Quantitat o qualitat?

Dos mesos més tard, continuo amb la dèria Instagram. Ara ja entenc una mica millor com funciona. Veig que negocis d'hostaleria del barri, promotors d’esports d’aventura, dissenyadors freelance i senyoretes amb la roba interior molt a la vista em diuen que els hi agraden les meves fotos. Ara ja sé que no és veritat: se’ls hi veu el llautó. L’únic que pretenen és que em faci seguidor seu i que els hi regali una valoració plena de cors ben vermells. Els depredadors més descarats ni tan sols oculten la natura del seu negoci: proposen que ens bescanviem “m’agrades”, o que els hi comprem a l’engròs a un preu molt raonable.

Míser i pobre de mi, jo que em sento feliç quan un amic diu que una de les meves fotos (epifàniques i amb els filtres justos, quan no inexistents) diu que li agrada, no acabo d’entendre perquè valen més milers d’opinions comprades que un comentari amical a peu de pàgina. Sí, ja conec la insinceritat dels amics quan es tracta de distàncies curtes i compromeses, però encara val menys l’amor mercenari. O potser m’estic equivocant i perdo ara mateix un negoci que es xifra en milions de dòlars i una portada al New York Times (mai no llegeixo la lletra petita).

El món d’ara, el que realment importa, és el dels números, el de les quantitats. El de la discussió inacabable (per bizantina) sobre els llibres més venuts del Sant Jordi de 2015. El dels índexs d’audiència d’alguna cadena televisiva i tanmateix execrable. El de la premsa diària que més es ven. “La Vanguardia” i “El País”, us acompanyo en el sentiment: tinc un dels dos peus en un altre Univers.

Jugant amb llamps i trons

Ho diré ràpid, per escurçar la meva humiliació, però jo era un d’aquells que el recent any 2011 se’n fotia de “Joc de trons” (tant de les novel·les de George R. R. Martin com de la sèrie televisiva adossada), que considerava la “high fantasy” com una distracció per a adolescents immadurs i onanistes, i que creia seriosament que amb la relectura de la trilogia dels anells de Tolkien l’any 1999 ja havia complert més que de sobres amb les obligacions que tot lector serva per la literatura de gènere anglo-arcaic. Pocs anys més tard m’he vist obligat a topar-me amb la crua realitat, com un Saule “chaparrito” camí de Damasc, i davant de l’èxit inqüestionable i de llarga durada del programa de la HBO la curiositat em va vèncer i vaig mirar l’episodi u de la primera temporada de “Game of Thrones”. No ho hagués fet mai!, perquè vaig quedar abduït a l’instant i em vaig haver d’empassar a continuació i d’una tirada els quaranta primers capítols de la saga abans de ser capaç de pronunciar sense entrebancs Valar Morghulis.

Com que sóc l’últim mono indocumentat que ha arribat a les mateixes conclusions que tota la resta de mortals, no les diré gaire alt; però, obligat per un periodista peresós, d’aquells que exigeixen una resposta abans que una reflexió, escopiré quatre notes a peu de pàgina en relació a la sèrie en curs.

[1] Un dels punts més valorats de “Joc de trons” és la imprevisible volatilitat dels seus protagonistes. En tota història del gènere heroic-fantàstic no hi ha res més clar des del capítol u que l’adjudicació del paper de l’heroi, aquell que resultarà virtualment invencible i que ens acompanyarà fidelment fins al final de l’aventura. A la vida real d’herois n’hi ha els justos: avui som aquí i demà se’ns pot haver endut la Parca, una inseguretat que rarament trobem a les nostres ficcions. Per això qualsevol espectador adult trobarà una mica mancades de suspens les trames dels còmics de super-herois o les d’Asterix (a qui Obelix o la poció sempre salvaran “in extremis”).

Des de la primera temporada de “Joc de trons” (de fet des del final del seu primer capítol) els espectadors ja sabem que no es pot donar cap personatge per segur. La idea va ser confirmada al sisè episodi (“Una corona d’or”), quan va desaparèixer una mosca vironera que prometia irritar-nos en el futur fins al paroxisme; i amb més ressonància als dos darrers lliuraments de la temporada. En el cas del personatge defensat per Sean Bean, no és pot dir a dreta llei que es destapi cap “spoiler”, perquè és veritat universalment coneguda que Sean Bean mor a totes les dramatúrgies on intervé (amb l’excepció de “Troia”, i perquè feia d’Odisseu).

El debat sobre la dubtosa esperança de vida de les figures que poblen “Joc de trons” troba el seu principal obstacle en el personatge de Beric Dondarrion, ressuscitat diverses vegades gràcies a l’arbitrària màgia que es treu de la màniga en George R. R. Martin. Vist això, no ens sorprengui que alguns dels personatges difunts de les últimes temporades reapareguin en episodis posteriors, cosa que em tocaria bastant la pera.

[2] Sembla que George R. R. Martin no té manies a l’hora de bifurcar les seves trames tantes vegades com calgui, més inspirat per la brisa del moment que per la premeditació calculada. A l’hora de traduir-les al mitjà televisiu, corren el perill de la dispersió fragmentària. De fet, hi ha capítols que semblen una corrua de microescenes de dos minuts en vint-i-cinc localitzacions diferents. Per fortuna hi ha també alguns episodis que se centren en una única situació. I a la quarta temporada, amb la seguretat de tenir el públic ja captiu, es permeten alguns extensos diàlegs que, sense ajudar a fer avançar la trama, fan molt per enriquir el retrat dels protagonistes.

De totes maneres, amb la quantitat de personatges que han de manejar els guionistes, em fa por que algun se’ls hi quedi traspaperat. Algú se’n recorda d’aquell oncle Stark que pertanyia a la Guàrdia i que va desaparèixer nord enllà a la primera temporada? L’hem de donar per definitivament perdut o reapareixerà com a “deus ex machina“ d’aquí dues temporades? I l’únic bastard supervivent del rei Robert, el tornarem a veure o va bolcar la seva pastera en aigües de l’estret? I encara que el menut dels Stark està en bona companyia, em fa patir aquesta temporada i mitja sense notícies seves.

[3] Un cop liquidada la franquícia de Harry Potter, la flor i la nata dels comediants britànics ha trobat el seu refugi ideal a “Joc de trons”. Apart del mencionat Sean Bean, és un goig poder comptar amb la solidesa professional d’un Charles Dance, un Jonathan Pryce, un Ciarán Hinds, un Stephen Dillane o un Liam Cunningham. Encara que la que m’ha proporcionat més satisfaccions és Dame Diana Rigg, bastant espatlladeta, però en un paper deliciós de vella dama sense pèls a la llengua.

En realitat, em costaria mencionar una interpretació feble entre tot el poblat elenc. De les que considero favorites sempre queda el dubte si la qualitat del personatge no jugarà a favor de l’actor. Sigui com sigui, deixeu-me citar Aidan Gillen (Petyr Baelish), Michelle Fairley (Catelyn Stark), Gwendoline Christie (Brienne of Tarth) o Rory McCann (Sandor Clegane, “El Gos”). Dit sigui de passada, l’Aidan Gillen pot presumir d’haver protagonitzat tres sèries televisives tan emblemàtiques i irrepetibles com “Queer as Folk”, “The Wire” i aquesta que ens ocupa.

Més meritori encara és que el nombrós “cast” infantil/juvenil estigui a l’altura del que d’ells s’espera. Si el llunàtic Bran Stark d’Isaac Hempstead-Wright o l’odiós Joffrey Baratheon de Jack Gleeson són irreprotxables, què puc dir de la seva contrapartida femenina? Sempre resulta arriscat apostar per un actor que encara no ha fet el “canvi”, però tant si es tracta del xicot amb enagos que representa l’Arya Stark (Maisie Williams) o de la bleda desenganyada de Sansa Stark (Sophie Turner), només puc confirmar que controlen amb mestratge els seus papers.

[4] “Joc de trons” conté algunes de les escenes de nu més injustificables de la història de la televisió. Allò del nu per exigències del guió aquí no té ni lloc ni espai pel perdó. De fet, el terme “sexposition” se’l va inventar el crític Myles McNutt a propòsit d’aquesta sèrie. Explicat en poques paraules, si vols compartir informació necessària però tediosa, millor que l’acompanyis amb imatges tenyides de sexe i epidermis: tetes en el cas femení o natges, en el masculí. Carice Van Houten (Melisandre), Natalia Tena (Osha) o Emilia Clarke (Daenerys Targaryen) són algunes de les mosses encarregades d’aquesta galdosa funció; mentre que Finn Jones (Loras Tyrrell), Pedro Pascal (Oberyn Martell), Jason Momoa (Khal Drogo) o Michiel Huisman (Daario Naharis) aporten la quota de carn masculina.

