divendres, 6 de setembre de 2013

Palaus

Si vas a Viena, ja t’ho pots esperar, palaus en vena. El més imponent, el de Schönbrunn, que queda gairebé als afores, fet que no impedeix que les multituds hi acudeixin com a mosques a la mel. Hi ha diferents models de visita segons la quantitat d’estances incloses al recorregut, però el més breu de tots (de 23 habitacions) sembla més que suficient. Mentre la disciplinada plebs seguim el camí acordonat entre mobiliari curiosament burgès em pregunto si Francesc Josep i Sissi s’estaran regirant a les tombes respectives davant d’aquesta invasió de la seva intimitat. La visita a Schönbrunn no em val la pena. Prenc nota, si torno a néixer, de no anar-hi.


El palau de Belvedere queda més a prop del centre, però igualment me l’estalviaria, si no fos pel seu museu, que és on s’hi va per trobar la col·lecció més gran d’obres de Gustav Klimt sota un sol sostre. Sí, aquí tenen la sensual Judith i el famosíssim petó que ha esdevingut epidèmic a les botigues de souvenirs, però tot aquest excés de daurats m’enfarfega una mica i suposo que a aquestes altures no us cal tornar a veure aquests tòpics visuals. Trobo en canvi molt interessant i menys previsible la seva col·lecció d’escenes d’exterior i paisatges, en format quadrat, rar per aquesta temàtica.


Igualment, enlloc d’escollir algun estàtic retrat d’una dama de l’alta societat abillada amb un elaborat vestit decorativista, em decanto per aquest retrat de Johanna Staude. Data de 1918 i devia de ser un dels últims quadres que pintà Klimt. Deu la seva frescor —un tret poc usual en el pintor— al fet que està inacabat, i trobo que li escau molt. A casa sempre hem dit que s’assembla a la tieta Pepita (a. c. s.)


No cal dir que al Belvedere tenen molt més que Klimt: des de retaules medievals fins a reptes estètics conceptuals d’ara mateix, amb especial insistència pels artistes austríacs, però no exclusivament. Em nego a fer una selecció entre una col·lecció tan heterogènia, on s’hi troben coses bones de totes les èpoques. Per tant em regalaré uns minuts d’arbitrarietat per destacar aquest jardí de Giverny de 1902 que Claude Monet es permet en ple paroxisme impressionista tardà. Compareu l’avinguda vegetal amb la de Klimt, pintada només deu anys més tard. Totes dues quadrades.

Els punts forts del museu es troben sovint emplaçats a períodes que no m’interessen gaire estèticament (barroc, historicisme, Biedermeier, expressionisme). Bé, si parlem d’expressionistes, em passa sempre amb Edvard Munch que em fa molta il·lusió descobrir una obra seva que no sigui “El crit” o els seus derivats. Aquests senyors a la platja nudista potser són millorables, però crec que van més enllà dels meus prejudicis (positius) homoeròtics.


Finalment queda Oskar Kokoschka, l’artista austríac definitiu (o almenys el de consagració més recent, perquè va morir l’any 1980 als 93 anys). Confesso que no em sol agradar gaire, però llavors li atrapo aquesta imatge d’un tigre en plena depredació i immediatament li trobo totes les virtuts. Oi que anticipa Barceló?


Em reservo Schiele per més endavant.

8 comentaris:

  1. Prenc nota dels palaus i anirem segur a Belvedere quan em deixi caure per Viena malgrat la mandra que em fa com a país... Els museus com a mínim valen la pena!

    ResponElimina
  2. Si has vist el que has vist, valdrà la pena.

    ResponElimina
  3. Sí, el tigre es sembla molt a Barceló :-)

    http://fotos01.diariodemallorca.es/fotos/noticias/646x260/2010-02-09_IMG_2010-02-09_23:06:04_correo_20100209_211617_45_sociedad_y_cultura_1_web.jpg

    ResponElimina
  4. Schönbrunn, si em sona, crec que de (més) jove hi vaig passar. Recordo que tot era molt daurat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Daurat ho és gairebé tot a Viena. Excepte el cafè.

      Elimina
  5. Del palau de Sissi em va agradar l'austera habitació de Franz Joseff. La resta, tan bigarrdament vienès, em xarvota el cervell. El Belvedere el trobo bellíssim per ser vist des de fora si bé, com tu dius, el seu museu s'ho val tot. Les dues pintures d'una avinguda d'arbres de Klimt i de Monet em semblen una troballa.
    En definitiva molt bells els cafès vienesos. I el panet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compte, Glòria, que els cafès vienesos (si no m'equivoco) han esdevingut patrimoni de la Humanitat (via l'Unesco).

      Elimina