divendres, 11 de març de 2011

Llibertat vigilada o Déu a Nova York

Per a qui vagi al cinema sense cap informació prèvia, “Destino oculto” (“The Adjustement Bureau” de George Nolfi, el guionista de "Ocean's Twelve" i "The Bourne's Ultimatum" en el seu debut com a director) l’enganyarà d’entrada. En els seus minuts inicials aparenta cenyir-se a la carrera pujant d’un polític de Brooklyn (Matt Damon, a qui darrerament estem veient setmana sí i setmana també). Llavors el protagonista es topa amb Elise (Emily Blunt), una dona atractiva, espavilada i de llengua mordaç, i l’amor esclata tot de sobte [és ben curiós que en una història d’amor heterosexual dues de les tres escenes emocionalment més intenses tinguin lloc en un lavabo d’homes]. La química entre Damon i Blunt funciona, i el punt de comèdia inherent a tot principi de relació amorosa deixa un bon gust de boca, o sigui que quedem ben predisposats a seguir els previsibles entrebancs d’aquesta incipient parella.

Malauradament el film amaga més altes intencions, com hauríem sospitat si haguéssim llegit la lletra petita. Perquè “Destino oculto” es basa, de forma prou allunyada, en un relat menor del rei de la paranoia Philip K. Dick. Així que entren en acció uns homes de gris comandats per John Slattery (a qui no li ha calgut canviar el vestuari que du a “Mad Men”) i que es dedicaran a impedir que David i Elise es retrobin. Resulta que les nostres vides no són tan lliures com pensem i que una colla de funcionaris s’ocupen d’ajustar la realitat perquè tots seguim el gran Pla dissenyat per un Supervisor invisible, i que segons aquest gran Pla (per motius que s’expliciten a la pel·lícula) el futur de la Humanitat serà millor si la parella en qüestió no tira endavant.

Darrera aquest llenguatge burocràtic, tan anodí com el vestit dels seus executors, no costa gaire veure-hi intervencions angèliques, ni un transsumpte diví en la figura del Supervisor. Estem parlant de Paraules Majors: Divina Providència, Predestinació, Lliure Albir, Destí… Per a una pel·lícula dissenyada per a les multisales de centre comercial amb pudor a crispetes, tots aquests conceptes li venen amples, i el millor que pot fer l’espectador assenyat és no fer-se gaires preguntes.

Però fins i tot un descregut com jo demana una mica de seriositat en una fantasia transcendent i la pel·lícula m’ho posa difícil. “Déu” té les seves Oficines Centrals a Nova York? Els “àngels” poden ser personatges tan ineptes i tan plens de dubtes? Els seus recursos sobrenaturals rauen en un barret i en uns quaderns “Moleskin” d’alta tecnologia? Detalls massa mundans per a una intriga metafísica. Tot això podria estar bé, si ens trobéssim davant d’una comèdia a la Monty Python; però em temo que “The Adjustement Bureau” es pren a si mateixa molt seriosament.

Donat que els agents que ajusten la realitat no gasten mètodes violents, el sentiment d’amenaça és molt relatiu. La seva estratègia més contundent s'encarna en un carismàtic Terence Stamp, que fa un parlament ridícul, però que no deixa de ser el millor de la pel·lícula. Què queda llavors? Inacabables carreres per un Manhattan gris que amenaça pluja: Damon darrera de Blunt, els homes de gris intentant que no es trobin…

Malgrat tot l’embolcall d’efectes especials que obren passadissos urbans inesperats a la manera de Cortázar, l’amor més poderós que el destí, és el gran tema. El seu referent major és “A matter of life and death” de Powell i Pressburger (recordeu-me que un altre dia us en torni a parlar). Tampoc “El cel sobre Berlín” de Wenders queda lluny. Però, quan els personatges es passen la majoria de la pel·lícula a la carrera, és difícil que estableixin una relació sentimental satisfactòria, ni que l'espectador pugui arribar a sentir empatia per les seves penes i treballs. En aquest cas, el millor és desconnectar les facultats de l'intel·lecte i deixar-se dur per la muntanya russa.

La sobtada resolució del conflicte, un molt literal “deus ex machina”, enfonsa “The Adjustement Bureau” com qui bufa un castell de cartes i, de passada, invalida tota la resta de la pel·lícula. Ni boig d’anxoves vull empassar-me que Déu tingui ànima de “maruja”. Això és el que jo anomeno un guió comprat a un “tot a cent”.

I ara, de debò, m’he quedat amb ganes de veure una vella pel·lícula, tradicional, convencional i ben escrita, del tipus “boy meets girl”, protagonitzada per Matt Damon i Emily Blunt, sense additius ni metafísica.

6 comentaris:

  1. Doncs si dimarts passat m'arribo a trobar amb el funcionari que m'estava ajustant la realitat al gran pla li hagués dit quatre coses, la veritat. En fi.

    ResponElimina
  2. Matilde, crec que darrerament tenen problemes de pressupost (ja saps, la crisi). O sigui que aprofita't del lliure albir temporal.

    ResponElimina
  3. La idea no em va semblar malament del tot i, fins i tot, la primera hora se'm va arribar a fer interessant però després em va caure en picat i em va semblar un guió fallit i dels que s'han d'oblidar de seguida. En Terence Stamp tampoc és el que era. ja sé que tots en fem vells, o grans però Mr. stamp sembla una altra persona. Res em deixaria endevinar-li el formós "Billy Budd".
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  4. Caiguda en picat, estimada Glòria, és una bona definició. Terence Stamp conserva encara una mica d'autoritat enmig de tot aquest deteriorament, tant de guió com de carisma.

    ResponElimina
  5. Malaltissament, vaig a veure qualsevol adaptació del rei de la paranoia, però sovint m'enduc disgustos. Estic dubtós.

    ResponElimina
  6. Lluís, crec que amb aquesta el disgust el tens gairebé assegurat.

    ResponElimina