dijous, 3 de març del 2011

La conga de Júlia

Fa poc es preguntava la Júlia Costa, mig en broma, si per millorar la difusió de la seva darrera novel·la caldria sortir ballant la conga a TV3. El problema que plantejava, el de la promoció d’una obra artística en un entorn que cada dia esdevé més dependent dels mitjans de comunicació de masses és complex i admet moltes matisacions.

No és un fet nou que els artistes i més en concret els literats han hagut de prolongar les seves activitats específicament creatives amb labors complementàries destinades a assegurar el conreu del seu art. Rar ha estat el cas d’un Montaigne que es podia permetre allunyar-se del món dalt de la seva torre pairal, la majoria van haver de buscar el mecenatge dels poderosos —fos l’església, la noblesa o la premsa— i en general sotmetre’s a les exigències de la gara-gara social. Les conferències, les presentacions, les lectures públiques i les firmes de llibres compten ja amb una àmplia tradició potenciada per la democratització de la lectura. La sempre pujant intervenció dels mitjans de comunicació de masses han normalitzat les rodes de premsa, les campanyes publicitàries i les aparicions d’escriptors en tota mena de programes, fossin o no llibrescos. En els últims anys s’hi han afegit encara totes les eines que proporciona la xarxa: blocs d’autor, blocs dedicats a la difusió d’un llibre en concret, pàgines de Facebook, Twitter, etcètera.

En un món ideal la feina de l’escriptor hauria d’acabar en el moment que es donés per finalitzada la redacció del llibre; però sabem que no és així i que li convindrà reservar bones dosis d’energia per dur de la maneta la seva obra i fer-la coneguda del públic. Ja no li bastarà la destresa en el maneig de la llengua escrita, sinó que haurà de ser loquaç, enginyós i amb capacitat per la improvisació. Un cert atractiu físic mai no serà sobrer i, si té dots de “showman”, ja fregarem el somni de tot editor de best-sellers.

L’augment de les infraccions al copyright, que fins ara afectava la música i l’audiovisual, comença a fer estralls també en el món de la literatura. Els defensors de la gratuïtat dels continguts digitals, suggereixen als artistes que per mantenir el seu “modus vivendi” potenciïn aquelles activitats que calgui experimentar en viu, com ara els concerts o el teatre. Pels literats la sortida seria les lectures públiques, les conferències o els encontres amb els lectors, sempre sota el supòsit que algú estigués disposat a pagar per assistir a aquest tipus d’actes. O sigui que, per un motiu o un altre, l’escriptor del futur haurà de ser una mena d’home/dona-orquestra.

Casos com el de Dickens no crec que siguin freqüents i encara, més que les seves aptituds teatrals (que certament devia tenir), en la seva figura s’hi afegia un fenomen d’histèria col·lectiva deguda a la seva enorme popularitat. La trista veritat és que hi ha molts escriptors que en persona comuniquen malament, que són pèssims lectors de l’obra pròpia o que tenen una vena sociòpata considerable. Tot i no tenir cap base documental per afirmar-ho, sospito que Miguel de Cervantes, Emily Dickinson o Franz Kafka haurien fet un trist paper als Matins d’en Cuní, i no vull pensar-hi, si haguessin hagut de ballar la conga.

I tot plegat per obtenir quins resultats? Cada dia el mercat sembla més polaritzat amb, d’una banda, tres o quatre títols de consum majoritari, i de l’altra una infinitud d’obres que arriben a un nombre minvant de lectors. Per tant, cada cop és necessari esmerçar més energia per obtenir resultats més pobres. Cada autor decidirà si val la pena, tot i que no estaria malament revisar algunes estratègies. Fa poc llegia a una entrevista amb Vicenç Pagès Jordà que per a ell la pàgina d’”Els jugadors de whist” que havia obert a Facebook, més que atraure nous lectors, havia servit perquè els lectors formessin una mena de club social.

Personalment, com a lector, més enllà d’assabentar-me de l’aparició de l’obra i d’una breu sinopsi del seu contingut, no tinc cap interès a participar en l’elecció del títol o del disseny de la coberta, ni vull fer-me “amic” de tots els que han llegit un determinat llibre, ni vull ser assabentat de totes les ressenyes que se li dediquen, ni de totes les presentacions que es fan en localitats que ni sabia que existien. Però ja sabeu que jo sóc una mica estrany i prefereixo degustar els meus llibres en una certa solitud, que aquest hi-hi ha-ha de club social m’incomoda un xic, tot i que sembla que el futur apunta en aquesta direcció.

