dilluns, 14 de gener del 2013

La mort en directe


“Mortalidad” de Christopher Hitchens (Debate, 2012) és un llibret extremadament breu i considerablement car (18,90€ per 122 pàgines gens denses és abusiu, t’ho miris com t’ho miris), però no em cansaré d’aconsellar la seva lectura als amics del pensament lúcid. Un llibre sobre la mort no fa de bon recomanar, encara que el prescriptor original sigui l'inapel·lable Enric González. I tanmateix, desagradable com d’entrada sembla la qüestió, és una de les experiències per la qual tots els éssers vius haurem de passar (amb permís d’Eduard Punset, hipotètic immortal, i de la seva absurda negació dels fonaments del raonament inductiu).

Christopher Hitchens (13 d’Abril de 1949 – 15 de Desembre de 2011) fou un periodista, escriptor i polemista britànic, l’opinió del qual sobre qualsevol qüestió terrena o celestial no podia deixar indiferent ningú. Durant els seus massa breus 62 anys de vida recorregué l’arc que separa el pensament socialista inicial d’un neoconservadorisme favorable a la guerra de l’Iraq i contrari a qualsevol manifestació de totalitarisme, sigui la de la correcció esquerranosa o bé la de l’islamisme més intransigent. Fou també un ateu furibund, un politoxicòman clàssic (cafè, alcohol i cigarretes) i l’amic fidel de gent com Martin Amis, Ian McEwan, Richard Dawkins o Salman Rushdie.

El juny de 2010, en plena promoció del seu llibre autobiogràfic “Hitch-22”, Hitchens va sentir-se sobtadament indisposat i poc després li fou diagnosticat un càncer d’esòfag. Conscient que aquella era literalment l’experiència de la seva vida, va anar escrivint la crònica de la malaltia fins que aquesta se l’endugué per davant el desembre de 2011. “Mortalidad” recull els textos on reflexiona sobre el procés i ho fa des de múltiples aspectes, des del rebuig als consols de la religió fins al món de les teràpies alternatives que se li ofereixen. El negoci de morir-se pot ser brut i dolorós, Christopher Hitchens no ens estalvia la seva cara més lletja, i el que comença com una serena i lúcida, de vegades humorística, dissecció acaba dissolent-se en un caos final d’idees a penes apuntades. Tanmateix és un privilegi contemplar l’espectacle d’aquesta intel·ligència ferotge treballant a ple rendiment, sense deixar d’exhibir una poderosa humanitat.

Davant de llibres com aquest, sobren les paraules quan es poden mostrar perles que acreditin les seves virtuts:
A la pregunta estúpida de «¿Por qué yo?» el cosmos apenas se molesta en responder «¿Por qué no?»
***
Cuando enfermas, la gente te manda CD. Muy a menudo, en mi experiencia, son de Leonard Cohen.
***
¿Realmente no viviré lo suficiente para ver cómo se casan mis hijos? ¿Para ver cómo el World Trade Center se alza de nuevo? ¿Para leer —si no escribir— las necrologías de viejos villanos como Henry Kissinger y Joseph Ratzinger? Pero entiendo esta clase de no pensamiento como lo que es: sentimentalismo y autocompasión.
***
Un gran número de amigos laicos y ateos me han dicho cosas estimulantes y halagadoras como: «Si alguien puede vencer a esto, eres tú», «El cáncer no tiene ninguna oportunidad contra ti», «Sabemos que puedes con esto». En días malos, e incluso en días mejores, estas exhortaciones pueden tener un efecto vagamente deprimente. Si muero, decepcionaré a todos estos camaradas. También se me ocurre un problema laico: ¿y si salgo adelante y la facción piadosa clama alegremente que sus plegarias han sido atendidas? Eso sería un poco irritante.
***
La banalidad del cáncer. Todo un lazareto de efectos secundarios. Especialidad del día.

25 comentaris:

  1. En Sergi Pàmies quan feia crítica literària a la ràdio pesava el llibre, comptabilitazava els fulls... i llavors deia si el llibre era car o barat.

    Veig que aquesta mena de crítica literària és hereva del Villena però és molt efectiva i recomanable.

    Sigui com sigui el buscarem perquè pel que dius i ens poses paga la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, crec que el llibre és objectivament car per la seva presentació material. El seu contingut és invaluable, espero que hagi quedat clar.

      Elimina
    2. ¿Les crítiques literàries del Villena són mortuòries?

      Elimina
    3. Puigmalet, en Galde es refereix a l'escola a la qual vam anar tant en Sergi Pàmies com jo. D'això en dedueix una escola crítica que mesura la qualitat d'un llibre per la seva relació preu/pes.

      Elimina
  2. No en sé res de Christopher Hitchens, però les perles m'han recordat Cioran. M'agraden aquestes actituds que neutralitzen fins i tot l'estupidesa més amable. Ja que a tots ens costa tant defugir-les, si més no que en quedi el testimoni d'algun receptor intel·ligent que s'atreveix a estripar-les.

    Ahir se't va trobar a faltar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Enric, Cioran és un filòsof llobrec; Hitchens és molt més mundà i em resulta més fàcil relacionar-m'hi.

