dilluns, 6 d’abril de 2015

Penúltim informe mèdic


El passat primer d’abril —i sense cap intenció de ser confosa amb les bromes pròpies d’aquesta data en el món anglosaxó— ens arribava notícia de l’hospitalització de Joni Mitchell. L’havien trobada inconscient a la seva casa de Los Angeles i només va recuperar la consciència a l’ambulància camí de l’hospital. Tot indica que s’està recuperant satisfactòriament a l’unitat de cures intensives. Confio que tot quedarà en un ensurt sense conseqüències, encara que als seus 71 anys —una edat que de cap manera es pot considerar avançada— Joni comença a acumular un historial digne d’una proverbial mala salut de ferro.

Per descomptat no podia trobar pitjor inici que el de patir la poliomielitis als nou anys, en una època en la qual no existia ni cura ni vacuna per la malaltia. Mentre jeia en el llit de l’hospital, víctima d’un mal potencialment fatal que en el millor dels casos l’impediria tornar a caminar, Joni es negava tossudament a rendir-se i negociava amb poders divins que havia identificat amb l’arbre de Nadal que la seva mare li havia dut. Que se’n sortís sense seqüeles es pot considerar gairebé miraculós i, si bé li va barrar la possibilitat de fer carrera en l’àmbit esportiu, segurament va potenciar les seves dots d’observació introspectiva.

Com a bona protagonista dels anys seixanta i setanta, Joni devia experimentar amb totes les drogues típiques de l’època; però, malgrat haver conviscut amb “junkies” notoris, mai ha estat associada a històries d’excessos i desintoxicacions (com no siguin els de tipus sentimental). L’única addicció que va heretar d’aquella època és la menys prestigiosa i “bohèmia” de totes, la del consum de cigarretes. Un cop mort Frank Zappa i persistint ella en el seu vici, pot ser considerada amb justícia com l’última gran fumadora d’Occident.

Alguns han atribuït precisament al tabaquisme el canvi de veu que ha patit en els últims anys, ara més greu i aspra, menys versàtil. Però Joni prefereix exculpar les cigarretes i prefereix explicar les limitacions en la seva tessitura pels estralls de l’edat, per nòduls vocals que li comprimien la larinx i fins i tot per un efecte tardà de la pòlio infantil.

Més curiós resulta que en una entrevista recent l’artista revelés que patia la síndrome de Morgellons, una condició sota la qual el pacient creu estar infestat d’agents nocius com ara insectes, paràsits, pèls o fibres, quan en realitat cap d’ells són presents. Molts metges consideren aquesta falsa malaltia com una parasitosi imaginària, barreja d’idea fixa i engany dels sentits. Un dels seus “símptomes” més freqüents és l’aparició de borrissol de colors sobre l’epidermis, un fenomen que tots hem observat quan un jersei de llana ha entrat en contacte amb una ferida oberta o la vora d’una crosta sense que això ens faci acudir al metge immediatament. La història de Morgellons comença en data tan recent com l’any 2001 i el terme se’l va treure de la màniga una mare que li va diagnosticar la malaltia al seu fill de dos anys. Diria que forma part d’aquest corrent que busca descobrir noves patologies pertot arreu, siguin aquestes reals o no. Per descomptat internet i els autodiagnòstics que comporta com a penitència han afavorit la difusió d’aquesta síndrome, que ha atret a ximples de tot pelatge. Però sap greu que una persona, com la Joni Mitchell, que ha demostrat sovint el seu seny i la seva perspicàcia hagi acabat proferint extravagàncies tals com les que va dir a “The Los Angeles Times” el 22 d’abril de 2010:
Tinc aquesta malaltia incurable i rara que sembla que vingui de l’espai exterior, però la meva salut està molt millor del que ho ha estat en molt de temps. Fa dues nits vaig sortir per primera vegada des del 23 de desembre: sota la llum elèctrica no se’m veu tan malament, però amb llum de dia faig por. Garbo i Dietrich s’amagaven només perquè la gent quedava trasbalsada en veure-les envellir; però això és pitjor. Fibres de tota mena de colors sobresurten de la meva pell com bolets després d’un xàfec; no poden ser identificats com animals, vegetals o minerals. Morgellons és un assassí lent i imprevisible —una malaltia terrorista: et farà esclatar un dels teus òrgans i t’obligarà a quedar-te al llit durant una any. Però jo tinc unes tremendes ganes de viure: he passat per una altra pandèmia —sóc una supervivent de la pòlio, per tant conec com de conservador pot ser el cos mèdic. A Amèrica, Morgellons es diagnostica sempre com si fossin “paràsits il·lusoris”, i t’envien al psiquiatre. De fet estic intentant deixar el món de la música per lluitar a favor dels que pateixen Morgellons, perquè rebin la credibilitat que els és deguda.
Per respecte a la seva obra passada, no li tindré gaire en compte aquestes bajanades, que espero no tinguin res a veure amb el seu contratemps present. Opto doncs per la solució estàndard i indolora que ens ofereix internet: la pàgina de missatges de bons desitjos que no obliguen a res.

4 comentaris:

  1. Ha, ha.. ella ja pot anar dient que "De fet estic intentant deixar el món de la música per lluitar a favor dels que pateixen Morgellons, perquè rebin la credibilitat que els és deguda" que si el president del seu Club de Fans Internautes Catalans li porta la contrària pot tenir un problema de comptabilitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, jo no m'hi penso oposar: que faci el que vulgui amb la seva jubilació.

      Elimina
  2. No passa un dia que no descobrim un "malaltia" (?) nova... :/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà que no en teníem suficients: ganes de fotre la Seguretat Social.

      Elimina