divendres, 2 de maig del 2014

L’illa de la fi del món


Llegint tant com llegeixo només era qüestió de temps que acabés participant en un club de lectura, i no precisament com a mestre de cerimònies. La cita té periodicitat mensual i de moment la primera convocatòria es va celebrar en un local ple de ressons literaris. El llibre a esmicolar va ser “Bressol de gat” de Kurt Vonnegut, traduït per a Males Herbes per Martí Sales.

Sospito que Vonnegut, que als Estats Units és encara un personatge de culte —humanista, pacifista i símbol de la contracultura— no ha tingut gaire fortuna a casa nostra i la majoria de les seves grans novel·les es troben als llimbs de la descatalogació. “Bressol de gat” (“Cat’s Cradle”) és sens dubte un dels seus títols importants i per tant cal congratular-se tant de la seva recuperació com que ja vagi per la segona edició. Va ser publicada originalment l’any 1963 i el llibre es revela digne fill del seu temps amb abundants referències a l’anticomunisme i les amenaces nuclears dels anys de la Guerra Freda.

De fet l’apocalipsi és present des del primer capítol quan el narrador —un personatge que actua més com a testimoni passiu que no pas com agent del guió— declara el seu propòsit de recollir en un llibre el testimoni del que estaven fent alguns americans importants en el moment que es va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Així coneixem Felix Hoenikker i la seva estranya família disfuncional. Felix, Premi Nobel de Física i pare (fictici) de la Bomba Atòmica representa el científic pur que es desentén de les conseqüències morals de les seves investigacions. Vonnegut sabia del que parlava, perquè havia treballat com a relacions públiques al departament de recerca de la General Electric, companyia on s’hi havien refugiat molts científics després dels anys d’esforç bèl·lic.

Aquest inici de la novel·la ve farcit de personatges estrafolaris, d’un seguit d’anècdotes disperses i de la sensació que tot s’hi val. El llibre comença a centrar-se una mica quan apareix l’illa caribenya de San Lorenzo a l’horitzó i sembla que ens trobarem amb una típica història de dictador del Con Sud (estil “El otoño del patriarca”), barrejada amb un “cartoon” guionitzat pels germans Marx.

Dins de la cultura popular “Cat’s Cradle” ha deixat dues herències per la posteritat. La primera és l’Ice9, una configuració cristal·lina de les molècules de l’aigua que converteixen en sòlid tot els líquids amb els que entren en contacte. Pensat inicialment com ajuda pels soldats que lluiten sota una climatologia inclement, acaba esdevenint “deus ex machina” del desenllaç. La segona és el “bokonisme”, religió a la carta i demostració de primera mà que pots treure’t una religió de la màniga. Els seus conceptes originals i els seus preceptes (sovint expressats a través de calipsos) es van desgranant al llarg del llibre amb aquella vaguetat críptica pròpia dels textos religiosos. Per més ironia, encara que el “bokonisme” està prohibit a San Lorenzo, tota la població (començant pel mateix president) n’és secretament devota, potser a causa de l’atractiu que suscita tot allò que està prohibit.

“Bressol de gat” s’articula en 127 capítols breus que fan de molt fàcil llegir; però que resulten bastant eixuts i amb poca ànima poètica, com sol passar-li a qualsevol novel·la d’idees. Els meus companys del club de lectura, tots invariablement més joves que jo, van extreure’n una experiència més plaent i fins i tot van trobar-hi humor on jo només hi veia l’implacable escalpel de la intel·ligència. Segurament Salvador Macip, que és fan del llibre i el reconeix com a inspirador del seu “El joc de Déu” us el vendrà molt millor que jo.

9 comentaris:

  1. I ara és quan dono la raó al post que va fer la Clídice l'altre dia, que vaig discutir tant. He llegit dues obres de Vonnegut, aquest 'Bressol de gat', per recomanació d'en Macip precisament, i 'Escorxador 5', a regal del meu germà (que en realitat, almenys quan era més jove, tenia una opinió semblant a la de la Clídice pel que fa a què s'ha de llegir i què no). En cap dels dos casos no he acabat massa content. Potser perquè en la lectura busco més la distracció que no aquestes idees, que hi són, i es poden reconèixer, però que em deixen més aviat fred. Em costa de definir aquest autor, té una intenció amb el que escriu i segurament no m'agrada que m'alliçonin. Bé, no sé que entenc per què és un autor de culte, precisament per les mateixes coses que jo prefereixo no trobar-me en els llibres. Seré contradictori, però mira, és la meva manera. Però bé, sembla que a tu tampoc no et va acabar de fer el pes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però va, reconeix-li al menys la originalitat, no? Escorxador 5 també és molt bona, però li falta la coherència (si es pot dir així) del Bressol de gat. És un autor especial, això sí, i juga amb el lector tota l'estona.

      Elimina
    2. Xexu, encara no entenc que et rebotessis tant amb l'apunt de la Clídice, i no m'ofen gens que no t'interessi Vonnegut. Faltaria més! Ningú amb dos dits de senderi busca l'unanimitat estètica.

      Elimina
  2. A veure, com us el venc... Llegiu-lo perquè no llegireu cap altre llibre igual. Us pot agradar més o menys, però s'ha de reconèixer que és diferent i original. És una novel·la d'idees, d'acord, i has d'entrar en el seu joc, però si et deixes portar, és un viatge molt satisfactori, te'l prenguis com una gran broma o com un llibre intel·ligent. (Què tal ho he fet, Allau?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, no sé si m'has acabat de convèncer. Intenta-ho de nou, a veure si aconsegueixes una tercera edició.

      Elimina
    2. Aargh! Ets com un gal irreductible, tu! :)

      Elimina
    3. Per ser sincer, Salvador, em donava per satisfet amb el teu apunt original; però s'agraeix que hagis dut els teus arguments fins aquí.

      Elimina
  3. amb el primer terç de matadero 5 en vaig tenir prou per tenir aquest autor creuat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, ja ho recordo. I a mi que 'Escorxador 5' em va agradar...

      Elimina