dilluns, 21 de març de 2011

Marx o la felicitat

L’Harpo que coneixíem de les pel·lícules era una mena de nen gran que, quan no es dedicava a perseguir rosses amb la fal·lera d’un infant de teta, s’ocupava de propagar l’entropia universal per allà on passava. L’Harpo de les pel·lícules mai no deia ni una paraula i tots els sons que emetia sorgien alternativament d’una estrident botzina o d’una angèlica arpa. Però, malgrat les aparences, Arthur Adolph “Harpo” Marx (1888-1964) no era mut i, quan va decidir escriure la seva biografia, la va titular “Harpo speaks!”  (“¡Harpo habla!”, Seix Barral 2010).

El llibre s’anuncia escrit “amb la col·laboració de Rowland Barber”, el que fa suposar la intervenció d’un “negre” professional, però, malgrat tot, la veu narrativa té personalitat i, si no és la de l’autèntic Harpo, resulta un personatge igualment atractiu i convincent, que es revela a més com una mena de filòsof epicuri. Només cal llegir el seu inici:

No sé si la meva vida ha estat un èxit o un fracàs. Però com no tinc cap pressa a convertir-me en una de les dues coses i deixar de ser l’altra, i ja que em prenc simplement les coses tal com venen, em sobra molt de temps per gaudir de la vida.

Algú que troba sempre la part positiva en les pitjors de les situacions i que confessa no haver vist mai una mala obra de teatre (perquè, si no li agrada, s’adorm d’immediat), algú que només pensa en la felicitat pròpia i en la dels que l’envolten, que no es penedeix de res i que no té una mala paraula per a ningú sembla una companyia adorable, potser massa adorable en alguns moments; però a qui no li agrada creure de tant en tant en l’existència d’éssers angèlics en forma humana?

I això que els inicis dels Marx no foren fàcils com a família d’immigrants jueus crescuts enmig de la pobresa de l’East Side de Nova York. Però Harpo no sembla tenir més que bons records d’aquesta infantesa i dels seus afectuosos pares: de Frenchie, el sastre desastrós, capaç de cuinar menges exquisides amb quatre sobres del dia abans, o de la mare Minnie, una força de la natura decidida a convertir els seus fills en artistes de renom. Tota l’evocació d’aquest Nova York de barriada a principis del segle XX o les primeres aventures de la família en els circuits del music-hall de tercera són documents impagables sobre uns temps que ja han desaparegut per les clavegueres de la història.

Harpo, que mai no va passar dels estudis primaris (per culpa d’un abusananos de la seva classe que el llençava dia sí, dia també per la finestra de l’aula), així que va començar a triomfar es relacionà amb algunes de les figures intel·lectuals de l’època i fou membre de la mítica Taula Rodona de l’Hotel Algonquin en companyia del seu amic Alexander Woollcott, de George S. Kaufman, Dorothy Parker, Robert Benchley, Tallulah Bankhead i altres agudes ments de l’època. Però no ens enganyem, si Harpo fou convidat, no va ser pel seu enginy sinó per la seva capacitat per escoltar, una qualitat molt apreciada entre els intel·lectuals egòlatres.

I és que Harpo mai no tingué més pretensions que jugar a les cartes, al croquet o al golf i no dóna cap importància que els seus companys de joc s'anomenessin Somerset Maugham, George Bernard Shaw, Greta Garbo o Charles Chaplin. De vegades es nota que arrodoneix les anècdotes, però si això les fa més divertides no discutirem la seva veracitat. Passada ja la quarantena va casar-se amb l’actriu Susan Fleming de qui va estar enamorat fins al final. Adoptaren quatre fills i establiren una família esbojarradament feliç, com ell descriu amb inefable tendresa.

Dos epílegs emocionats escrits per la vídua i el fill gran clouen “¡Harpo habla!”, un llibre d’efectes euforitzants, l’obra d’auto-ajuda ideal, sense paràboles ni sermons: alegria de viure al 100%.