[5] A l’univers imaginat per Martin la màgia i la fantasia són presents des del primer instant, però la seva revelació és tan esporàdica com arbitrària. Aquí apareixen una mena de morts vivents, allà una bruixa, més enllà un gremi d’homes que són capaços de canviar la seva aparença física, uns gegants, uns mamuts, uns nens visionaris… Tots aquest elements són clàssics de diverses tradicions del gènere, però no em sembla que aquí dibuixin un món “versemblant”: l’autor i els guionistes se’ls treuen de la màniga per potenciar el factor sorpresa; però després d’utilitzar-los deixen perdre’s el fil. Es podria dir que Pratchett comet el mateix pecat als llibres de Discworld, però Pratchett és voluntàriament paròdic i el seu material de base són les convencions de gènere. De totes maneres li concediré a George R. R. Martin el benefici del dubte i esperaré futures evolucions de l’element màgic, a veure si tot acaba prenent un significat còsmic.

[5 bis] Al públic en general, els dracs ens agraden molt, de fet ens fascinen, perquè són com dinosaures medievals. I no hi ha res que ens agradi tant com els dinosaures; llàstima que fossin bèsties prehistòriques que no compartiren pla amb els sàpiens. En molts capítols de “Joc de trons” es diria que els dracs fan el paper de la llaminadura que es dedica a l’espectador pacient que ha aguantat fins al final. Suposo que no sóc l’únic que espera amb candeletes el moment que els dracs de la Daenerys entrin veritablement en acció.

[6] Resulta curiós com pot evolucionar (o no) una sèrie televisiva. Neix sempre amb un episodi pilot que és tant una aposta com una incògnita. Fins i tot quan el pilot resulta convincent, queda tota la feina de bastir una primera temporada inapel·lable per a l’espectador mitjà. “Joc de trons” fa temps que se n’ha sortit sense discussió i es pot notar en l’increment del seu pressupost, que al principi era tirant a moderat i que ara més aviat peca de “nouveau riche”. Des del primer dia dissenyen millor el “medieval brut” que el sud hedonista i faller. No estic segur que els “production values” que gasten ara els afavoreixi gens ni mica. King’s Landing, que mai de la vida anomenaré Desembarco del Rey, és el més proper que em puc imaginar a un encreuament entre Marina D’Or i una sarsuela.

I ja que hi som, alguns canvis entre temporada i temporada poden ser una mica traumàtics. El més fort de tots la substitució de l’actor Ed Skrein per en Michiel Huisman de la tercera a la quarta temporada (encara que, en el fons, sortim guanyant, perquè l’Skrein era una mica Loco Mía). Però també serien dignes de menció els canvis de tall de cabells de Nikolaj Coster-Waldau, les corbes creixents de Daenerys, o la conversió de Sansa en adolescent gòtica a la cinquena temporada.

[7] Un aspecte que potser no es subratlla de forma suficient és la visió tan escèptica de la vida que demostra George R. R. Martin (o com el tron de les mil espases està fet en realitat de dues-centes (espases), en confessió de Petyr Baelish o de Ser Varys, tots dos igualment cínics en aquell moment). Per conveniències de màrqueting i d’electoralisme, en Pablo Iglesias ara utilitza aquesta sèrie per promocionar-se. L’ha regalada al rei d’Espanya i ha moderat un volum d’assaigs polítics sobre idèntica fantasia. No ha entès res de res, a menys que pensi que Espanya és un país dominat pels dracs.

[8] Ai, sí, oblidava la violència. Sol ser breu i MOLT gràfica, amb clara intenció de fer-te regirar l’estómac. Previsiblement l’espectador estàndard americà s’ha sentit ofès per les freqüents escenes de sexe, però ha trobat perfectament acceptables tots els esclafaments de vísceres (com diu el meu nebot de cinc anys: ho fan amb una gallina; que no el senti en Morrissey!)

[9] Peter Dinklage. Hip, hip, hurra!

Restauració

En realitat, i per fer les coses ordenadament, ara m’hauria tocat llegir la tercera novel·la de Discworld; però com que tenia a mà a la biblioteca “Hombres de armas”, com que ja havia llegit “¡Guardias! ¿Guardias?” i com que diuen que la sèrie de la Guàrdia de la Ciutat és de les millors de la saga, m’he pres la llibertat.

“Men at Arms” (que també és el títol d’una novel·la d’Evelyn Waugh, encara que no crec que ningú caigués en la confusió) gira en torn a un pla malèfic que pretén restaurar la monarquia a Ankh-Morpork després de segles d’estar governats per la figura secular del Patrici. Curiosament “Guards! Guards!” també tractava de l’intent d’una societat secreta per restablir la monarquia. Malgrat el seu títol de Sir, no crec que Pratchett fos un acèrrim defensor de la institució monàrquica, tot i que (sent un súbdit britànic) deu ser difícil treure’t la reina del cap.

Sigui com sigui, aquest pla basa la seva eficàcia en l’ús d’una arma de foc, novetat desconeguda a la tecnologia de Discworld que durà de cap a la Guàrdia Nocturna en un moment molt delicat de la seva història; just quan el capità Sam Vimes és a punt de lliurar la seva placa per casar-se amb l’aristocràtica Sybil Ramkin. Amb el capità Vimes tornen altres personatges de la Guàrdia que havíem conegut a la novel·la precedent, com l’infecte caporal Nobbs, el sargent Colon i el nan de dos metres Zanahoria; a més de nous reclutes, que contribueixen en gran mesura a l’humor de l’aventura, com són el troll Detritus, el nan Cuddy i la licàntropa Angua. En la varietat d’espècies admeses a la Guàrdia hi ha una voluntat de no discriminació, que sembla fer mofa de la correcció política, atès que Discworld més que un univers racista és un univers que peca d’especista. Del xoc de prejudicis entre nans, trolls i humans sorgeixen molts dels moments més divertits de “Hombres de armas”.

Tècnicament, la novel·la té molt d’investigació criminal deductiva (o de “Whodunit”, si em voleu pedant), tot i que Pratchett no és precisament una Agatha Christie a l’hora de deixar el guió perfectament lligat i sense arítmies lògiques. Ara que començo a conèixer l’autor i les seves tècniques, confessaré que no m’interessen gaire els seus clímaxs amb múltiples situacions paral·leles i de desenvolupament sovint obscur. Les seves escenes d’acció em solen resultar confuses, i me les he de llegir dues vegades per mig entendre-les (cosa que potser es podria interpretar com un elogi). M’estimo més el Pratchett reposat, el que descriu i qualifica sense exigències del guió, el que escriu gags sofisticats i subtils, i considera els seus lectors com el súmmum del domini de la ironia (gràcies, Terry).

Continuo tenint problemes amb la traducció, aquí a càrrec d’Albert Solé, com els tindré sempre que un “miserable” anglès es transformi automàticament en un “miserable” espanyol. Serà cosa dels prejudicis, però m’agrada més que el caporal es digui Carrot o Pastanaga, que no pas Zanahoria. I que la nova arma letal es digui “debólver”, queda tan inadequat i estúpid, com brillant és anomenar-la “gonne” (que, de fet, és una forma arcaica de la paraula “gun”).

En tot cas, “Men at Arms” pertany ja al primer període madur de Discworld i és farcit de frases i situacions igualment citables. Com quan, per exemple, es posen en dubte els fonaments de la monarquia anglesa a través de la figura del rei Artur. Perquè és indiscutible que, més que extreure una espasa de la roca, el que és meritori és haver-la clavada. I m’encanta que el caporal Nobbs hagi sigut desqualificat de la carrera evolutiva per clavar empentes als seus oponents.

Unes quantes frases memorables més:

El riu Ankh és probablement l’únic riu del món on els investigadors poden dibuixar amb guix la silueta d’un cadàver.

El Gremi dels Alquimistes queda davant per davant del Gremi dels Jugadors. Usualment. De vegades per damunt, o per sota, o caient a trossets al seu voltant.

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor.

El laberint era tan petit que la gent es perdia buscant-lo.

Acabo confessant la meva feblesa pel bibliotecari de la Universitat Invisible, que tothom sap que és un orangutan. I que me l’estimo molt. Aquest tros ve empaquetat en espanyol, perquè no he tingut accés a l’original, i em molesta fer traduccions dobles. O sigui que va així:

Considérese a los orangutanes. 

En todos los mundos agraciados con su presencia se sospecha que los orangutanes saben hablar pero optan por no hacerlo por si acaso los humanos los ponen a trabajar, posiblemente en la industria de la televisión. De hecho, los orangutanes “saben” hablar. Es sólo que hablan en orangután. Los humanos, por su parte, sólo son capaces de escucharlo en el idioma Perplejidad. 

El Bibliotecario de la Universidad Invisible había tomado la decisión unilateral de ayudar a la comprensión produciendo un diccionario orangután/humano. Llevaba tres meses trabajando en él. 

No resultaba nada fácil. Por el momento había conseguido llegar hasta «Oook». 

