dijous, 16 d’abril de 2015

Les arrels de Scorsese


“My Voyage to Italy” és un documental de 1999 en el qual el director Martin Scorsese explora durant quatre hores (el film està dividit en quatre parts) l’efecte que el cinema italià de postguerra va causar-li com a jove espectador, però ret homenatge al mateix temps a una època revolucionària i irrepetible que canviaria la història del mitjà. El recorregut comença de forma molt emocionant amb un record pels barris italoamericans on transcorregué la seva infantesa. Nét de sicilians, tant per part de pare com de mare, rememora aquelles sales de cinema on projectaven films en versió original destinades als immigrants i narra l’impacte que li causà l’episodi sicilià del “Paisà” de Roberto Rosellini en reconèixer el dialecte que havia sentit parlar a casa. La coincidència de la infantesa de Martin amb l’eclosió del neorealisme facilità la seva absorció incondicional d’un cinema tan allunyat de Hollywood com proper a la vida.

Quasi la meitat del metratge de “My Voyage to Italy” l’ocupa la monumental figura de Roberto Rosellini (fins i tot el títol homenatja el seu “Viaggio in Italia” de 1954). Hi apareixen inevitables cims seus com “Roma città aperta”, “Paisà” o “Germania anno zero” i apunts més exòtics, com “Il miracolo” o “Francesco, giullare di Dio”. Però la finesa analítica i el mestratge didàctic de Scorsese brilla encara amb més poder de convicció als “problemàtics” films que va rodar Rosellini amb la seva parella de llavors, Ingrid Bergman. “Stromboli”, “Europa 51” i la ja citada “Viaggio in Italia” revelen com de lluny es pot arribar a partir de la detonació dels codis del melodrama.

En el documental Scorsese s’envolta dels seus còmplices habituals, començant per la seva muntadora de capçalera Thelma Schoonmaker (encara que no sé si m’agraden gaire o gens les cortinetes que utilitza per solucionar els canvis de pla). Però, si hi ha algú que realment importa aquí, ha de ser necessàriament Suso Cecchi d’Amico, autora d’algunes de les pàgines més immortals del cinema italià de l’últim segle (col·laboradora de Zeffirelli, Visconti, de Sica, Antonioni, Monicelli, Zampa, Rosi, Comencini i tutti quanti).

Scorsese s’ocupa del De Sica més lacrimogen (“Lladre de bicicletes”, “Umberto D”) i ens l’acaba venent d’una forma convincent. Li surt encara millor l’assalt a la picaresca de “L’oro di Napoli”, potser perquè l’exuberant Sophia Loren ho fa tot més fàcil. Per pur contrast es presenta en escena Luchino Visconti, aristòcrata i comunista, amb una incursió al neorealisme (“La terra trema”) que malgrat la veracitat dels seus materials ja apunta a l’esteticisme operístic que esclata a “Senso”. Fins i tot el primer Fellini, el d’”I vitelloni”, des de l’aparent crònica de la vida a la província delata el caràcter autobiogràfic de tantes obres del director.

Un cop superat el neorealisme i les seves coartades identitàries, Scorsese descriu com el van impactar les obres més revolucionàries de Federico Fellini i Michelangelo Antonioni: “La Dolce Vita”, “Otto e mezzo”, “L’avventura” o “L’eclisse”. Sobta pensar com aquest tipus de cinema arribava llavors a un públic extens i centrava el debat intel·lectual. Ara tot això queda lluny i el cinema ha esdevingut un entreteniment molt majoritari, però un art de minories. Scorsese és en tot cas un advocat molt persuasiu i els seus únics arguments eviten la fàtua teorització i es basen en el simple visionat de les obres que proposa. Almenys a mi ha aconseguit transmetre’m la seva emoció i m’ha fet agafar ganes de reveure aquestes velles pel·lícules en blanc i negre, el que no és poc.

6 comentaris:

  1. De Fellini encara en passen alguna de tant en tant, Antonioni està més oblidat tot i que a la filmoteca li van dedicar un petit cicle no fa gaire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Antonioni sembla que hagi passat de moda. Faré una revisió d'alguna pel·lícula seva.

      Elimina
  2. Vaig veure un cop la Dolce vita i en vaig tenir ben bé prou >_<

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vuit i mig és meravellosa (ho dic per contrarestar).

      Elimina
    2. Ah! És cert, també la vaig veure i també em va desagradar! Decidit, Fellini no es per mi

      Elimina
    3. Almenys no conec ningú que no li agradi Amarcord.

      Elimina