dijous, 5 de setembre de 2013

Un evangeli apòcrif (o què esmorza Coetzee?)


Fa pocs mesos vaig llegir la darrera novel·la del Nobel J. M. Coetzee, però (per no discriminar) no vaig gosar comentar-la fins que no estigués a l’abast d’un públic més proper a aquest bloc. Ara que arriba a les llibreries la seva edició en castellà (“La infancia de Jesús” a Mondadori) i la tindrem també en català el gener de l’any que ve, em permeto parlar del llibre i preguntar-me a continuació en què estaria pensant aquest bon home (vull dir l’autor).

“La infancia de Jesús” narra l’aventura d’un home adult i un nen de cinc anys que desembarquen a un país sense nom provinents d’unes circumstàncies de les que res no sabem. Al país d’acollida els bategen com a Simón i David, respectivament. Per cert, per raons que no s’expliquen, resulta que allí la llengua oficial és l’espanyol; encara que òbviament la novel·la està escrita en anglès i l’espanyol només apareix en algun mot escadusser. De la relació entre l’home i el nen només sabem que el petit va perdre la mare durant la travessia i Simón li fa de protector.

El govern del país on es refugien els concedeix habitatge i una petita subvenció. Simón troba feina com a estibador al moll i de mica en mica la parella es va aclimatant i fins i tot fan algun amic. Un dia, en passar davant d’un casalot senyorívol, Simón descobreix un grup d’aire benestant jugant al tennis i, per raons que no s’expliquen, decideix que la dona del grup ha de ser la mare adoptiva del nen. Aquesta, primer s’hi nega, però després accepta el paper, abandona la seva vida regalada i s’integra a aquesta estranya família. David, que ha sigut educat a casa, comença a mostrar gestos solipsistes; l’estat decideix intervenir i amenaça amb ingressar el nen a una institució; el trio fuig...

I així podria continuar explicant la insondable peripècia del llibre, acompanyant-la sempre de la tornada “per raons que no s’expliquen”. L’univers de “La infancia de Jesús” pertany a una realitat paral·lela a la nostra on existeix la llengua castellana, un estat vagament dirigista, i on les persones encara tenen la necessitat de menjar, beure i cardar; però també un univers on han desaparegut els sentiments, els dubtes i la ironia. Es tracta d’un d’aquells mons refotudament abstractes i sense espina dorsal que només es poden trobar entre les cobertes d’un llibre: la seva vida ha estat totalment xuclada i l’únic que queda és literatura.

Malgrat tot, “La infancia de Jesús” es llegeix sense problemes, en un estil planer i elegant. La successió d’incidents es segueix amb interès, per la pura curiositat de saber què passarà després, i amb la intriga afegida d’esbrinar quin és el propòsit de tanta arbitrarietat. Gairebé fins les darreres pàgines mantenim la fe en l’autor, convençuts que en girar full ens caurà al damunt finalment la prevista epifania.

Però, és clar, el llibre es titula “The Childhood of Jesus” i amb aquest títol (i atès que no s’hi narra explícitament la vida de Jesús), no és aventurat sospitar que ens trobem (ai!) davant d’una al·legoria. A partir d’aquí ja podem començar a fer volar coloms. Són Simón, David i la mare adoptiva/adoptada (i sense nom) representants literaris de la Sagrada Família? És el llenguatge secret de David i la incomprensió dels seus mestres una paràfrasi de l’episodi del nen Jesús i els doctors del temple? Cal interpretar cada incident amb claus del Nou Testament? Per aquest camí, i donat que Coetzee sembla delectar-se en la vaguetat bromosa, hom pot arribar molt lluny i llegir-hi qualsevol cosa no escrita. És un camí que no m’interessa.

Perdoneu la immodèstia, però no em considero un lector espès. Si una lectura em depassa, acostumo a ser capaç de diagnosticar les meves mancances i confessar-les. Però quan una obra literària se’m presenta amb una claredat cristallina i, malgrat tot no li trobo la solta, només accepto dues respostes: o bé la incomprensió entre l’autor i jo frega els nivells ontogènics, o bé em trobo davant d’un problema més enigmístic que literari. En aquest segon cas, no jugo.

[Em consola una mica que, deixant de banda els corifeus llagoters habituals, no sigui jo l’únic desconcertat.]

8 comentaris:

  1. Vaja, obviable. Suposo que en el segon evangeli que publiqui en Coetzee hi sortirà la Magdalena i el marro animarà una mica més el tema....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir que continuarà? No penso tornar a picar!

      Elimina
  2. N'havies llegit algun altre seu abans? És per veure si t'ha desconcertat "ex nihil" (per entendre'ns) o t'ha desconcertat amb la perspectiva d'obres precedents en el retrovisor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'havia llegit bastants (Infantesa, Joventut, L'Edat de Ferro, Summertime, Desgràcia, Home Lent, Elizabeth Costello...); per això et puc assegurar que aquest llibre no té res a veure amb tot el que li coneixia.

      Elimina
  3. Diria, sense haver-la llegit (ni aquesta ni cap obra de Coetzee), que es tracta d'un simple paral·lelisme. De la infantesa de Jesús no se'n sap res a través dels evangelis canònics; per tant, amb "per raons que no s’expliquen" queda justificada qualsevol història, que queda oberta a la imaginació de cada lector.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, si la llegissis veuries que el paral·lelisme s'aguanta per la punta dels cabells i que el nen protagonista és una mica raret però no té cap dimensió espiritual.

      Elimina
  4. En canvi hi ha qui diu: "Aquest llibre, que comença com una distòpia, aviat passa a ser una novel·la profundament filosòfica, no en un sentit escolàstic (del qual fa befa abundosament), sinó de "la mena que trasbalsa, que et canvia la vida", plantejant les preguntes essencials: per què vivim? Som perquè recordem? ¿La raó ha de suprimir completament la intuïció? ¿La vida consisteix a treballar, complir les nostres obligacions i procurar que no canviï res mai? ¿Hi ha lloc per al plaer, per a la diversió? ¿S'ha de salvar la gent, tot i que no vulgui?"
    És Damià Alou, a l'Ara, que acaba dient: "Feia temps que no llegia una novel·la tan estimulant, tan oportuna, tan intel·ligent".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs felicitats a en Damià Alou per treure tan profit d'allà on jo no l'he sabut trobar. De totes maneres, continuo amb la sospita que és un d'aquells casos que ningú no gosa dir que el rei va nu.

      Elimina