(…)

El Bibliotecario estuvo reflexionando durante un rato. Bien, así que... un enano y un troll. Prefería ambas especies a los humanos. Para empezar, ninguna de ellas leía mucho. El Bibliotecario estaba a favor de la lectura en general, claro está, pero los lectores en particular siempre lo ponían de los nervios. Había algo, bueno, “sacrílego” en su manera de ir sacando libros de los estantes y desgastar las palabras al leerlas. Al Bibliotecario le gustaba la gente que amaba y respetaba los libros y la mejor manera de hacer eso, en su opinión, era dejando que siguieran encima de los estantes donde la Naturaleza había querido que estuvieran.

Lluny de la revolució

Les millors armes del director francès Laurent Cantet sempre han sigut les del naturalisme humanista i la preocupació per problemes amb els que es fàcil que ens impliquem gràcies a la seva universalitat, almenys així era en dos dels seus títols més celebrats, “Recursos humans” i “La classe”. “Regreso a Ítaca”, rodada a L’Havana i amb actors cubans, es diria que el situa en territoris una mica més exòtics, tot i que el director és resident a temps parcial a la capital caribenya. En tot cas en el guió ha col·laborat l’escriptor cubà Leonardo Padura per afegir veracitat ben documentada a les situacions.

“Regreso a Ítaca” narra l’encontre de cinc vells amics durant una nit de whisky, rom i frijoles en un terrat havanero, un encontre motivat pel retorn d’Amadeo (Néstor Jiménez) després de setze anys d’exili a Madrid. Són cinc persones entrades ja a la cinquantena, amb vides on les decisions més importants ja han estat preses i on és inevitable girar la vista enrere entre la nostàlgia i la recança. El film comença calmosament amb detalls impressionistes —record de cançons de joventut, recuperació de fotografies en blanc i negre i de velles anècdotes compartides—, fins que de mica en mica es van revelant les circumstàncies personals de cadascú i se solidifica una fèrria estructura dramàtica. Passant el film on passa, és inevitable que les vivències de tots els personatges es relacionin estretament amb la Revolució, tant en com hi van creure en el seu moment, com en la forma en la qual l’han sobreviscut i el cost que han hagut de pagar per fer-ho. És un document amarg que ens parla d’ara mateix i d’una societat que només espera la seva prevista dissolució per liquidació ruïnosa.

De moment la pel·lícula no s’ha pogut veure a Cuba (diu que l’estrenaran al Festival de Cinema Francès de l’Havana), però atès que s’ha filmat a la capital i amb actors cubans ben coneguts, sembla que fins i tot el mateix govern assumeix que s’està vivint un final d’etapa. Pel·lícula que retrata doncs una realitat molt localitzada i perversa, resulta tanmateix enormement propera gràcies a la veracitat humana dels seus personatges, defensats tots ells per estupends actors. El més brillant és sens dubte el mencionat Néstor Jiménez, el més conegut aquí és Jorge Perugorría, però seria injust ometre Isabel Santos, Fernando Hechevarría i Pedro Julio Díaz Ferrán, igualment excel·lents.

Formalment molt senzilla, d’imatge esqueixada, com de vídeo domèstic, però amb un teló de fons inigualable, el de la sorollosa nit havanera (amb les seves discussions entre balcons, la matança del porc i la retransmissió del partit de beisbol), “Regreso a Ítaca” arriba sobretot pel camí dels sentiments. Diria que (potser amb l’excepció de “Pride”) cap altra pel·lícula m’ha emocionat tant en el que portem de 2015.

El congrés es diverteix

Pels que tenim el mal costum de llegir de tot i en abundància, de tant en tant convé fer una dieta de César Aira per desintoxicar el sistema. L’escriptor argentí, nascut a la incomparable Coronel Pringles el 1949, fa uns llibres que no s’assemblen a cap altre i a més són tan breus que encara que no t’agradin no et fan perdre gaire temps. A l’Avalanche ja en vam parlar fa uns anys (aquí, aquí i aquí) i, com que la meva biblioteca de capçalera acaba de muntar el taulell “el Sur también existe”, m’he endut a casa “El congreso de literatura”, un Aira collita del 97.

El llibret (d’escasses 116 pàgines i publicat per Mondadori el 2012) consta de dues parts de molt desigual extensió. La primera, molt breu, es titula “El Hilo de Macuto”. No em negareu que és un títol formidable. Jo hauria assassinat per escriure un conte batejat així, però l’argentí se’m va avançar. Macuto és una població de la costa veneçolana (fins aquí no falto a la veritat documentada), famosa per una enigmàtica construcció centenària, consistent en una estructura de cordes que s’enfonsen en el mar. Un escriptor que es diu César (però que no té cognom) i que passava per allà, resol el trencaclosques i de retruc es fa milionari (no pregunteu, aquestes són la mena de coses que passen als llibres d’Aira els dies d’entre setmana).

A la segona part, l’escriptor viatja fins a Mérida, als residuals Andes veneçolans, i al congrés literari del títol. Típicament, com escau a Aira, el congrés és el de menys i el que importa és la manera d’evitar-lo. És llavors quan es desenvolupa una inesperada trama sobre clonatge, en la qual el narrador esdevé una mena de “Mad Doctor” que pretén dominar el món a base de fer infinites còpies de l’escriptor mexicà Carlos Fuentes. Hi ha també una abella ensinistrada per prendre mostres d’ADN, una antiga història d’amor amb una noia molt més jove, una obra de teatre darwinià sobre Adam i Eva, i uns colossals cucs blaus dignes de Lovecraft. Sonarà estrany, però així funciona Aira: sense mirar mai enrere. En algun racó del seu llibre intenta explicar la seva particular poètica:

En mi caso, nada vuelve atrás, todo corre hacia adelante, empujado salvajemente por lo que sigue entrando por la válvula maldita. Este cuadro, llevado a su punto de maduración en mis vertiginosas reflexiones, me dictó el camino de la solución, que voy poniendo en práctica esforzadamente cuando tengo tiempo y ganas. El camino no es otro que la harto trillada (por mí) «huida hacia adelante». Ya que la vuelta atrás me está vedada, ¡adelante! ¡Hasta el final! Corriendo, volando, deslizándome, a agotar todas las posibilidades, a conquistar la serenidad con el fragor de las batallas. El vehículo es el lenguaje. ¿Qué otro?

Segurament Aira no és per a tothom. A ningú li agrada veure’s defraudat en les seves expectatives i contemplar com l’autor es fa escàpol i et fa botifarra a cada dues pàgines. Però si ets conscient que la literatura és sobretot artifici, si simpatitzes amb el parent raret, i t’agrada que et duguin allà on ningú t’ha dut mai, Aira és insubstituïble. Els dubtosos haurien de començar tastant “Cómo me hice monja”, test definitiu per establir compatibilitats “airades”.

French Kiss

Nombre de petons que es fan al territori francès per saludar un amic

Va ser un dels moments crucials de la meva vida. La devia conèixer per la versió de “Woodstock” que feien Crosby, Stills, Nash and Young, o potser per un “Both Sides Now” que havia quedat soterrat al meu inconscient més estúpid. Però “The Hissing of Summer Lawns” de l’any 1975 va ser el primer àlbum de Joni Mitchell que vaig comprar. Em va seduir des del primer moment amb aquest espurnejant “In France They Kiss on Main Street” que evoca amb energia una adolescència de ciutat de províncies a la dècada dels 50.

Al centre de la ciutat
el meu estimat lladregot
A la Guerra de la Independència
el rock & roll sonava dolç com una victòria
Sota els rètols de neó
Una noia estava en flor
i una dona es marcia
a una habitació dels afores
Vaig dir, porta’m a ballar
Tens ganes de ballar?
M’encanta ballar
I vaig dir-li, no aprofiten les oportunitats
Semblen tan allunyats de les aventures amoroses
Han estat domats a les esglésies i les escoles
i emmotllats a les circumstàncies de la classe mitja
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

 Al centre de la ciutat
Les sales de ball i els cafès
semblen tan salvatges que podries trencar el cor de qualsevol
copiant l’últim ball de moda
Gail i Louise
amb els seus sostenidors amb trampa
vestits cenyits i anells de pedreria
Acabant-se la cervesa dels músics
L’amor jove es besava sota els ponts
Es besava als cotxes, es besava als cafès
I baixàvem pel Carrer Gran
Petons com banderoles de festa
A França es besen al carrer
Amour, mama, sense fer comèdia
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

Al centre de la ciutat
Als salons recreatius
Amb el seu cap ple de jugades de billar
i cançons del hit parade
Estaria cantant “Bye Bye Love”
mentre es treballava una partida gratis
Deixa que aquests cors que canten els rockers
vinguin i se’ns enduguin
De vegades Chickie tenia cotxe
O Ron tenia cotxe
O Melvin el Peus de Plom
Estàvem sempre buscant la festa
Intentant ressuscitar Jesús d’entre els morts
I jo m’estaria morrejant al seient del darrere
Excitada per la seva imitació de Brando
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

