divendres, 13 de setembre de 2013

3 en 1

“Blue Valentine”, l’anterior col·laboració del director Derek Cianfrance i l’actor Ryan Gosling, una crònica punyent sobre l’ascens i caiguda d’una relació amorosa, va causar-me molt bona impressió i em va deixar amb ganes de futurs treballs de la parella. Lamentablement “Cruce de caminos” (“The Place beyond the Pines”) no ha acabat de satisfer les expectatives, sense que es pugui dir que és una pel·lícula dolenta.

La història s’ambienta a Schenectady, estat de Nova York, paraula que en llengua “mohawk” vol dir “lloc més enllà dels pins”, d’aquí es deriva doncs el títol en anglès. “Cruce de caminos” pot sonar molt més convencional, però també és més informatiu. El protagonista aparent és Luke (Ryan Gosling), un expert motorista que fa exhibicions a espectacles de fira. En retornar un any més tard al poble on va tenir una breu aventura amb Romina (Eva Mendes) descobreix que és pare d’una criatura. Encara que Romina no li ho demani, Luke se sent responsable de la manutenció del seu fill, abandona el circ i troba feina a un taller de reparacions local. Com que el sou li resulta insuficient, s’aboca a una activitat paral·lela com a lladre de bancs…

Tot aquest principi de la pel·lícula està força bé en tots els seus apartats. Conté un parell de seqüències electritzants, gentilesa de Cianfrance, i la història que s’explica de responsabilitats inesperades per assumpció de la paternitat és genuïnament interessant sense necessitat de caure en excessos melodramàtics. Bona part del mèrit rau en el treball de Gosling (excessivament tunejat amb tatuatges i cigarretes), un actor amb la rara virtut de fer-te propers i entranyables personatges marginals que en principi poc tenen a veure amb l’espectador. Malauradament aquest “thriller” amb sentiments s’interromp al cap d’una hora, el personatge de Gosling desapareix i s’inicia una segona història, relacionada amb la primera, però de to bastant diferent.

Ara tenim com a protagonista a Avery (Bradley Cooper), un policia honrat que descobreix tot d’una que treballa envoltat de col·legues corruptes. És una trama que ja hem vist mantes vegades i aquí no s’explica de forma particularment distingida. Bradley Cooper no ho fa malament, però no té el carisma de Gosling i el seu paper no té gaire tela a tallar. Ray Liotta, en una intervenció indignament breu, diu dues frases en to amenaçador i passa per caixa.

Aquest segon segment conclou de forma més aviat feliç després d’uns tres quarts d’hora. Apareix a continuació un temible rètol de “Quinze anys més tard” i s’inicia així la tercera i última part que implica a dos adolescents, Jason (interessant Dane DeHaan encara que deu anys més vell de l’edat requerida pel paper) i AJ (sobreactuat Emory Cohen). No revelaré aquí la relació que tenen aquests dos joves amb tot el que els ha antecedit, encara que és fàcil de sospitar i no gaire excitant.

A Cianfrance, que també firma el guió, no li manquen ambicions i ha volgut filmar una saga èpica sobre paternitats, culpes heretades i redempcions finals. Amb aquest propòsit remata les dues hores i mitja del film amb forçades coincidències dickensianes que agafen l’espectador entre fart i indiferent. “The Place beyond the Pines” és un curiós producte cinematogràfic que, mirat amb benevolència, podria contemplar-se com una irresistible oferta de “pagui un i endugui-se’n tres”. Llàstima que les tres parts van de més a menys i que només la seva primera hora sigui veritablement destacable. Però, com que el que l’espectador se’n du a casa és la sensació final, aquesta no és gaire bona.

2 comentaris:

  1. Pensava dedicar-li una resenya força més generosa que la teva potser perquè la pel·lícula em va satisfer. Mentre la primera part protagonitzada per Ryan Gosling s'acosta al cine "indie", la història d'un marginal filmada amb quatre rals, la segona part canvia de color i gust per mor de Bradley Cooper que creix en el seu paper a mida que avança la pel·lícula: De policia impersonal a algú que s'ha fet prominent. I aquests "Quinze anys més tard" tan propis del melo són la guinda del pastís. Les seqüencies finals on s'albira el futur de cada noi i especialment el de Jason, tan poètic, clou la trama amb un cant d'amor al desaparegut Gosling.
    També em va interessar molt "Blue Valentine" i espero que Cianfrance vagi ordint guions ben treballats i els filmi perquè nosaltres els veiem.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig, Glòria, que a tu la trama et va pescar més fresca i menys fatigada que a mi. Però m'uneixo al teu desig de la perdurabilitat de Cianfrance.

      Elimina