En definitiva, els qui aspirin a publicar un llibre, no farien malament si s’apuntessin primer a una acadèmia de balls de saló. Si fins ahir mateix, escriure en aquest país era plorar, a partir d’ara serà plorar i potser ballar. O ensinistrar foques.

27 comentaris:

  1. Home, ben pensat, si surt un escriptor amb una foca ensinistrada ni així, potser si la presenta com el seu negre, encara. Això si, al facebook hauria de respondre la foca.

    Bromes a banda, no m'estranya, quants títols es publiquen cada any?

    ResponElimina
  2. Clidi, no sé quants títols es publiquen a l'any. Per a mi masses, i encara no he llegit Montaigne, que fa temps que no treu res de nou.

    ResponElimina
  3. Esperem que el futur oblidi els que surten al matí d'en Cuní (especialment al presentador), tot i que haig de dir que m'agrada l'Empar Moliner. Comptades excepcions a banda, com es pot ser un gran escriptor sense ser molt més cap endins que cap enfora? Bah, a qui l'importa si algú escriu bé, mentre sigui fotogènic, oi?

    ResponElimina
  4. Òscar, digues lluiiiís, i sortiràs a la foto.

    ResponElimina
  5. Docns sí que la literatura tendeix cada cop més al 2.0 d'obrir les portes al lector. A mi no em sembla tan malament (ni com a lector ni com a autor). I tu també caus el en joc de llegir els llibres dels components de la teva xarxa social i de discutir-los després en públic, que no deixa de ser una forma com una altra de participació.

    ResponElimina
  6. Jo crec que Cervantes als matins d'en Cuní segur que faria un bon paper. No ho sé, però ho intueixo...

    ResponElimina
  7. Salvador, tens raó que encara segueixo en certa manera el joc (la curiositat és mala/bona consellera), però no us confieu, que la novetat cansa i el que realment importa finalment supera qualsevol maquillatge.

    ResponElimina
  8. Galde, tesis doctorals s'han escrit sobre assumptes molt menys importants. Caldrà estudiar-ho.

    ResponElimina
  9. No sé si és problema de títols, de vendes, d'interessos, de temes... Què cal fer per motivar al lector? Potser això ha d'anar canviant? No sé...

    ResponElimina
  10. Zel, potser només he estat parlant de qüestions decoratives, el que veritablement importa romandrà, no ho dubtis!

    ResponElimina
  11. Jo no puc entendre que s'estigui fent un agradable massatge mediàtic a escriptors com Eduard Márquez per L'últim dia abans de demà, a Sílvia Alcánta per La casa cantonera i a Ramon Solsona per L'home de la maleta. Volten totes les emissores, ateneus i centres cívics i, val a dir, que tots tres em mereixen respecte si bé solament he llegit Màrquez. Ara bé, què passa amb la Júlia Costa i La cendra del temps? Què passa amb altres llibres que ha escrit i cap veu poderosa en parli?
    Potser si la Júlia entra al teu blog a ballar la conga ens explicarà de què va el dau.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  12. Per no parlar, estimada Glòria, de l'Olga Xirinacs, que pot exhibir una carrera envejable i gloriosament activa, però que, a diferència de James Dean, no pot aduir un bell cadàver en defensa seva.

    ResponElimina
  13. En el món de la música passa exactament el mateix. En la majoria de grups o cantants d'èxit, la música és un element secundari.
    En la literatura, com molt bé dius, el que menys importa és si el llibre està ben escrit o no, només compta si es vendrà o no, cosa que no he entes mai, perquè els llibres ben escrits també poden ser comercials.

    ResponElimina
  14. Avui no importa tan el que escrius sinó si es pot vendre. Fins i tot fa alguns anys, amb llibre que van endegar amb una companya de feina, sobre temes pedagògics, en cercar editora -que no vam trobar- ens preguntàvem si teníem xarxes de coneguts per 'col·locar-lo'. Però em temo que sempre ha estat una mica així, Dickens és un exemple de fer espectacle i Dumas d'empresa comercial ben muntada, és clar que no competien amb cinema ni televisions.

    La promoció compta, es van gastar molts diners promocionant 'La catedral del mar', però també hi ha estranys atzars, el moment oportú, la casualitat. Com amb la borsa, els valors pugen i baixen i el temps tria, de vegades tampoc de forma molt justa. Coneixem molt bé la vida de Goerge Sand, per exemple, però molt poc el que escrivia, que en l'època es venia molt bé, per cert.