El pub com a centre de l’univers: The World’s End

Edgar Wright finalment tancà la “Cornetto Trilogy” l’any 2013, després de sis anys d’espera (i amb l’aperitiu de “Les aventures de Tintín: El Secret de l’Unicorn” on tornà a col·laborar amb Frost i Pegg). “The World’s End” és sense cap dubte la peça més complexa i seriosa del tríptic, tot i pertànyer encara al gènere de la comèdia. Gary King (Simon Pegg), el seu protagonista, és un fracassat de mitjana edat que preserva com a moment culminant de la seva biografia la ronda inacabada que va emprendre amb els seus amics adolescents molts anys enrere amb el propòsit de trepitjar (tot consumint-hi cerveses) els dotze pubs emblemàtics del seu poble natal de Newton Haven. Decidit a completar l’únic projecte que havia tingut sentit a la seva vida, convoca els seus quatre amics de l’institut a una nit definitiva d’irresponsabilitat i birres. L’estructura, que podria respondre a la plantilla típica d’una comèdia generacional, deriva a territoris impensats a meitat de camí. “The World’s End” és tant el nom que porta el pub final del periple etílic com un anunci del caràcter apocalíptic de la pel·lícula. I com que no vull que m’acusin del pecat imperdonable de divulgar “spoilers”, deixaré la cosa aquí.

La “Cornetto Trilogy” conjumina amb sorprenent coherència diverses qüestions crucials, com és ara la immaduresa genètica del mascle adult britànic (i, per extensió, el de la resta de mascles del continent europeu). També explora fins l’exhauriment el paper preponderant que la institució del pub té a l’Anglaterra contemporània. A “Shaun of the Dead” el pub era l’escapatòria recreativa de tots aquells que no volien dilapidar cèl·lules grises en una implicació emocional, però que acabava sent el refugi final dels únics supervivents del planeta. A “Hot Fuzz” el pub era l’àgora on es feia safareig i es condemnava als veïns, com s’ha fet tota la vida, encara que no hi faltessin les víctimes col·laterals. Finalment a “The World’s End”, cada pub és més una estació de la creu que no pas un oasi d’hedonisme.

Un tercer punt unificador seria la uniformitat alienadora de la societat contemporània, ben explicitada amb els zombies de “Shaun of the Dead”, però també amb la vida com a parc temàtic a “Hot Fuzz” i els pubs franquiciats i indistingibles (“starbuckitzats”) del final de la trilogia. “The World’s End” es distingeix per un protagonista, Gary King, que és seriosament patètic: un vulnerable perdedor a qui només li queden les dubtoses glòries de la seva joventut. En honor a la veritat (i als guionistes Wright i Pegg), el film no condemna realment el personatge i li concedeix un destí viable que no passa per la redempció. Simon Pegg l’encarna amb simpatia, pathos i sentit de la comèdia. Però a diferència dels films anteriors aquí el protagonisme està molt ben repartit entre els cinc amics i els quatre actors restants que els representen són secundaris ideals de la comèdia britànica: Nick Frost, Martin Freeman, Eddie Marsan i Paddy Considine. No hi pot faltar Bill Nighy, que aquí només hi posa la veu, i un ex-Bond (en aquesta ocasió Pierce Brosnan). Per últim, però en cap cas menyspreable, la sovint deliciosa Rosamund Pike demostra que pot ser a la vegada objecte de desig, excel·lent comedianta i dona d’acció a temps parcial.

El guió abunda en perles visuals i verbals. Wright demostra una vegada més la seva precisió en la narrativa basada en el muntatge ràpid, especialment en una seqüència còmica orquestrada a partir del “Moon of Alabama” de Weill i Brecht. També una vegada més el desenllaç resol els problemes plantejats una mica per la cara, tot i que la justícia poètica queda sana i estàlvia.

La Trilogia es pot trobar en un sol “pack” (per a qui li agraden les experiències no exclusivament virtuals). A mi m’ha semblat notabilíssima (tot i que a casa no m’ho han perdonat). De visió obligada per a tots els amants de l’humor anglès amb domini de la llengua a nivell col·loquial i coneixement profund de les convencions del cinema de gènere. Ho reconec, estic posant difícil el nivell, però crec que Pons i Roselles ja han pres nota.

El pub com a centre de l’univers: The Crown

L’any 2007 el director Edgar Wright tornava a reunir-se amb els seus actors Simon Pegg i Nick Frost per prosseguir la “Cornetto Trilogy” amb “Hot Fuzz” (“Arma Fatal” a Espanya, un títol no gaire desencertat, malgrat la seva poca gràcia inherent), una clara paròdia de les “Buddy movies” tan freqüents als anys 80, on dos personatges evidentment antitètics es veien emparellats en peripècies bàsicament policials per exigències del guió. El cas més canònic és el de Mel Gibson i Danny Glover a totes les Armes Letals que s’han fet i desfet, però també podríem citar l’Eddie Murphy de “Beverly Hills Cop”, el “Procediment Il·legal” de Richard Dreyfuss i Emilio Estevez, la més aviat repulsiva “Algo más que colegas” de Ryan O’Neal i John Hurt, o la mítica “Midnight Run” que protagonitzaren uns Charles Grodin i Robert De Niro en estat de gràcia.

Aquí Simon Pegg és l’agent Nicholas Angel, un policia hiperperfecte que posa tant en evidència els seus col·legues que l’acaben promocionant a sargent i l’envien a Sandford, Gloucestershire, el poblet més bonic i tranquil de tota Anglaterra. Per descomptat, ran de la seva arribada, començaran a produir-se morts “accidentals” que posaran en dubte el suposat idil·li amb l’entorn. Pegg torna a ser el clown, el pallasso llest, aquí amb capacitats super-heroiques afegides, però també l’immadur desastre emocional present a tota la trilogia. L’august, el pallasso de les bufetades, és una vegada més Nick Frost, un policia hereditari a qui li agradaria viure en un món on “Le llaman Bodhi” fos una alternativa possible (a nivell de videoclub) per fer front a la vida. Fa goig de debò veure a tots dos actors tant deslliurats a les seves pallassades.

Segurament aquesta és la cinta més divertida de la trilogia i les seves improbables escenes d’acció pura estan excel·lentment filmades (amb sang, fetge i cadàvers desfigurats inclosos). S’hi torna a llegir una crítica social sobre la passivitat consentida i les formes com la democràcia pot intersecar amb el feixisme que es guia pel bé comú. De fet, “Hot Fuzz” és com una versió còmica de “La cinta blanca” de Michael Hanneke: no se m’acut comparació més delirant i més exacta. També és la pel·lícula que acaba d’una vegada per totes amb el mite d’una Anglaterra verge i pastoral.

Com a prova del prestigi creixent de Wright, només cal veure els insignes actors que es presten a fer un simple cameo al film. Vegeu doncs com en una breu escena comparteixen pla acumulatiu Bill Nighy, Martin Freeman i Steve Coogan. O com Cate Blanchett prescindeix de figurar en els títols de crèdit per actuar com l’ex-esposa de Pegg, pràcticament irreconeixible i emmascarada. Entre els actors que sí que desitgen ser acreditats, trobareu el magnífic Jim Broadbent, i el bondià residual Timothy Dalton, passant-s’ho de conya en un altre paper d’acció molts anys més tard. Fins i tot hi figura la Billie Whitelaw, actriu preferida de Samuel Beckett, recentment traspassada.

“Hot Fuzz” incideix de nou en la immaduresa emocional del mascle modern, aquí exemplificat en un protagonista abocat exclusivament a l’excel·lència laboral. Subratlla el caràcter homòfil subjacent a tot el gènere de les “Buddy Movies” i denuncia la tendència a convertir en parc temàtic tota conurbació que contingui elements d’interès. El guió és veritablement rodó i exhibeix un brillant cas de pistola de Txekhov en forma de cigne aristocràtic. El film, si he de fer cas a les reaccions domèstiques, és el més accessible de la trilogia. Si heu de veure només un dels tres, que sigui aquest, on la dinàmica posta en escena permet oblidar els intraduïbles jocs de paraules.

Sant Jordi i el drac (2015)

El pub com a centre de l’univers: the Winchester

Simon Pegg, el més acolorit, dalt a l'esquerra.

La trilogia és un format que s’adiu força al gènere cinematogràfic. Vegeu sinó com vénen al cap sense escarrassar-s’hi gaire nombrosos exemples d’excel·lència: els tres padrins de Coppola, la trilogia del dòlar de Sergio Leone i Clint Eastwood, les pel·lícules fundacionals de la saga “Star Wars”, les tres “Toy Story” de Pixar, la trilogia Apu de Satyajit Ray, els Before & After de Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke o els tres colors de Kieslowski.

