dilluns, 16 de setembre de 2013

Opus 104

Rellegeixo la novel·la “Una música constant” de Vikram Seth, un episodi de la qual m’ha semblat curiós i digne de compartir. Michael, el narrador del llibre toca el segon violí en un quartet de corda professional. En una conversa telefònica amb la seva jove amant Virginie, quan li diu que estava escoltant el trio en do menor opus 1 nº3 de Beethoven, aquesta l’informa que molts anys més tard el compositor va fer-ne una adaptació per a quintet de corda. Michael, que no havia sentit parlar mai d’aquesta obra, al principi pensa que la seva amiga li està aixecant la camisa. Però ella insisteix que ho va llegir a la “Guide de la Musique de Chambre”; va a buscar-la per confirmar-ho; i efectivament allà hi és identificada com a opus 104.

Michael s’il·lusiona per la inesperada notícia i comença a imaginar la possibilitat d’interpretar l’obra amb el seu quartet, afegint-hi una viola convidada. Tot d’una sent la necessitat d’escoltar el quintet. Corre a una botiga especialitzada, però desconeixen la peça. Si consulten el catàleg de CDs a l’ordinador, l’únic que apareix en pantalla és l’opus 104 d’Anton Dvorak (un concert de violoncel, per cert). A continuació va a una botiga de partitures, on tampoc en saben res, però miren les microfitxes i troben una editorial que podria proporcionar-li una versió per a quintet amb clarinet. No gaire convençut, Michael de moment desisteix.

Com que la biblioteca de música de Londres no obre fins la una del migdia, el violinista truca a la Henry Watson Music Library, al seu Manchester natal. Allà sí que la tenen, de fet tenen les partitures dels quatre quintets de corda de Beethoven: opus 4, 29, 104 i 137. I sí, li poden enviar per préstec interbibliotecari, i en uns dies podrà recollir-la a la Westminster Music Library.

Per entretenir l’espera, Michael visita els magatzems de discos d’Oxford Street —els Virgin, Tower, HMV, Music Discount Centre i tota la pesca— i després d’innombrables perquisicions es convenç que no existeix i potser no ha existit mai un enregistrament en CD del coi de quintet. Bill, el violoncel·lista del quartet, li suggereix que provi a una remota i pintoresca botiga de vinils de segona mà. Al dickensià establiment, ni tenen el disc ni els hi sona haver-lo tingut; però prenen nota del seu nom i telèfon, per si de cas hi hagués sort. De sobte el propietari recorda que hi ha al soterrani una pila de vells discos procedents de l’Europa de l’Est encara per classificar. Baixa a mirar i, bingo!, troba el vinil de la Supraphon amb la interpretació de l’opus 104 a càrrec del Quartet Suk. La peripècia no acaba aquí, perquè a continuació Michael pren un taxi i, per circumstàncies que seria llarg d’explicar, oblida el disc al seient de darrera i no el recupera (i per tant no l’escolta) fins molts més dies després.

Un cop llegida aquesta petita aventura, que ocupa unes cinc pàgines de la novel·la i uns quants dies d’esforç del seu protagonista, m’he sentit encuriosit per aquest elusiu quintet. He entrat doncs a la Wikipedia, que de seguida m’ha confirmat que l’opus 104 de Ludwig van és un quintet de corda, on la clàssica formació del quartet es veu reforçada per una viola suplementària i que es basa en el primerenc trio opus 1 nº3. I no només això, sinó que l’article de la wiki conté un enllaç gràcies al qual —si fos capaç de llegir música i la impressora em funcionés— podria obtenir una còpia en paper de les cinc parts. Per altra banda a YouTube, encara que l’obra no sigui precisament tan popular com “Für Elise”, hi ha una versió completa (i trossejada) que m’ha semblat decent.