    Com diu David, no passa tan sols en literatura: en música, en cuina, en perruqueria, en medicina i en el que sigui... A més, com deia el meu iaio 'agafa fama i fote't a jeure'. Un bon èxit primer justifica molta mediocritat posterior, ja tens el 'segell' i els crítics -o com en volguem dir- ja no es fiquen amb la gent 'reconeguda'. Per si un cas, la majoria també escriuen, pinten, cuinen...

    Tampoc tot allò que té èxit i es ven té poca categoria, hi ha de tot, evidentment. I a l'inrevés. Als setanta com que la producció en català era minoritària els editors eren tota una altra cosa, el mateix les discogràfiques nostrades, amb mecenatges vocacionals, quan es van començar a fer diners tot va canviar, com és ben sabut.

    ResponElimina
  15. Si el meu aspecte i edat es correspongués amb la de les senyoretes de la foto, segurament que amb conga o sense vendria molt més, he, he.

    ResponElimina
  16. No em voldria fer pesada, però fa uns dies, en el meu blog en castellà vaig parlar de l'aparició d'una novel·la històrica -i van...- sobre una princesa noruega que ara s'ha posat de moda. Els temes també tenen 'modes', evidentment. Un autor poc conegut n'havia escrit una sobre el tema, publicada en una petita editorial, però darrerament amb un bon muntatge 'planetari' la senyora Espido Freire, disfressada de princesa nòrdica ha fet el seu, amb una promoció sorollosa. He de dir que no conec cap de les dues, l'autor de la primera ha comentat en algun fòrum la 'casualitat' i fins la coincidència de títol però més aviat l'han titllat de ressentit. Vegeu:

    http://caracteresocultos.blogspot.com/2011/02/flores-nordicas-y-modas-oportunistas.html

    ResponElimina
  17. Has col·locat tan a prop la foto de la conga del nom "Júlia Costa" que d'aquí uns dies quan es busqui una imatge de l'escriptora a Google imatges i hi aparegui, la gent pensarà "¿La Júlia quina de les dues flors deu ser?".

    ResponElimina
  18. David, sempre em sorprendran els arguments quantitatius: "un mil·lió d'exemplars venuts als Estats Units!" Seré elitista, però a mi em serveixen com a element dissuassori.

    ResponElimina
  19. Júlia, el cas més intrigant és aquest que tu dius de les obres que es venen sense fer-ne promoció. Aquest deu ser el somni de tots els editors i ja els agradaria descobrir-ne la fòrmula!

    I disculpa per haver-te fet servir com a excusa de l'apunt...

    ResponElimina
  20. Puigmalet, si l'engany serveix per vendre un llibre més, caldrà donar-lo per bo.

    ResponElimina
  21. Que no li passi res a la Júlia. Però de fet és una qüestió de caràcter (o de talente, que diria en José Luis). Hi ha escriptors a qui agrada vendre's, i ho entenc. L'ego en surt quasi petrificat. No obstant, la meva minsa experiència em va servir per a comprendre que entre escriure i vendre allò escrit hi ha un abisme tan gran que en podria fer una altra novel·la. A la presentació oficial de la mva darrera publicació em van venir unes basques terribles i vaig decidir beure'm quatre cerveses de cop. Crec que es van vendre tres-cents exemplars.

    ResponElimina
  22. Lluís, no m’ha quedat clar si les 4 cerveses foren les responsables que venguessis 300 exemplars o les que impediren que en venguessis més.

    ResponElimina
  23. Ui, no res, d'això. Tampoc no vaig ser el més torrat dels parlamentaris, entre els quals hi havia un regidor d'ERC que duia quatre o cinc güisquis, i que em va fer uns elogis desmesurats. Vaig provar de beure depressa per oblidar aquesta part de la història: vendre's és terriblement patètic.

    ResponElimina
  24. Doncs ara, imaginat la conversa entre l'Immanuel Kant i el seu editor, quan aquest li diu que ha de ser més mediàtic.

    ResponElimina
  25. Pix, d'això en Woody Allen en faria un conte, si és que no l'ha fet ja.

    ResponElimina
  26. L'altre dia a classe, la Nora Catelli va explicar que en Kafka era un gran sortidor nocturn i que havia fet lectures en veu alta de La Metamorfosi en clau d'humor i que els que eren allà es pixaven de riure quan Kafka posava veus fent de germana de Gregor Samsa. Sobre la resta de l'apunt només diria que a mi el marketing em fa angúnia i una mica de ràbia. Voto per la qualitat i a regar les plantes i a fer canalons i a fer meditació zen si cal...

    ResponElimina
  27. Doncs mira, Marta, que en Kafka no tenia pinta de ser un picarol precisament, però no és la primera vegada que ho sento.

    Lamentablement sembla que la qualitat ja no és suficient.

    ResponElimina