cop tens 40 o 5o visitants de cop i aquell dia de 9oo pots passar a les mil vuit-cen-tes o dues mil visites, i tot per alguna noticia que a cridat l'atenció. Però aixó tal com arriba se'n va.

    ResponElimina
  5. La ignorància és molt atrevida. Aventuro que hi ha qui pot pensar "ui, un bloc..." i que la informació no li mereixi el crèdit suficient com per romandre-hi i llegir pacientment. En el meu cas jo mateix m'ho busco, ja que l'estil acadèmic no és el meu fort. Però m'estranya que al Pisco també li passi. Només un lector passavolant pot cometre l'error de no quedar-s'hi 3:27 minuts, com a mínim.

    ResponElimina
  6. Ep, no siguis 'racista' amb les noves generacions que hi ha de tot, com en les velles. Excepció feta de la meva, en la qual tots érem perfectes, intel·lectualment parlant, he, he.

    ResponElimina
  7. Les informacions que ens arriben a les "estadístiques" són molt difícils de valorar... El meu apunt més visitat és justament un que vaig escriure en castellà: indica com he d'escriure si vull obtenir més audiència?
    Sobre la possibilitat que molta gent arribi per error al blog, és ben evident: quan em miro el mapamundi, trobo que tinc visites des de la Martinica, Belice... Aquesta gent van arribar per error, no fotem.

    ResponElimina
  8. Els camins dels hipertexts són inescrutables. Qui no ha entrat en un web buscant alguna cosa (per exemple a la Wikipedia) i al cap d'una bona estona es troba llegint-ne una altra sense una relació directa uns quants links més enllà?

    Si tens temps, fa gràcia i tot pensar-hi!

    ResponElimina
  9. Em sembla molt que els comptadors estadístics no són gaire fiables, especialment a l'hora de comptar la durada de les visites. Em fa l'efecte que si algú aterra al blog, llegeix l'apunt, no clica enlloc més (és a dir, no mira els comentaris), tanca el navegador i se'n va, la visita queda comptabilitzada com de 0 segons.

    D'altra banda, els dos que faig servir (statcounter i analytics) divergeixen molt a l'hora de localitzar visites. Per exemple, l'statcounter em vol fer creure que sóc popular a Sant Pere de Ribes, i l'analytics em diu que ni pensaments... I ara quina cara he de fer, si mai vaig a Sant Pere de Ribes?

    I és una collonada d'obsés per les paraules, però em sap greu que "egosurfing" hagi desplaçat definitivament el primitiu "vanity search", molt més evocador, diria.

    ResponElimina
  10. Francesc, l’origen dels visitants no és del tot fiable: alguna vegada m’ha localitzat el meu IP a Madrid. 900 visitants és una xifra que queda fora del meu abast; suposo que escriure en castellà deu ajudar.

    ResponElimina
  11. Puig, molts entren només a mirar els “sants” i en quant a la resta el que els hi caldria realment és un bon diccionari.

    ResponElimina
  12. No sóc massa de mirar les estadístiques, em canso. L'última vegada que ho vaig fer, segurament atiada per un apunt com el teu, el que més demanaven era "cranc ermità", per un apunt que vaig titular així. És curiós com aquest cranc, que ni casa té, mereix tanta demanda en el nostre país. Ah, i això de l'origen es força peregrí, em sembla que les rutes de les IP's ens despisten molt. Al final són coses que es tenen, com un gadget més :)

    ResponElimina
  13. Júlia, jo és que ahir vaig quedar astorat en descobrir que fins i tot per separar les síl•labes d’una paraula fan servir Google. No em negaràs que hi ha una tendència imperant al mínim esforç.

    ResponElimina
  14. Tens raó, Lluís, que si volem augmentar l’audiència caldrà canviar d’idioma. Però no menystinguis els orígens exòtics, perquè de vegades s’hi amaguen lectors fidels.

    ResponElimina
  15. Tens raó, Tirant, de vegades és fascinant reconstruir el camí que ens ha dut d’una pàgina a una altra.

    ResponElimina
  16. Ferran, les dades dels comptadors no me les prenc gaire seriosament, especialment pel que fa a durada de les visites. Desconeixia el terme “vanity search”, però “egosurfing” trobo que il•lustra molt bé el concepte.

    ResponElimina
  17. Clídice, potser és que el cranc ermità està inclòs al programa escolar de ciències de la natura (igual que l’aparell respiratori del periquito).

    ResponElimina
  18. Des que sé que hi ha gent que mira aquestes coses que esteu comentant, que vaig mig esporuguit quan visito un bloc: S'ofendrà el blocaire si no m'hi estic prou estona?, i si no hi deixo cap comentari?, i si avui ni tan sols m'hi passo? El Gran Germà no només ens vigila; vigila els nostres pensaments! Horreur :(

    ResponElimina
  19. Brian, gràcies a aquestes eines tots podem exercir de Big Brother a temps parcial; de totes maneres no passis ànsia: no passo llista, ni cronometro les visites.

    ResponElimina
  20. Més enllà d'aquestes divertides curiositats, he clicat el teu Bloomsday del 2009 i he pensar un cop més en la teva originalitat que hauria de romandre al blog però existir també en paper.
    Salutacions!

    ResponElimina
  21. La veritat és que jo m'ho passo bé mirant aquestes coses. Fa gràcia veure les parauletes, i els suposats origens. Vaure quins apunts tenen més visites. I si venen des de facebook o ves a saber d'on. Jo m'ho prenc comun divertimento, i no en faig gaire cabal.

    ResponElimina
  22. Ha, ha, Glòria, l’apunt era una excusa per conduir-vos a un escrit antic, però ets l’única que has picat.

    ResponElimina
  23. Eulàlia, jo si venen de Facebook o Twitter em quedo amb les ganes de saber qui dels meus "amics" m'ha enllaçat.

    ResponElimina
  24. En el meu cas no faré cap interpretació. El meu fil més exitós és una imatge de l'enterrament del conde Orgaz que en mala hora vaig escollir. Ostres, ara pico amb això del Bloomsday del 2009

    ResponElimina
  25. Marta, de vegades fa ràbia els motius dels visitants: estic una mica gelós de la Bacall que sembla tenir més atractius que jo.

    ResponElimina