“Una música constant” fou publicada l’any 1999, o sigui ahir mateix, i fixeu-vos com han canviat les coses en tan poc de temps. Com a nous rics informàtics ja hem oblidat com era de penós obtenir certes informacions, passem per alt que no sempre havíem disposat d’una Wikipedia (de fet va néixer el gener de 2001) i que YouTube es va inventar l’any 2005. Un jove d’avui dia que llegeixi el text de Seth, encara que els elements anacrònics (les megabotigues de CDs, les microfitxes, els catàlegs en paper) l’haurien d’alertar, pot arribar a pensar que el protagonista de la novel·la és ruc per no haver optat pel camí més directe i acudir a la seva “tablet”.

Cal reconèixer però que tots aquests avenços tecnològics no han afavorit l’enriquiment de les trames novel·lesques, més aviat el contrari. En el cas que s’adaptés ”Una música constant” a l’estat de l’art tecnològic actual desapareixerien cinc de les seves pàgines pel cap baix (us he estalviat una subtrama on s’intenta retrobar una amiga llarg temps desapareguda, res que amb un cop de Google no es podés solucionar). Sempre he dit que no em semblen interessants les escenes de ficció on un personatge interacciona amb una pantalla; dec ser un nostàlgic, però m’estimo més que els meus detectius s’embrutin les soles de les sabates mentre recorren la ciutat. Sota la pluja.





6 comentaris:

  1. Google, la wiki y els youtube ha acabat amb moltes coses, també amb qualsevol aposta post-prandial “que t’hi jugues”, que tampoc tot es tan negatiu. Però certs blogs, no com el teu però si com el meu, no existirien sense ell, cosa que a mi sí que em sabria greu.

    Tinc el quintet a una col•lecció Todo Beethoven. No l’he sentit mai. I a un altre disc de quintets, citen el 104 i el protagonisme que té a aquesta novel•la.

    ResponElimina
  2. No creguis, José Luis, aquest blog no existiria (o aniria una mica coix) sino fos per la Wiki i companyia.

    ResponElimina
  3. El terme nou ric és ben pertinent: l’abundància en què vivim és tanta que se'm fa difícil arribar a concebre aquells temps de pobresa. Jo havia anat a veure pel•lícules en vhs a la biblioteca de la filmoteca, encaixat dues hores davant la pantalla de 14” en una incòmoda cadira d’oficina, i sentia una gran felicitat per haver accedit a obres molt complicades de veure de directors del Nou Cinema Alemany i etc. Per no parlar de discs que compraves sense haver sentit mai, per alguna obliqua referència d’hom que trobaves de fiar. Ara és tot a l’abast, d’una manera que m’hagués costat fins i tot imaginar, i no vull fer reflexions barates sobre si el cost i l’esforç que té construir-se un cultura influeix en la seva solidesa, valor o gaudi. Això d’ara és incomparablement millor i si m’ho haguessin donat als 16, millor que als 30. Però també és cert que la forma en la qual m’han quedat fixades certes coses i determinades memòries joioses de recerca i descobriment, també cert sentit del misteri, m’haguessin estat impossibles en el present paradigma

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tot cas, aquestes coses configuren la nostra forma de pensar i arriba un moment que el cervell s'atura i diu prou a avanços tan vertiginosos.

      Elimina
  4. Quan vam començar la lectura d'aquesta novel·la, en Lluís Emili va anar fent una llista de les músiques que apareixen, per tal de fer-ne una recopilació. Quan ja anavem per un centenar de pàgines -i gràcies a Google- vam descobrir que ja estava feta i publicada en forma de 2 CDs (An Equal Music, DECCA, 2000) que vam comprar per internet i que ens ha permès sentir el Quintet de Beethoven sencer, que nom coneixíem, així com alguns fragments d'altres obres de Bach, Vivaldi, Schubert i algunes de senceres que apareixen en la novel·la. També a conseqüència d'aquesta lectura vam afegir a la col·lecció un "Art de la Fuga" en versió per a quartet de cordes. També molt recomanable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. timamót, coneixia aquests discos. Els va compilar Seth amb el que era llavors el seu company, que és violinista de professió.

      Elimina