      Jo també us vaig trobar a faltar, però els compromisos amb vells amics manen.

      Elimina
  3. M'apunto aquest i en deixo un altre.
    "El mundo y sus demonios" de Carl Sagan: la mort i l'esperança (en la ciència, esclar).

    ResponElimina
  4. Ens entendrem en Hitch i jo. Curiosa la pregunta "per què jo?", algú me la va fer i vaig cometre la incorrecció de respondre "per què no?". Va ser amable amb mi i em va demanar disculpes. Havia estat un lapsus auto-compassiu del tot natural.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que us entendreu, Clídice, o com a mínim gaudireu discrepant.

      Elimina
  5. Es uno de los libros que tengo preparados para ser leídos en mi Kindle; Hitchens me fascina aunque algunas de sus posturas me provoquen urticaria (tal vez por eso me fascina tanto). Sin embargo, no me acabo de decidir para empezarlo. Siempre creo que tengo que esperar a tener un "buen día" para leer este libro. Algo similar me ocurre con "Libre Albedrío", de Sam Harris, en el que el neurólogo y divulgador niega la existencia de tal cosa. También tiendo a pensar que necesito estar de un estado de ánimo particular para poder leerlo serenamente. Pero me temo que nunca va a llegar ese día, así que tarde o temprano tendré que ser valiente y lanzarme a ellos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, Hitchens tenía una mente tan brillante, que hasta discrepar de sus opiniones era un placer. Y no creo que sea preciso un estado de ánimo especial para leer "Mortalidad". No me pareció para nada deprimente, sino más bien estimulante.

      Elimina
    2. estas reflexiones de Hitchens, las tengo muy escuchadas, es más diría que son vulgares y corrientes entre gente que se ha cuestionado la terrible pregunta, ¿porqué yo?, ...él o su prole, tendrá la "suerte" de cobrar por ellas,... yo, desde luego, no pienso pagar un céntimo...

      Elimina
    3. Pilar, tengo la suerte que a mi me suenan a frescas, quizás no he conocido suficientes enfermos terminales. Pero creo que eres un poco injusta.

      Elimina
    4. querido allau, quizá sea injusta, puede ser, pero tú apuntas el tema, "el negoci de morir-se...", quizá lo que me molesta es el histrionismo de Hitchens para afrontar el tema,...discrepo de la forma, simplemente...
      me has hecho pensar en un viejo libro, que me hizo ya entonces reflexionar sobre la muerte(1ª ed 1984,sobre como encarar la mía propia),del medievalista Georges Duby, GUILLERMO EL MARISCAL, quizá lo conozcas, no propongo una comparación, solo su lectura...

      Elimina
    5. Cuando hablaba del negocio de morirse no me refería a ningún aspecto económico, sólo es una forma de hablar.

      Elimina
    6. vale, igual se me ha ido la pinza, pero es que, todos sabemos que la muerte -a poder ser real-, es un buen negocio, tras del cual están las más potentes editoriales

      Elimina
  6. El desembre de 1981, l'eminent jurista, professor de Dret Penal a la Universitat de Zurich, Peter Noll, descobreix que té càncer. Totes les reflexions, lúcides, profundes, les recull en un llibre que es diu "Palabras sobre el morir" (Ed. Destino-Áncora y Delfín). Inclou també l'oració fúnebre pronunciada per Max Frisch.
    És un llibre per a mi memorable, part fonamental de la meva biblioteca sobre la mort, a partir de reflexions i gravacions de moviments alemanys i suïssos que van tenir la màxima difusió entre nosaltres els anys 80 i 90. Ells en parlen, nosaltres callem. Tabú encara. Fa molts anys que tinc el meu recordatori imprès, triada la música i l'organista si viu més que jo.
    Tindré en compte aquest llibre que dius.
    (Som 'tontos' de tant en tant, només, i penso que convé.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, m'has recordat un altre llibre, "Bajo el signo de Marte" de Fritz Zorn, el testimoni d'un jove suís que va morir als 35 anys d'un càncer fulminant. En aquest cas es tractava d'un text incendiari i emprenyat.

      Elimina
  7. Fa pocs dies teníem una conversa sobre el tema a facebook i sobre la mena de coses, de vegades ben intencionades però absurdes, que es diuen als malalts greus i que l'autor que menciones esmenta. En la conversa em van recomanar també un llibre de Sontag a l'entorn de la qüestió, La enfermedad y sus metáforas, per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, el llibre de la Sontag és un altre clàssic altament recomanable, un atac a la malaltia contemplada com un càstig moral.

      Elimina
  8. Acabo d'arribar de l'hospital, d'escoltar la desolació de viva veu;
    i estic enllestint el "Patrimoni" del Roth...
    Vull creure que, per uns dies, ja vaig ben servit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Girbén, aquestes coses cal llegir-les només quan la vida t'ho permet. Espero que les coses millorin.

      Elimina
  9. Costa agafar el to, el punt just davant algu que s'està morint, i aleshores és quan diem bestiesses, de bona fe, pero bestiesses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, davant d'algú que està morint potser el més sensat que es pot fer és callar.

      Elimina