Molt menys coneguda a casa nostra, encara que bastant ben valorada a l’àmbit anglo-saxó, és la denominada “Cornetto Trilogy”, una trilogia impremeditada que només un cop conclosa adquirí tot el seu significat. Els seus trets unificadors són un sol director i guionista, Edgar Wright, i dos actors protagonistes en estat de gràcia, Simon Pegg i Nick Frost; però a la llarga es descobriria que també els seus motius i figures estilístiques es repeteixen en interessants variacions, com només passa en mans d’un veritable creador, es digui aquest Richard Wagner o Edgar Wright.

La primera part d’aquesta trilogia és de 2004 i s’anomena “Shaun of the Dead” (horriblement titulada “Zombies party (una noche de muerte)” en espanyol de videoclub) i és en el fons i la superfície una pel·lícula barata de zombies (o una comèdia romàntica amb zombies, com anunciava molt acuradament la campanya publicitària que es va fer en el seu moment). Simon Pegg, el protagonista (i també coguionista) del film, és Shaun, el mediocre encarregat d’una botiga d’electrodomèstics, empoltronit en una rutina d’adolescència prolongada fins més enllà del que és raonable, que centra tot el seu lleure en el pub “The Winchester”, “modus vivendi” que encoratja el seu amic Ed (Nick Frost), un dròpol que el supera en mediocritat (és així com neixen tantes amistats). Aquesta situació circularment estancada arriba a un punt de crisi quan Liz (Kate Ashfield), la xicota de Shaun, li dóna un ultimàtum: no està disposada a passar ni una vetllada més al pub, ni a consumir una vegada més les seves tedioses cotnes de porc.

Lucy Davies, Kate Ashfield, Dylan Moran, Simon Pegg, Penelope Wilton i Nick Frost demostren el que han après a l'Institut del Teatre

Simultàniament una estranya epidèmia s’estén per la ciutat i la gent comença a comportar-se com oligofrènics de reflexos lents i inusitat apetit de carn humana (s’estan convertint en zombies, en llenguatge de “connaisseur”). A partir d’aquí el desenvolupament del film queda clarament marcat per les expectatives de cadascú: ¿serà capaç Shaun de sobreviure la crisi? ¿serà capaç de salvar els seus éssers estimats de la invasió zombie? I el que és més important, ¿serà capaç de recuperar l’estima de Liz més enllà de la seva pròpia autoestima?

Bé, és evident que “Shaun of the Dead” és una paròdia de les pel·lícules de morts vivents (impagables les escenes dels títols de crèdit, on les masses urbanes abocades a les seves abismals rutines quotidianes són representades com alienats d’ànima xuclada pels imponderables), però no cal ser un expert per adonar-se que els autors són fans del gènere i el respecten tant com l’estimen: hi ha en el film un component cert d’horror físic (encara que no el puguis entomar sense esbossar un somriure) i també molts homenatges, que segurament se m’escapen (perquè jo sí que no sóc fan del cinema de zombies), un fet que no m’ha impedit gaudir enormement de “Shaun of the Dead”. La comèdia, és sabut, no sempre viatja igual de bé en tots els territoris i el que per alguns és un prodigi d’esperit humorístic, per altres pot constituir una solemne estupidesa. Aquí hi trobareu gags de tot pelatge, lingüístics, físics i conceptuals, amb predomini d’allò tan fugisser que anomenem “humor anglès”, encara que també hi són presents flagrants rucades universals que van tant bé per desengreixar.

Més intrigant em sembla que, enmig del que és clarament una comèdia paròdica, s’hi barregin sentiments més complexos, com el dels límits que imposen les amistats immadures o els dels amors que fan madurar. Aquest rerefons seriós no seria possible sense la mai prou apreciada contribució de l’estament actoral britànic, uns professionals grans com gratacels de Dubai, com han demostrat des de no sé quantes dècades. Pegg i Frost, tot i ser simples comediants, estan incommensurables en les seves limitacions i en el seu estira i arronsa de pallassos. La resta de papers són també un tresor per la forma com han estat distribuïts: hi trobareu la Lucy Davis (recepcionista sonsa a “The Office”), el debutant Rafe Spall (fill de “Mr Turner”), la Penelope Wilton (jubilada de “Downtown Abbey” i el “Marigold Hotel”) o l’incombustible Bill Nighy, que segurament és el millor actor del món (o el que més m’agrada recordar). Fins i tot hi surt, en paper sense frase, Martin Freeman, actor que mereix totes les frases per les seves intervencions successives a “The Office”, “Sherlock”, “The Hobbit” i “Fargo”. Alça Manela, quina carrera!

Edgar Wright ho dirigeix tot amb un brio considerable i un munt de creativitat. La seva especialitat són els muntatges dinàmics, on (amb quatre plans entretallats) es resumeix una acció i un personatge. A “Shaun of the Dead” hi ha molta trempera sobre quatre figures d’estil i alguna broma postmoderna. Recomano veure-la més d’una vegada per descobrir la premeditada profunditat dels seus gags. Imprescindible també una certa familiaritat amb la cultura britànica. A en Josep, ja us ho avanço, no li ha fet ni gota de gràcia.

L’extraordinari cas de l’obra minvant

Si una cosa caracteritza l’estil de l’escriptor Eduard Márquez és la seva recerca de la frase més econòmica, concisa, nua i eficaç. Per a Márquez menys sempre és més i l’excel·lència assolida és inversament proporcional al número de pàgines que requereix per desplegar-la. Per això no sorprèn que a l’hora de reeditar els seus relats —continguts originalment a “Zugzwang” (1995) i “L’eloqüència del franctirador” (1998)— n’hagi sacrificat vint-i-nou i hagi reescrit els trenta-dos supervivents. Precisament el volum resultant es titula “Vint-i-nou contes menys” (Empúries, 2014) i amb les seves 125 pàgines no es pot dir que sigui gaire intimidant.

Sense arribar als extrems del micro-relat Márquez se’n surt per despatxar contes que no solen superar les tres o quatre planes. Són contes una mica abstractes i centroeuropeus (més que res per la seva falta de referents locals i la seva tendència al dubte existencial). Els seus protagonistes es diuen Egon Blade, Hermogi Mafet, Buddy Fosnes o Grette Bürnsten; o sigui que no estan ambientats a cap futura vegueria. Com ja s’ha dit, procura que les seves frases no passin del subjecte, verb i predicat; i a la manera d’un exagerat dispendi empra alguns símils agosarats:

… i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un cingle molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre.

La llengua, inflada com una bombolla de quitrà, raspa el paladar salabrós, i el fred s’aferra com una sangonera al cos deshidratat.

L’avorriment plana com un globus aerostàtic sobre els assistents a l’acte de cloenda del congrés.

El pacte domèstic depèn, però, de la seva destresa a l’hora de satisfer els capricis d’ella, làbils com una sutura absorbible.

Els contes de “Vint-i-nou contes menys” abunden en la figura del “Doppelgänger”, en vides intercanviades, en detectius encarregats d’investigar al client, molt a la manera de Sophie Calle, i en humans definitivament deficitaris. L’aroma que es respira té també quelcom de Kafka. I, a desgrat de la seva brevetat, introdueix nombrosos vasos comunicants, on reapareix l’acròbata (i inventada) Grette Bürnsten, però també un quadre de De Kooning. Segurament Eduard Márquez és una de les anomalies més importants de la literatura catalana i, pels que encara se sentin tebis, l’admiració comença aquí.

De Kooning.

Germà gras

Si ets un xicotot i t’han batejat Margaret Ann Shriver, resulta bastant comprensible que als quinze anys decideixis convertir-te en Lionel Shriver (sense deixar de ser, però, femella i heterosexual). Escriptora famosa sobretot per “We Need to Talk About Kevin” (Hem de parlar de Kevin), una novel·la traumàtica que ha posat en dubte els instints maternals d’una generació de lletraferides, jo l’he coneguda a través de la més recent “Germà gran”, editada per l’altra editorial el maig del 2014 i traduïda de forma inobjectable per Carles Miró i Núria Parés.

Aquí el “Big Brother” no remet a Orwell, sinó que és literalment el germà gran de la protagonista i narradora. Pandora (¿qui coi bateja els nadons americans?, ¿que no els ensenyen mitologia grega a les escoles?) viu a Iowa amb l’ebenista Fletcher i els dos fills que ell va aportar d’un matrimoni anterior i deficitari (amb una drogoaddicta, sigui dit de pas). Quan el seu germà Edison, un pianista de jazz que tota la vida havia encarnat en l’imaginari familiar l’aspecte més sexy de la bohèmia, sembla caure en hores baixes, Pandora li ofereix refugi. El que mai no s’hauria esperat és que l’Edison, amb l’autoestima en caiguda lliure, acabés esdevenint un caos reptant de 170 quilos de pes. La Pandora decideix restituir-li al seu germà l’autoestima i el pes ideal. En el camí posa en perill el seu matrimoni, ja que opta per anar a viure (monacalment) amb el germà i passa molt del que pugui pensar el tibat d’en Fletcher.

