Apocalipsi, no encara

Després de “The Colour of Magic” era inevitable llegir la segona novel·la de Discworld, “The Light Fantastic”, més que res perquè, si no, no sabria com acabava l’aventura. Sort que Pratchett no va tornar a repetir aquesta pocasoltada d’acabar un llibre en literal caiguda lliure: la manera més tramposa d’obligar el lector a continuar-te llegint.

En qualsevol cas “The Light Fantastic” [el títol prové d’un poema de Milton i trobar-li una traducció més correcta que “Una luz fantástica” ens duria massa lluny] reprèn les aventures del mag fallit Rincewind, el turista Twoflower i el seu equipatge ambulant. Al principi del llibre, per pura arbitrarietat argumental, apareix una gran estrella vermella que amenaça destruir Discworld, a menys que es llegeixin vuit poderosos encanteris, un dels quals s’amaga al cervell de Rincewind. No sorprendrà ningú si revelo que l’apocalipsi no arribarà a produir-se i que Discworld se salvarà, però que el suspens es mantindrà fins al final del llibre.

Com ja passava a “El color de la magia”, la trama discorre per rutes bastant peregrines i els conflictes es resolen una mica per la cara (o a través de la màgia, que ve a ser una mica el mateix). De fet, tot el seguit d’incidents de la novel·la serveixen sobretot com a excusa per fer brillar l’enginy de l’autor i per contemplar amb humor algunes de les convencions més arrelades del gènere fantàstic (i de qualsevol altre gènere). Pel devot de la saga, el llibre marca el moment en el que la Mort comença a parlar en versaletes, presenta la seva filla Ysabel i explica perquè el bibliotecari de la universitat invisible és un orangutan. Introdueix també el personatge de Cohen el bàrbar, un heroi llegendari, ara entrat de ple a la tercera edat.

Entre els mites i relats clàssics parodiats, apart de l’obvietat de Conan el bàrbar, hi ha Orfeu i Eurídice, els quatre genets de l’apocalipsi i la caseta de xocolata de Hänsel i Gretel per citar-ne alguns dels més evidents. En general m’ha fet més gràcia aquest volum que l’anterior, potser perquè m’he pres la molèstia de llegir-lo en versió original (i amb un nou disseny de coberta que trenca l’horrenda tradició de la sèrie). L’estil de Pratchett és ple de jocs de paraules que deuen constituir un veritable malson pels seus traductors; no estic segur que els seus traductors al castellà se’n surtin prou bé, potser perquè per a la literatura de gènere no s’hi sol invertir gaire pressupost. Almenys els tres o quatre que he llegit sempre m’han semblat una mica coixos a nivell estilístic. No s’animaria algú a traduir Pratchett al català? Evidentment és una tasca ciclòpia; però, quan ens hi posem, aquestes coses les solem fer bé.

Només hi ha una manera de descriure l’efecte que l’olor d’Ankh-Morpork té sobre el nas dels seus visitants, i és per analogia.

Preneu un tartà. Escampeu-hi confeti al damunt. Il·lumineu-lo amb llums estroboscòpiques.

 Ara preneu un camaleó.

Poseu el camaleó sobre el tartà.

Observeu-lo de prop.

Veieu?

**********

Va posar-se en marxa, tot preguntant-se com fer-s’ho per atraure les cebes. Al cap i a la fi, va pensar, encara que les veiessis penjant de cordes a les parades del mercat, probablement no creixien així. Potser els pagesos o qui fos feien servir llebrers ceballuts o alguna altra cosa, o cantaven cançons per atraure les cebes.

Brillaven les primeres estrelles quan va començar a burxar d’esma entre les fulles i l’herba. Fongs lluminosos, desagradablement orgànics i amb aspecte de consoladors per a gnoms proferiren un so líquid sota els seus peus. Petites coses voladores el van picar. Altres coses, afortunadament invisibles, s’allunyaven saltironejant o lliscant sota els arbustos i li grallaven en un to acusador.

—Cebes? —murmurà Rincewind—. Alguna ceba per aquí?

**********

Llavors el cabdill va girar-se respectuosament en direcció al seu convidat, una figura menuda que cautelosament s’escalfava els penellons a la vora del foc, i va dir:

—Però el nostre convidat, el nom del qual és llegendari, ens ha de dir quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida.

El convidat va fer una pausa enmig d’un altre infructuós intent d’encendre la cigarreta.

—Què diuix? —digué esdentegadament.

—He dit: quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida?

Els guerrers s’inclinaren al seu voltant. Allò valdria la pena sentir-ho.

El convidat pensà profundament una llarga estona i llavors digué amb lentitud:

—Aigua calenta, un bon dentixta i paper de vàter xuau.