Marx o la felicitat

L’Harpo que coneixíem de les pel·lícules era una mena de nen gran que, quan no es dedicava a perseguir rosses amb la fal·lera d’un infant de teta, s’ocupava de propagar l’entropia universal per allà on passava. L’Harpo de les pel·lícules mai no deia ni una paraula i tots els sons que emetia sorgien alternativament d’una estrident botzina o d’una angèlica arpa. Però, malgrat les aparences, Arthur Adolph “Harpo” Marx (1888-1964) no era mut i, quan va decidir escriure la seva biografia, la va titular “Harpo speaks!”  (“¡Harpo habla!”, Seix Barral 2010).

El llibre s’anuncia escrit “amb la col·laboració de Rowland Barber”, el que fa suposar la intervenció d’un “negre” professional, però, malgrat tot, la veu narrativa té personalitat i, si no és la de l’autèntic Harpo, resulta un personatge igualment atractiu i convincent, que es revela a més com una mena de filòsof epicuri. Només cal llegir el seu inici:

No sé si la meva vida ha estat un èxit o un fracàs. Però com no tinc cap pressa a convertir-me en una de les dues coses i deixar de ser l’altra, i ja que em prenc simplement les coses tal com venen, em sobra molt de temps per gaudir de la vida.

Algú que troba sempre la part positiva en les pitjors de les situacions i que confessa no haver vist mai una mala obra de teatre (perquè, si no li agrada, s’adorm d’immediat), algú que només pensa en la felicitat pròpia i en la dels que l’envolten, que no es penedeix de res i que no té una mala paraula per a ningú sembla una companyia adorable, potser massa adorable en alguns moments; però a qui no li agrada creure de tant en tant en l’existència d’éssers angèlics en forma humana?

I això que els inicis dels Marx no foren fàcils com a família d’immigrants jueus crescuts enmig de la pobresa de l’East Side de Nova York. Però Harpo no sembla tenir més que bons records d’aquesta infantesa i dels seus afectuosos pares: de Frenchie, el sastre desastrós, capaç de cuinar menges exquisides amb quatre sobres del dia abans, o de la mare Minnie, una força de la natura decidida a convertir els seus fills en artistes de renom. Tota l’evocació d’aquest Nova York de barriada a principis del segle XX o les primeres aventures de la família en els circuits del music-hall de tercera són documents impagables sobre uns temps que ja han desaparegut per les clavegueres de la història.

Harpo, que mai no va passar dels estudis primaris (per culpa d’un abusananos de la seva classe que el llençava dia sí, dia també per la finestra de l’aula), així que va començar a triomfar es relacionà amb algunes de les figures intel·lectuals de l’època i fou membre de la mítica Taula Rodona de l’Hotel Algonquin en companyia del seu amic Alexander Woollcott, de George S. Kaufman, Dorothy Parker, Robert Benchley, Tallulah Bankhead i altres agudes ments de l’època. Però no ens enganyem, si Harpo fou convidat, no va ser pel seu enginy sinó per la seva capacitat per escoltar, una qualitat molt apreciada entre els intel·lectuals egòlatres.

I és que Harpo mai no tingué més pretensions que jugar a les cartes, al croquet o al golf i no dóna cap importància que els seus companys de joc s'anomenessin Somerset Maugham, George Bernard Shaw, Greta Garbo o Charles Chaplin. De vegades es nota que arrodoneix les anècdotes, però si això les fa més divertides no discutirem la seva veracitat. Passada ja la quarantena va casar-se amb l’actriu Susan Fleming de qui va estar enamorat fins al final. Adoptaren quatre fills i establiren una família esbojarradament feliç, com ell descriu amb inefable tendresa.

Dos epílegs emocionats escrits per la vídua i el fill gran clouen “¡Harpo habla!”, un llibre d’efectes euforitzants, l’obra d’auto-ajuda ideal, sense paràboles ni sermons: alegria de viure al 100%.