—(…) Si continues menjant tal com t’he vist fer-ho aquests dies, no pararàs d’engreixar-te.
—Només hi ha un problema: m’importa una merda.
Per descomptat, això no era un problema; era el problema.

“Germà gran” és un llibre una mica enganyós, perquè encara que comenci amb la cita
«El sector de les dietes és l’únic negoci del món que obté beneficis tot i que fracassa en un 98% dels casos», no tracta per a res del negoci de les dietes. Insisteix en aquesta visió tan americana de la malaltia, en aquest cas l’obesitat mòrbida, com a problema moral i a la vegada explora els límits del compromís que establim amb la nostra família més propera.

Només ara m’adono que això de «fer el que havia de fer» és un malentès que pot ser letal aplicat a la naturalesa dels vincles familiars. Ara que ho entenc més bé, el parentesc i les relacions de consanguinitat em semblen bastant aterridores. El més meravellós del parentesc és alhora el més horrible: no hi ha cap línia divisòria, cap límit natural de tot allò que aquesta gent pot esperar raonablement de tu.

Per diversos motius m’ha costat acabar el llibre gairebé un mes, un període molt superior als meus ritmes de lectura habituals. Alguns detalls de la trama semblen extrets d’una sitcom americana (de fet, una de les famílies protagonistes figura que va servir d’inspiració a una sèrie televisiva), com el negoci dels ninos personalitzats o la vella estrella de la televisió fent anuncis als canals per cable. Costa de creure la dràstica decisió de Pandora d’abandonar el domicili conjugal per recolzar el seu germà, però tampoc és creïble que algú pugui estimar un personatge tan intolerant i odiós com ho és en Fletcher. I després, què voleu que us digui?, les dietes i els desordres alimentaris no m’interessen gaire: semblen preocupacions de societats massa riques.

Amb tot, si només fos per això, el llibre seria passablement recomanable. Malauradament en les últimes deu pàgines comet un pecat imperdonable, tan i tan  imperdonable que em permetré rebentar el final sense cap neguit. I és que, després d’aguantar pàgines i pàgines, capítols i més capítols de la Pandora i l’Edison prenent batuts proteínics i disminuint de pes amb lentitud, després de presenciar una festa multitudinària que celebra l’assoliment del seu pes ideal, va la narradora i revela que tot aquest procés ha sigut mentida, que en realitat l’Edison no va emprendre mai cap dieta, que se’n tornà a Nova York gras com un bocoi i que morí uns mesos més tard per problemes que podrien tenir a veure (o no) amb el seu excés de pes.

No sé si la Lionel Shriver sap que entre lector i autor s’estableix un pacte implícit de suspensió de la incredulitat, que només es pot abolir emprant mètodes molt subtils, com és el de la figura postmoderna del narrador poc fiable. Però una cosa és presentar una dubtosa veracitat, i una altra de molt diferent és confessar que t’has passat mig llibre mentint, perquè el que va succeir “realment” no és del teu gust. L’intel·ligent Ian McEwan se’n sortí amb una estratagema similar a “Expiació”, bàsicament perquè la mentida estava justificada per l’argument i sobretot perquè la narradora era a la vegada una escriptora i per tant una mentidera professional. Però la revelació final de “Germà gran” sona tan emocionalment frustrant com aquells relats malgirbats que conclouen amb una bufetada de realitat (oh, tot era un somni!), una maniobra que després de l’Alícia de Carroll difícilment li acceptem a ningú més.

Els rics ploren menys

De Paolo Virzì només li coneixia la simpàtica “Caterina va in città” del 2003, però el seu “Il capitale umano” va ser “la pel·lícula” de l’any passat a Itàlia. Es basa (sembla que molt lliurement) en una novel·la de l’americà Stephen Amidon i trasllada l’escenari de l’acció des del Connecticut original a la regió de Brianza, al nord de Milà. Inicia la trama l’atropellament accidental d’un ciclista i a partir d’aquí se’ns explica a través de tres punts de vista i tres capítols successius el rerefons humà del drama. Un darrer capítol de punt de vista més omniscient tancarà la història amb una barreja de cinisme i esperança.

El film se centra en dues famílies els fills de les quals viuen un festeig típic de l’ensenyament secundari. Els pares del noi són riquíssims i, mentre que el cap de la família és una mena de “mad doctor” de les finances, la mare sembla la típica burgesa insatisfeta que ofega el seu tedi en el consumisme luxós. La segona família, més de classe mitja, està encapçalada per un pare ridícul i ambiciós que no dubta a hipotecar el futur dels seus. La tesi de “Il capitale umano” sembla ser que, quan vénen mal dades, a tothom li toca patir, però que si tens calers les penes passen més ràpid. Al final qui rep és sempre el més desprotegit, en aquest cas els més joves i els més pobres.

No és un missatge gaire original, com tampoc ho és carregar les tintes contra els rics sense introduir cap mena de matís. Malgrat tot la cinta passa bé. L’estructura, a partir de capítols que expliquen la mateixa història tot ampliant la informació, l’hem vista una pila de vegades, però encara resulta tremendament eficaç. Les interpretacions són en general força bones, en especial les de Fabrizio Gifuni, Valeria Bruni Tedeschi i Valeria Golino (llàstima del poc paper que té); tot i que Fabrizio Bentivoglio m’ha semblat un pel caricaturesc.

Si “Il capitale umano” no acaba de quallar és per una sèrie de petits detalls que passen per la indecisió tonal, pel simplisme de la seva visió social o per alguns punts febles del guió (és absurd que els adolescents es passin sis mesos fingint que són encara nòvios; el desenllaç a partir d’una confessió llegida en un ordinador és un recurs molt pobre). Recomanada per a qui senti mono de cinema italià i es conformi amb una decent mitjania.

Postdata: com que cada dia som més cretins, el film ha generat una polèmica dins de la regió de Brianza. Es queixen que no reflecteix la realitat de la gent de la contrada. Que prengui nota Virzì; si es vol estalviar problemes, que es limiti a fer pel·lícules de super-herois o de dragons i masmorres.

En viu

El setè disc de Joni Mitchell va ser un doble àlbum en viu (el primer de la seva carrera). Es titulava “Miles of Aisles” (Milles de passadissos) i revisava en clau de jazz-rock (no endebades la L.A. Express de Tom Scott era el seu grup d’acompanyament) alguns dels seus grans èxits. Incloïa dues cançons inèdites, “Jericho” i “Love or Money”, però aquí us posaré “Rainy Night House” una versió deliciosa d’una cançó que havia aparegut originalment a “Ladies of the Canyon”.

Era una nit plujosa
Vam prendre un taxi a casa de la teva mare
Ella se n’havia anat a Florida i t’havia deixat sol
amb la pistola del teu pare
sobre el seu llitet blanc
Vaig posar-me a somiar
Vas estar despert tota la nit i em miraves
per veure qui dimoni podia ser

Sóc de la catequesi
Canto com a soprano al cor del pis de dalt
Tu ets un home sagrat
a la ràdio FM
Vaig estar desperta tota la nit i et mirava
per veure qui dimoni podies ser

Em vas dir bonica
Vas trucar la teva mare, estava molt morena
Així que vas agafar la teva tenda de campanya
i te’n vas anar a viure a les sorres d’Arizona
Ets un refugiat
que ve d’una família rica
Vas rebutjar les fàbriques daurades
per veure qui dimoni pots ser

Les arrels de Scorsese

“My Voyage to Italy” és un documental de 1999 en el qual el director Martin Scorsese explora durant quatre hores (el film està dividit en quatre parts) l’efecte que el cinema italià de postguerra va causar-li com a jove espectador, però ret homenatge al mateix temps a una època revolucionària i irrepetible que canviaria la història del mitjà. El recorregut comença de forma molt emocionant amb un record pels barris italoamericans on transcorregué la seva infantesa. Nét de sicilians, tant per part de pare com de mare, rememora aquelles sales de cinema on projectaven films en versió original destinades als immigrants i narra l’impacte que li causà l’episodi sicilià del “Paisà” de Roberto Rosellini en reconèixer el dialecte que havia sentit parlar a casa. La coincidència de la infantesa de Martin amb l’eclosió del neorealisme facilità la seva absorció incondicional d’un cinema tan allunyat de Hollywood com proper a la vida.

Quasi la meitat del metratge de “My Voyage to Italy” l’ocupa la monumental figura de Roberto Rosellini (fins i tot el títol homenatja el seu “Viaggio in Italia” de 1954). Hi apareixen inevitables cims seus com “Roma città aperta”, “Paisà” o “Germania anno zero” i apunts més exòtics, com “Il miracolo” o “Francesco, giullare di Dio”. Però la finesa analítica i el mestratge didàctic de Scorsese brilla encara amb més poder de convicció als “problemàtics” films que va rodar Rosellini amb la seva parella de llavors, Ingrid Bergman. “Stromboli”, “Europa 51” i la ja citada “Viaggio in Italia” revelen com de lluny es pot arribar a partir de la detonació dels codis del melodrama.

