dissabte, 11 d’abril de 2015

Vocalese

El vocalese és un estil de jazz vocal en el qual es canten textos escrits sobre melodies que originalment foren composicions instrumentals. Els grans popularitzadors d’aquest estil foren el trio Lambert, Hendricks & Ross dels quals precisament Joni Mitchell escollí una peça per tancar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. “Twisted” (lletra d’Annie Ross escrita a partir d’un solo de saxo tenor de Wardell Grey) és la primera cançó aliena que aparegué dins de la discografia de Mitchell.

Si l’altre dia repassava els mals reals o imaginats de l’artista, avui podria concloure que tot es redueix a que la dona està trastocada (twisted). Almenys s’ho pren amb prou lleugeresa i humor com per deixar-se acompanyar dels insofribles “fumetes” Cheech & Chong.

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
La manera com ho descrivia
Va dir que estaria millor morta que viva
No vaig escoltar la seva xerrameca
Sabia d’entrada
que estava equivocat
I sabia que ell pensava
que estava boja, però no ho estic
Oh no

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Va dir que necessitava tractament
Però no em deixo portar tan fàcilment
Va dir que jo era del tipus
que estava més inclinat
a trastocar-se
si no el vigilaven
I pensava que era boja
sense reserves

Deien que de nena
semblava una mica salvatge
amb totes les meves idees boges
Però jo sabia el que passava
Sabia que era un geni…
Què hi ha d’estrany
quan saps que ets mag als tres anys
Jo sabia que havia de passar

Vaig sentir que els nens petits
se suposava que havien de dormir profundament
Per això em vaig prendre vodka una nit
Els meus pares es posaren neguitosos
No sabien què fer
Però vaig veure algunes escenes boges
Abans de recuperar els sentits
Penseu que estava boja?
Potser només tenia tres anys
però ja dominava el ritme

Tothom se’n riu dels joves irats
Se’n riuen d’Edison
I també d’Einstein
Llavors per què m’hauria de saber greu
Si no podien entendre
la lògica particular
que regia el meu cap
Tenia un cervell
Era insensat
Oh acostumaven a riure’s de mi
Quan em negava a pujar
en aquell autobusos de dos pisos
Tot perquè no hi havia conductor al pis de dalt

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Però vaig dir-li, estimat doctor
Crec que és vostè qui ho està
Perquè tinc una cosa que és nova i única
Per demostrar-li
que seré l’última a riure
Perquè enlloc d’un cap
en tinc dos
I ja se sap que dos caps són millors que un


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada