dimarts, 29 de març de 2011

Tony

Per què estimem tant Tony Soprano?

Mirat objectivament és un home que es dedica al crim organitzat, el que implica l’extorsió, el robatori, la corrupció de la llei, el joc il·legal, la prostitució, el tràfic de drogues i l’exercici de la violència fins arribar en alguns casos a l’assassinat. I no es tracta sempre d’un assassinat comès indirectament per algun subordinat, ja que és ben capaç de carregar-se amb les pròpies mans qualsevol que entorpeixi el seu camí, tant enmig d’un rampell d’ira (Ralphie), com amb total sang freda (Chris). Tony és sexista, racista i homòfob, primari i vulgar. Tony comet adulteri sistemàtic, tant amb les amants fixes que canvien d’una temporada a l’altra com amb qualsevol puteta que es posi a tret. Tony és fatxenda, venjatiu, pueril, irascible i mentider.

Si el tinguéssim de veí a l’escala, miraríem d’evitar-lo de totes totes. Llavors, per què estimem tant Tony Soprano?

Té alguna virtut positiva? Bé, s’estima la seva família i és lleial als seus amics, fins a un cert punt. Té moments de generositat, no sempre ben encaminada. És capaç de sentir compassió pels mes febles, especialment pels animals, però també per una jove meuca embarassada. I tanmateix continua sent una companyia poc recomanable.

Evidentment, com que estem parlant d’un personatge d’una sèrie televisiva, l’espectador es pot identificar amb ell sense riscos, ja que una làmina de vidre separa les realitats respectives, però no deixa de persistir un dilema moral en el nostre afecte per Tony i en el desig que sentim perquè tot li surti  el millor possible. És clar que ell és el centre de la trama i que, per tant, d’ell depèn la continuïtat de “The Sopranos”. A més Tony té problemes seriosos, problemes dels quals de vegades som els únics testimonis. Els seus atacs de pànic, el fet que el seu oncle o la seva pròpia mare el vulguin liquidar, la constatació que els membres de la família mafiosa li fan la gara-gara per pur interès… Sí, Tony està molt sol i provoca en nosaltres una fascinació culpable molt similar a la que sent la seva psiquiatra Jennifer Melfi.

Però és clar, el veritable motiu que Tony sigui un ésser humà complex, alternativament atractiu i repulsiu, és responsabilitat en gran part de James Gandolfini. Sense Gandolfini “The Sopranos” no serien el que són i resulta impossible imaginar-s’ho d’una altra manera. Aquest enorme actor (en tots els sentits), a partir d’un físic molt determinant, és capaç de desplegar una expressivitat prodigiosa. La combinació del seu cos de plantígrad amb els seus malignes ullets porcins és irresistible. Quina meravella contemplar com, en pocs segons, la mirada embadalida del pare que veu com la seva filla s’està convertint en adulta es transforma a la següent escena en el rostre brutal d’un assassí implacable.

Mirades Tony/Gandolfini: de maliciosa venjança, d’escolar atrapat en falta que intenta despistar, de satisfet orgull paternal, d’enjogassament per l’èxit d’una broma, de golafreria, de fúria homicida, de lascívia, de confusió metafísica (sovint davant del mirall del lavabo amb el pot del Prozac a la mà). Les aparicions matutines de Tony, com l’ós que surt de la caverna, samarreta, bòxers i el barnús descordat. Atordit. Potencialment perillós.

I és clar, la família d’ànecs que s’instal·laven a la seva piscina en el primer episodi, ànecs que ignoraven ser hereus de Salinger. James Gandolfini i amb ell tots els espectadors esperàrem 86 episodis que els ànecs tornessin. Només s’hi presentà un ós. Tony quedava definitivament sol, enfrontat a si mateix.

13 comentaris:

  1. És curiós com sense haver vist res de la sèrie la figura d'aquest Tony Soprano me l'has fet atractiva... potser aquest és el seu secret!

    ResponElimina
  2. Galde, segueix els teus instints, vas bé, vas bé...

    ResponElimina
  3. Al carrer es més difícil, però a la ficció son molts els mal parits amb ganxo. Dones alguna raó.

    Veig que a aquest Gandolfini nomes el podria recordar de “El hombre que nunca estuvo allí”, i no em va cridar gaire l'atenció. Clar que amb el barber al costat, no es estrany.

    Es glassa la piscina?

    ResponElimina
  4. José Luis, el pots veure també a "The Mexican", aquella "cosa" amb Julia Roberts i Brad Pitt, on ell feia de mafiós gai i es berenava les dues estrelles amb patates. Gandolfini té perill. Del que ens agrada.

    ResponElimina
  5. Gandolfini no sembla ni actuar tal és la seva naturalitat davant la càmara. Totes les seves cél.lules semblen estar identificades amb l'individu que representa. Se li pot valorar com s'esforça per donar bons estudis als seus fills preveient per a ells un futur menys brut que el seu present. Amb Tony s'acaben el Soprano empleats de la Cosa Nostra.
    L'has recreat molt bé, Allau i he trobat a faltar aquells ullets que passen del somriure pillo a la tèrbola amenaça. També vull trencar una llança dient que quan mata és perquè no té cap més remei. Sempre que pot evita la sang o encarrega la feina als altres.
    Què deuen fer tots hores d'ara?

    ResponElimina
  6. Glòria, jo també els enyoro, és com si haguéssim perdut part de la família.

    ResponElimina
  7. No podies haver descrit millor en Tony Soprano. Penso que ens agrada justament per tot això que dius. Penso també que tot i ser un monstre ens identifiquem amb les seves febleses. Les seves i sovint, també les nostres. Ens agrada reconeixe'ns en aquestes i veure que en el fons d'aquest assasí implacable hi ha també un esser humà contradictori, feble, sol.

    ResponElimina
  8. PD Si , com em va passar a mí, no et podies desenganxar dels Soprano i et vas quedar orfe quan els vas acabar, ni t'explico el que et passarà amb The Wire! McNaulty for ever!!!

    ResponElimina
  9. Ai, Llum, això del McNaulty i The Wire ja em comença a fer por només de pensar-hi!

    ResponElimina
  10. caxis caxis caxis, sempre m'ho fas això, i ara què? l'hauré de veure no? caxis caxis caxis!

    ResponElimina
  11. Clídice, només cal mirar la foto: el seductor és ell, no pas jo.

    ResponElimina
  12. En quina altra coi de pel·li sobre mafiosos apareix en Galdolfini? Les meves neurones soletes no hi arriben...

    ResponElimina
  13. Lluís, l'única que puc recordar, com he dit als comentaris, és "The Mexican" de Gore Verbinsky, on feia de mafiós gai i era l'únic salvable de la pel·lícula. A "The Man who wasn't there" dels Coen, no feia de mafiós. Si miro la Wiki, et puc citar pel·lícules que em sonen però que no he vist, com "Get shorty", "8 mm", "True romance", "All the King's men". Em sap greu, però no puc anar més enllà. El tio és un actor de collons.

    ResponElimina