En el documental Scorsese s’envolta dels seus còmplices habituals, començant per la seva muntadora de capçalera Thelma Schoonmaker (encara que no sé si m’agraden gaire o gens les cortinetes que utilitza per solucionar els canvis de pla). Però, si hi ha algú que realment importa aquí, ha de ser necessàriament Suso Cecchi d’Amico, autora d’algunes de les pàgines més immortals del cinema italià de l’últim segle (col·laboradora de Zeffirelli, Visconti, de Sica, Antonioni, Monicelli, Zampa, Rosi, Comencini i tutti quanti).

Scorsese s’ocupa del De Sica més lacrimogen (“Lladre de bicicletes”, “Umberto D”) i ens l’acaba venent d’una forma convincent. Li surt encara millor l’assalt a la picaresca de “L’oro di Napoli”, potser perquè l’exuberant Sophia Loren ho fa tot més fàcil. Per pur contrast es presenta en escena Luchino Visconti, aristòcrata i comunista, amb una incursió al neorealisme (“La terra trema”) que malgrat la veracitat dels seus materials ja apunta a l’esteticisme operístic que esclata a “Senso”. Fins i tot el primer Fellini, el d’”I vitelloni”, des de l’aparent crònica de la vida a la província delata el caràcter autobiogràfic de tantes obres del director.

Un cop superat el neorealisme i les seves coartades identitàries, Scorsese descriu com el van impactar les obres més revolucionàries de Federico Fellini i Michelangelo Antonioni: “La Dolce Vita”, “Otto e mezzo”, “L’avventura” o “L’eclisse”. Sobta pensar com aquest tipus de cinema arribava llavors a un públic extens i centrava el debat intel·lectual. Ara tot això queda lluny i el cinema ha esdevingut un entreteniment molt majoritari, però un art de minories. Scorsese és en tot cas un advocat molt persuasiu i els seus únics arguments eviten la fàtua teorització i es basen en el simple visionat de les obres que proposa. Almenys a mi ha aconseguit transmetre’m la seva emoció i m’ha fet agafar ganes de reveure aquestes velles pel·lícules en blanc i negre, el que no és poc.

Els àrabs del passat

D’uns anys ençà els còmics s’estan revelant com un mitjà insubstituïble per familiaritzar-nos amb realitats quotidianes que ens queden lluny, sigui per geografia o bé per cronologia, i que autors que les han viscut de primera mà han destil·lat amb perspicàcia. Gràcies a les historietes hem conegut de prop l’Iran dels aiatol·làs, el Sud de les discriminacions racials o el règim hermètic de Corea del Nord. A aquesta il·lustre família de repòrters s’hi afegeix ara Riad Sattouf, cineasta, guionista i dibuixant, col·laborador durant nou anys a Charlie Hebdo i actualment habitual a Le Nouvel Observateur.

Sattouf nasqué a París l’any 1978, fill d’una bretona i un sirià. La seva infantesa transcorregué entre Líbia i Síria quan ambdós països intentaven tirar endavant un projecte de socialisme àrab que ara ja sabem que no va acabar gaire bé. D’això parla “El árabe del futuro. Una juventud en Oriente Medio (1978-1984)” que acaba d’editar Salamandra, quan encara està calentet el seu premi al Festival d’Angoulême.

Com sol passar en aquest tipus de novel·les gràfiques, el dibuix és més funcional que brillant, fins i tot una mica maldestre, encara que no arribi a comprometre la llegibilitat narrativa. La majoria de les seves planes són a dues tintes (negre més un segon color) amb presència esporàdica d’algun detall vermell o verd com a subratllat dramàtic. En quant a la història que explica “El árabe del futuro”, s’ha de prendre d’entrada amb una certa prevenció, ja que abasta la infantesa de l’autor des del seu naixement fins als sis anys, unes edats a les quals no hi ha qui pugui ser un narrador fiable.

El periple comença a la Líbia de Gadafi i continua a la Síria de Hafez el Asad, amb algun interludi desintoxicant a París o a la Bretanya. Mentre que la figura de la mare sembla imbuïda d’una fatalista passivitat, el gran protagonista del llibre és el pare de Sattouf: una contradicció ambulant que s’encarna en un jove benintencionat amb l’ànima dividida entre la modernitat i la tradició. Tot seguint els seus ideals és fàcil creure (igual com fa ell) que el futur li pertany.

“El árabe del futuro” es llegeix d’una tirada: interessa, colpeix, informa i també diverteix. Malauradament ofereix de les societats àrabs una imatge bastant desoladora: prejudicis, sexisme, violència, manca d’higiene, anti-intel·lectualisme i crueltat envers els animals. No tinc cap dubte que aquesta visió és fidedigna i no seré jo qui mati el missatger per dur-nos males notícies, però no és la més benvinguda en moments on l’exercici de dimonitzar l’islam sembla l’esport de preferència.

Diu que continuarà. O sigui que “à suivre”, quin remei...

La universitat o la vida

Ignorant de mi, pensava que Marta Rojals havia nascut literàriament amb “Primavera, estiu, etcètera” l’any 2011; però resulta que des de l’any 2007 estava manufacturant articles per la secció «Mail Obert» de Vilaweb i encara continua a hores d’ara lliurant una columna setmanal. L’editorial valenciana Sembra ha publicat el març d’enguany “No ens calia estudiar tant”, una selecció d’aquests articles que recull mostres de totes les èpoques, encara que lògicament predominin els més recents per allò de la caducitat de l’actualitat.

L’antologia està dividida en cinc blocs temàtics: «GAME OVER» sobre economia de subsistència, és a dir sobre “la Crisi”; AIXÒ M’HO PORTA LA DONA sobre qüestions de gènere (femení); VIOLADORS DE L’ORDRE I DE LA LLEI sobre política, sobretot entorn allò que en diuen el “procés”, que no és el de Kafka, però gairebé; L’IDIOMA DELS UNICORNS sobre el català que ara es parla, i sobre el que no es parla, també; i LA MESURA DE LA CIVILITZACIÓ sobre natura, cultura i miscel·lània vària.

Per a qualsevol que hagi llegit les novel·les de Rojals no constituirà cap sorpresa el seu domini de la llengua i dels seus registres; però trobarà aquí l’evidència addicional d’un pensament ben articulat i una veu crítica amb opinions sòlides, sovint allunyades dels llocs comuns. M’han interessat molt en especial les seves reflexions sobre el paper de la dona en una societat tan aparentment il·lustrada com la nostra: dóna gust veure desplegar-se tant de criteri en temps en els que el feminisme sembli monopolitzar-lo la Beyoncé.

M’ha semblat particularment brillant “Nosaltres, les dones lliures” sobre el burca i altres vestimentes que malden per esborrar el cos femení dins del context de la religió musulmana. L’article comença amb una condemna d’aquestes imposicions tèxtils, tal com ho contempla l’ortodòxia liberal.

Als no fonamentalistes, aquesta determinació d’anar dins un sac pel fet de ser d’un sexe determinat se’ns fa difícil d’entendre. Les dones ens mirem de reüll les nostres semblants, o allò que seria la funda, i pensem que, si de debò s’engabien de grat, és que en el fons els han escalfat el cap. No entenem que portar burca, amb les incomoditats que comporta, sigui una tria més lliure que la de portar un cilici.

Després de deixar anar aquesta apreciació, del tot previsible, Rojals dinamita magistralment aquest discurs en els tres paràgrafs següents, en detallar quines són aquestes dones que no entenen la funció del burca:

Nosaltres, que si volem som lliures de comprimir-nos el pitram all night long amb uns sostenidors farcits com matalassos, no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures d’anar vestides amb minifaldilles arran de cul per poder seure i pujar escales com si tinguéssim pixera permanent, no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures de fer equilibris durant tooota una festa sobre un pam de taló per a gaubança del lobby dels callistes, no ho entenem.

L’article acaba en punta amb una conclusió demolidora:

El cas és que, casualment, tant l’opció de parodiar el cos femení com la d’esborrar-lo, pensades per als hòmens, han estat acceptades de grat per moltíssimes dones que les han assumit com a eleccions lliures i personals. Aquesta és la gran victòria dels seus promotors, magistral, subliminar, paradoxal. Rebin des d’aquí l’enhorabona.

Rojals funcionarà civilment com a llicenciada en arquitectura, però mai no li agrairé prou el seu intrusisme laboral, fruit (o no) de la crisi, que ens ha facilitat aquesta col·lecció de perles. Fins i tot quan el lector no coincideixi totalment amb el seu criteri, no se li podrà negar ni l’agudesa ni el sentit de l’humor. Tampoc la capacitat de retratar amb concisió l’estat d’algunes qüestions. Posem per cas la brillantor de l’aforisme filològic: “Perquè a Catalunya, el català correcte és optatiu i l’incorrecte és creatiu”.

