El pub com a centre de l’univers: The Crown

L’any 2007 el director Edgar Wright tornava a reunir-se amb els seus actors Simon Pegg i Nick Frost per prosseguir la “Cornetto Trilogy” amb “Hot Fuzz” (“Arma Fatal” a Espanya, un títol no gaire desencertat, malgrat la seva poca gràcia inherent), una clara paròdia de les “Buddy movies” tan freqüents als anys 80, on dos personatges evidentment antitètics es veien emparellats en peripècies bàsicament policials per exigències del guió. El cas més canònic és el de Mel Gibson i Danny Glover a totes les Armes Letals que s’han fet i desfet, però també podríem citar l’Eddie Murphy de “Beverly Hills Cop”, el “Procediment Il·legal” de Richard Dreyfuss i Emilio Estevez, la més aviat repulsiva “Algo más que colegas” de Ryan O’Neal i John Hurt, o la mítica “Midnight Run” que protagonitzaren uns Charles Grodin i Robert De Niro en estat de gràcia.

Aquí Simon Pegg és l’agent Nicholas Angel, un policia hiperperfecte que posa tant en evidència els seus col·legues que l’acaben promocionant a sargent i l’envien a Sandford, Gloucestershire, el poblet més bonic i tranquil de tota Anglaterra. Per descomptat, ran de la seva arribada, començaran a produir-se morts “accidentals” que posaran en dubte el suposat idil·li amb l’entorn. Pegg torna a ser el clown, el pallasso llest, aquí amb capacitats super-heroiques afegides, però també l’immadur desastre emocional present a tota la trilogia. L’august, el pallasso de les bufetades, és una vegada més Nick Frost, un policia hereditari a qui li agradaria viure en un món on “Le llaman Bodhi” fos una alternativa possible (a nivell de videoclub) per fer front a la vida. Fa goig de debò veure a tots dos actors tant deslliurats a les seves pallassades.

Segurament aquesta és la cinta més divertida de la trilogia i les seves improbables escenes d’acció pura estan excel·lentment filmades (amb sang, fetge i cadàvers desfigurats inclosos). S’hi torna a llegir una crítica social sobre la passivitat consentida i les formes com la democràcia pot intersecar amb el feixisme que es guia pel bé comú. De fet, “Hot Fuzz” és com una versió còmica de “La cinta blanca” de Michael Hanneke: no se m’acut comparació més delirant i més exacta. També és la pel·lícula que acaba d’una vegada per totes amb el mite d’una Anglaterra verge i pastoral.

Com a prova del prestigi creixent de Wright, només cal veure els insignes actors que es presten a fer un simple cameo al film. Vegeu doncs com en una breu escena comparteixen pla acumulatiu Bill Nighy, Martin Freeman i Steve Coogan. O com Cate Blanchett prescindeix de figurar en els títols de crèdit per actuar com l’ex-esposa de Pegg, pràcticament irreconeixible i emmascarada. Entre els actors que sí que desitgen ser acreditats, trobareu el magnífic Jim Broadbent, i el bondià residual Timothy Dalton, passant-s’ho de conya en un altre paper d’acció molts anys més tard. Fins i tot hi figura la Billie Whitelaw, actriu preferida de Samuel Beckett, recentment traspassada.

“Hot Fuzz” incideix de nou en la immaduresa emocional del mascle modern, aquí exemplificat en un protagonista abocat exclusivament a l’excel·lència laboral. Subratlla el caràcter homòfil subjacent a tot el gènere de les “Buddy Movies” i denuncia la tendència a convertir en parc temàtic tota conurbació que contingui elements d’interès. El guió és veritablement rodó i exhibeix un brillant cas de pistola de Txekhov en forma de cigne aristocràtic. El film, si he de fer cas a les reaccions domèstiques, és el més accessible de la trilogia. Si heu de veure només un dels tres, que sigui aquest, on la dinàmica posta en escena permet oblidar els intraduïbles jocs de paraules.