26 comentaris:

  1. Sempre pensava que les vides quotidianes i felices no tenien una biografia però veig que si.

    ResponElimina
  2. Em sembla molt indicat perquè, tal com diu Woody Allen en més d'una de les seves pel·lícules, els Germans Marx són una d'aquelles coses per les quals val la pena viure, malgrat tot (pels que no tenim aquesta capacitat optimista permanent com el Harpo).

    ResponElimina
  3. Tolstoi no tenia raó: les vides felices també poden ser diferents.

    ResponElimina
  4. Òscar, val la pena viure (sense més), però en Harpo ajuda.

    ResponElimina
  5. Lamentablement no crec que el pugui llegir per allò de que no es pot abastar tot, però m'ha agradat la teva crònica en la qual transmets la senzilla alegria que t'ha deixat la veu de Harpo.
    Bona nit, Allau!

    ResponElimina
  6. Crec que no he vist mai una peli del Marx, perquè sempre m'he adormit a la tercera escena.

    ResponElimina
  7. De lectura horitzontal, per mí molt interessant i bona pàgina.

    ResponElimina
  8. Glòria, amb franquesa és un llibre del que pots prescindir sense recança, però m’alegra que t’hagi interessat l’apunt.

    ResponElimina
  9. Lluís, no m’ho puc creure. En tot cas, tu t’ho perds.

    ResponElimina
  10. Sempre he cregut que la vida real dels Marx devia ser infinitament més interessant que les seves pel·lícules. Tot i que m'hagués encantat ser Margaret Dumont, només per assistir atònita a les anades i vingudes d'en Groucho, i rebre impertèrrita les seves insolències.

    ResponElimina
  11. Clídice, si hem de fer cas a Harpo, els germans Marx reals eren molt similars als de les pel•lícules.

    ResponElimina
  12. Havien de ser per força similars als de les pel·lícules, perquè és impossible una capacitat tan gran de inventiva i creació sense l'ajud d'un model real.

    ResponElimina
  13. Groucho també descriu als seus llibres la vida real dels germans com a bastant similar a la de les pel·lícules. I llàstima que el pare i la mare no hi sortissin, perquè devien ser la quintaessència marxista!

    ResponElimina
  14. I a mi que em feia sempre tanta pena el Harpo, vés per on!

    ResponElimina
  15. Brian, sembla que en Groucho era l'intelectual, sempre amb un llibre a les mans, mentre que en Chico era un jugador empedreit.

    ResponElimina
  16. Santi, la mare, la Minnie Marx, és tota una llegenda del teatre americà. Sembla que quan els fills van triomfar va agafar una bona depressió perquè ja no li quedava res per fer.

    ResponElimina
  17. Kalamar, com pots veure, cap motiu de pena.

    ResponElimina
  18. M'has fet decidir a comprar-me'l: aquest matí l'he encarregat a Amazon. Tinc moltes ganes de saber què hi havia dins d'un personatge que m'ha atret des de petit.

    ResponElimina
  19. David, crec que dins seu hi havia un epicuri preocupat només del seu jardí.

    ResponElimina
  20. De fet Harpo venia a dir quelcom molt simple, deixar que la vida flueixi sense demanar explicacións ni preocupar-se gaire per res.

    ResponElimina
  21. Brillant, l'adjectiu que li atorgues de "llibre d'auto-ajuda ideal"!

    ResponElimina
  22. I accentuar sempre el costat positiu, Francesc, especialment quan venen mal dades.

    ResponElimina
  23. Leb, ja pots imaginar-te que no m'acosto a un llibre d'auto-ajuda ni a punta de pistola, però l'Harpo és un petit filòsof en sabatilles.

    ResponElimina
  24. Doncs benvinguts els petits epicuris en sabatilles. D'aquest gènere he llegit L'art del possible (en castellà) de Benjamin Zander.

    ResponElimina
  25. Marta, sona bé: el títol ja és una declaració de principis.

    ResponElimina