divendres, 27 de setembre de 2013

Quartet amb piano

El gos de Sant Agustí, segons Carpaccio
El quartet de corda deu de ser una de les mostres més elevades de la creativitat humana; però pot també funcionar a temps parcial com a perfecte nucli de conflictes dramàtics (quatre persones, sis possibles aparellaments, no necessàriament amorosos), com ens va demostrar la pel·lícula recent “A Late Quartet”. No era una obra exactament genial, però aplegava actors de primera i deixava un bon gust a la boca (allò que els anglòfons denominen “a feelgood movie”). A més, per a tots els que som una mica esnobs en aquestes matèries, un film que toqui de ple l’alta cultura de Beethoven, Schubert i companyia ja té la mà guanyada. O és que el simple frec amb aquestes eminències no ens fa sentir una mica més estupends?

“A Late Quartet” em va fer pensar immediatament en la novel·la “An Equal Music” de l’angloindi Vikram Seth i, com que estic entrant de ple a l’edat de les relectures, allà me n´hi vaig plantar, empès per un immillorable record de la visita anterior. El llibre el trobareu al fons d’armari d’Empúries i Anagrama amb els títols respectius “Una música constant” i “Una música constante”, i conté tants referents de música, pintura i turisme “middlebrow” (Viena, Venècia…) que és difícil no caure-hi de quatre grapes, encara que només sigui per la música de fons. De les traduccions no responc, perquè les dues vegades l’he llegida en anglès; però haurien de ser molt ineptes per espatllar novel·la tan rodona i potent.

A mesura que l’anava llegint, m’adonava que, en contra del que recordava, el quartet de corda no constituïa la cèl·lula protagonista del llibre, sinó que només actuava com a motiu col·lateral d’acompanyament. Perquè l’heroi/antiheroi Michael, és efectivament el segon violí del Quartet Maggiore, però el cor de la novel·la és la història d’amor, perduda i recuperada (i potser perduda de nou) entre Michael i la pianista Julie, element estrany i gairebé retroviral en relació als músics del quartet. L’itinerari amorós de la parella no acaba d’engrescar-nos com per assolir el sublim: Julie és una incògnita inconsistent i Michael, un egoista ploramiques; però ancoren la trama i permeten que fructifiqui en altres diverses direccions.

Algunes connecten fins al darrer detall amb la pel·lícula citada més amunt. El desencadenant del guió és un inici (o declaració de guerra) d’una malaltia incapacitant. Allà era el Parkingson, aquí la sordesa. A les dues peces s’articula un conflicte de poder entre el primer i el segon violí (sempre des de la perspectiva de qui ha estat postergat); em pregunto quant de temps trigarà la viola a alçar la veu. Des de la meva relativa ignorància, tant la descripció dels efectes de la sordesa sobre un músic professional com altres qüestions personals, musicals i subsidiàries (agents, fans, directors artístics, mecenes i família tota) em sembla que han estat molt ben atrapades, prèvia acurada documentació, per la ploma de Vikram Seth. No endebades el senyor Seth confessa en una nota final que per a ell la música és més important que la paraula.

Encara que no ho faci tan explícit, en el moment de redacció de la novel·la l’autor mantenia una relació sentimental amb el violinista Philippe Honoré, a qui va dedicar el llibre, apart de col·locar al seu frontispici un poema acròstic basat en el seu nom. La motivació temàtica és per tant sincera i això es nota. Anecdòticament, i fruit d’aquesta entesa, Seth i Honoré editaren un CD doble amb la banda sonora d’”An Equal Music”, és a dir, les peces que interpreten a la novel·la els seus personatges.  S’hi pot trobar des de l’opus 104 de Beethoven, del qual parlava l’altre dia, fins la sonata K. 304 de Mozart, un fragment de l’Art de la Fuga per a quartet de corda, el schubertià quintet de La Truita o el Largo de la “Manchester Sonata” de Vivaldi.

El llibre conté preciosos ensurts lírics i també moments més costumistes; hi ha humor, suspens i precisa observació social. I, quan tot ha estat dit, debatut i llest per la sentencia, un devastador minut que et trenca l’ànima. M’ho he passat de conya anant amunt i avall per aquesta generosa novel·la, les seves coartades culturals estan molt ben explicades (i mira que és difícil i poc explicable amb paraules escriure sobre el que és música i el que no és, i de com és de complicat interpretar-la). En resum, la mena de producte literari que m’empassaria una vegada i una altra sense que ningú m’hi forcés. Un regal per a tots aquells que es considerin melòmans.

2 comentaris:

  1. Ua! Jo em consideo melòmana, però pel cantó pop-cantautors-70's..., de clàssica, poca, però no la descarto, que encara penso viure molts anys...
    M'agrada veure't entusiasmat, you can get satisfaction, after all! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agrada el pop i el rock. Crec que tot és música i que fins i tot et podria agradar el llibre.

      Elimina