dimarts, 21 d’abril de 2015

L’extraordinari cas de l’obra minvant

Si una cosa caracteritza l’estil de l’escriptor Eduard Márquez és la seva recerca de la frase més econòmica, concisa, nua i eficaç. Per a Márquez menys sempre és més i l’excel·lència assolida és inversament proporcional al número de pàgines que requereix per desplegar-la. Per això no sorprèn que a l’hora de reeditar els seus relats —continguts originalment a “Zugzwang” (1995) i “L’eloqüència del franctirador” (1998)— n’hagi sacrificat vint-i-nou i hagi reescrit els trenta-dos supervivents. Precisament el volum resultant es titula “Vint-i-nou contes menys” (Empúries, 2014) i amb les seves 125 pàgines no es pot dir que sigui gaire intimidant.

Sense arribar als extrems del micro-relat Márquez se’n surt per despatxar contes que no solen superar les tres o quatre planes. Són contes una mica abstractes i centroeuropeus (més que res per la seva falta de referents locals i la seva tendència al dubte existencial). Els seus protagonistes es diuen Egon Blade, Hermogi Mafet, Buddy Fosnes o Grette Bürnsten; o sigui que no estan ambientats a cap futura vegueria. Com ja s’ha dit, procura que les seves frases no passin del subjecte, verb i predicat; i a la manera d’un exagerat dispendi empra alguns símils agosarats:
… i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un cingle molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre.
La llengua, inflada com una bombolla de quitrà, raspa el paladar salabrós, i el fred s’aferra com una sangonera al cos deshidratat.

L’avorriment plana com un globus aerostàtic sobre els assistents a l’acte de cloenda del congrés.

El pacte domèstic depèn, però, de la seva destresa a l’hora de satisfer els capricis d’ella, làbils com una sutura absorbible.
Els contes de “Vint-i-nou contes menys” abunden en la figura del “Doppelgänger”, en vides intercanviades, en detectius encarregats d’investigar al client, molt a la manera de Sophie Calle, i en humans definitivament deficitaris. L’aroma que es respira té també quelcom de Kafka. I, a desgrat de la seva brevetat, introdueix nombrosos vasos comunicants, on reapareix l’acròbata (i inventada) Grette Bürnsten, però també un quadre de De Kooning. Segurament Eduard Márquez és una de les anomalies més importants de la literatura catalana i, pels que encara se sentin tebis, l’admiració comença aquí.

De Kooning.

2 comentaris:

  1. Just quan anava a sortir aquesta barreja de reculls vaig picar i vaig comprar 'L'eloqüència del franctirador' perquè el vaig veure exposat en un aparador de la Setmana del Llibre i vaig pensar que feia massa temps que no llegia l'autor. Així que d'aquest només n'he llegit la meitat, i sense revisar. Em va quedar la impressió que prefereixo en Márquez quan s'enrotlla una mica més, mai gaire massa, però en històries més llargues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que resulta una mica fred, però a mi em va convéncer força.

      Elimina