En un volum d’aquestes característiques es diria que ha de ser el fons el que prengui preponderància sobre la forma; però encara així Rojals aconsegueix introduir alguns moments on l’estil vola alt sense necessitat de perdre de vista quin és el “tema”. Com a l’article titulat “Quan van mal dades, en cinc seqüències”, per parlar d’un exemple que arriba aviat en el recull:

Al fons d’un celleret de vins, un mirall delator: el noi que fa cara d’exoficinista juga a l’ordinador, concentrat, fent veure que gestiona comandes. Un dia radiant devia decidir: Aquí us quedeu, jo tinc un somni. A la inauguració del somni, les copes amunt, robinades. Somriures i tustadetes amicals a l’espatlla: Tu sí que t’ho saps muntar! Però avui ja no hi ha sopars de celebració. Les ampolles formen als prestatges, com ahir, com abans-d’ahir, amb l’etiqueta de cara. S’apaguen els llums i el vi, una altra nit, descansa.

I rètols, molts rètols: Es lloga, Local disponible, Liquidació, 50%, 70%. I un que et crida l’atenció més que els altres, un foli imprès amb majúscules negres: «Hem tancat per sempre. Moltes gràcies». Un bar minúscul que ja no és un bar, per sempre. Diuen que mai no es pot dir mai. Que no hi ha res per sempre. Malgrat tot, un home sol, un vespre, imprimint un foli. Un home sol que tanca una porta. Per sempre. Local disponible.

Sobra dir que “No ens calia estudiar tant” m’ha encantat, tant per la seva intel·ligència com per la seva sàvia lleugeresa. Us el recomanaria, si no fos perquè es recomana tot sol i a més l’està petant a la llista dels més venuts. Un rar cas feliç on l’opinió pública es rendeix davant d’una opinió ben particular.

Vocalese

El vocalese és un estil de jazz vocal en el qual es canten textos escrits sobre melodies que originalment foren composicions instrumentals. Els grans popularitzadors d’aquest estil foren el trio Lambert, Hendricks & Ross dels quals precisament Joni Mitchell escollí una peça per tancar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. “Twisted” (lletra d’Annie Ross escrita a partir d’un solo de saxo tenor de Wardell Grey) és la primera cançó aliena que aparegué dins de la discografia de Mitchell.

Si l’altre dia repassava els mals reals o imaginats de l’artista, avui podria concloure que tot es redueix a que la dona està trastocada (twisted). Almenys s’ho pren amb prou lleugeresa i humor com per deixar-se acompanyar dels insofribles “fumetes” Cheech & Chong.

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
La manera com ho descrivia
Va dir que estaria millor morta que viva
No vaig escoltar la seva xerrameca
Sabia d’entrada
que estava equivocat
I sabia que ell pensava
que estava boja, però no ho estic
Oh no

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Va dir que necessitava tractament
Però no em deixo portar tan fàcilment
Va dir que jo era del tipus
que estava més inclinat
a trastocar-se
si no el vigilaven
I pensava que era boja
sense reserves

Deien que de nena
semblava una mica salvatge
amb totes les meves idees boges
Però jo sabia el que passava
Sabia que era un geni…
Què hi ha d’estrany
quan saps que ets mag als tres anys
Jo sabia que havia de passar

Vaig sentir que els nens petits
se suposava que havien de dormir profundament
Per això em vaig prendre vodka una nit
Els meus pares es posaren neguitosos
No sabien què fer
Però vaig veure algunes escenes boges
Abans de recuperar els sentits
Penseu que estava boja?
Potser només tenia tres anys
però ja dominava el ritme

Tothom se’n riu dels joves irats
Se’n riuen d’Edison
I també d’Einstein
Llavors per què m’hauria de saber greu
Si no podien entendre
la lògica particular
que regia el meu cap
Tenia un cervell
Era insensat
Oh acostumaven a riure’s de mi
Quan em negava a pujar
en aquell autobusos de dos pisos
Tot perquè no hi havia conductor al pis de dalt

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Però vaig dir-li, estimat doctor
Crec que és vostè qui ho està
Perquè tinc una cosa que és nova i única
Per demostrar-li
que seré l’última a riure
Perquè enlloc d’un cap
en tinc dos
I ja se sap que dos caps són millors que un

Apocalipsi, no encara

Després de “The Colour of Magic” era inevitable llegir la segona novel·la de Discworld, “The Light Fantastic”, més que res perquè, si no, no sabria com acabava l’aventura. Sort que Pratchett no va tornar a repetir aquesta pocasoltada d’acabar un llibre en literal caiguda lliure: la manera més tramposa d’obligar el lector a continuar-te llegint.

En qualsevol cas “The Light Fantastic” [el títol prové d’un poema de Milton i trobar-li una traducció més correcta que “Una luz fantástica” ens duria massa lluny] reprèn les aventures del mag fallit Rincewind, el turista Twoflower i el seu equipatge ambulant. Al principi del llibre, per pura arbitrarietat argumental, apareix una gran estrella vermella que amenaça destruir Discworld, a menys que es llegeixin vuit poderosos encanteris, un dels quals s’amaga al cervell de Rincewind. No sorprendrà ningú si revelo que l’apocalipsi no arribarà a produir-se i que Discworld se salvarà, però que el suspens es mantindrà fins al final del llibre.

Com ja passava a “El color de la magia”, la trama discorre per rutes bastant peregrines i els conflictes es resolen una mica per la cara (o a través de la màgia, que ve a ser una mica el mateix). De fet, tot el seguit d’incidents de la novel·la serveixen sobretot com a excusa per fer brillar l’enginy de l’autor i per contemplar amb humor algunes de les convencions més arrelades del gènere fantàstic (i de qualsevol altre gènere). Pel devot de la saga, el llibre marca el moment en el que la Mort comença a parlar en versaletes, presenta la seva filla Ysabel i explica perquè el bibliotecari de la universitat invisible és un orangutan. Introdueix també el personatge de Cohen el bàrbar, un heroi llegendari, ara entrat de ple a la tercera edat.

Entre els mites i relats clàssics parodiats, apart de l’obvietat de Conan el bàrbar, hi ha Orfeu i Eurídice, els quatre genets de l’apocalipsi i la caseta de xocolata de Hänsel i Gretel per citar-ne alguns dels més evidents. En general m’ha fet més gràcia aquest volum que l’anterior, potser perquè m’he pres la molèstia de llegir-lo en versió original (i amb un nou disseny de coberta que trenca l’horrenda tradició de la sèrie). L’estil de Pratchett és ple de jocs de paraules que deuen constituir un veritable malson pels seus traductors; no estic segur que els seus traductors al castellà se’n surtin prou bé, potser perquè per a la literatura de gènere no s’hi sol invertir gaire pressupost. Almenys els tres o quatre que he llegit sempre m’han semblat una mica coixos a nivell estilístic. No s’animaria algú a traduir Pratchett al català? Evidentment és una tasca ciclòpia; però, quan ens hi posem, aquestes coses les solem fer bé.

Només hi ha una manera de descriure l’efecte que l’olor d’Ankh-Morpork té sobre el nas dels seus visitants, i és per analogia.

Preneu un tartà. Escampeu-hi confeti al damunt. Il·lumineu-lo amb llums estroboscòpiques.

 Ara preneu un camaleó.

Poseu el camaleó sobre el tartà.

Observeu-lo de prop.

Veieu?

**********

Va posar-se en marxa, tot preguntant-se com fer-s’ho per atraure les cebes. Al cap i a la fi, va pensar, encara que les veiessis penjant de cordes a les parades del mercat, probablement no creixien així. Potser els pagesos o qui fos feien servir llebrers ceballuts o alguna altra cosa, o cantaven cançons per atraure les cebes.

Brillaven les primeres estrelles quan va començar a burxar d’esma entre les fulles i l’herba. Fongs lluminosos, desagradablement orgànics i amb aspecte de consoladors per a gnoms proferiren un so líquid sota els seus peus. Petites coses voladores el van picar. Altres coses, afortunadament invisibles, s’allunyaven saltironejant o lliscant sota els arbustos i li grallaven en un to acusador.

—Cebes? —murmurà Rincewind—. Alguna ceba per aquí?

**********

Llavors el cabdill va girar-se respectuosament en direcció al seu convidat, una figura menuda que cautelosament s’escalfava els penellons a la vora del foc, i va dir:

—Però el nostre convidat, el nom del qual és llegendari, ens ha de dir quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida.

El convidat va fer una pausa enmig d’un altre infructuós intent d’encendre la cigarreta.

—Què diuix? —digué esdentegadament.

—He dit: quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida?

Els guerrers s’inclinaren al seu voltant. Allò valdria la pena sentir-ho.

El convidat pensà profundament una llarga estona i llavors digué amb lentitud:

—Aigua calenta, un bon dentixta i paper de vàter xuau.