dimecres, 22 d’abril de 2015

El pub com a centre de l’univers: the Winchester

Simon Pegg, el més acolorit, dalt a l'esquerra.
La trilogia és un format que s’adiu força al gènere cinematogràfic. Vegeu sinó com vénen al cap sense escarrassar-s’hi gaire nombrosos exemples d’excel·lència: els tres padrins de Coppola, la trilogia del dòlar de Sergio Leone i Clint Eastwood, les pel·lícules fundacionals de la saga “Star Wars”, les tres “Toy Story” de Pixar, la trilogia Apu de Satyajit Ray, els Before & After de Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke o els tres colors de Kieslowski.

Molt menys coneguda a casa nostra, encara que bastant ben valorada a l’àmbit anglo-saxó, és la denominada “Cornetto Trilogy”, una trilogia impremeditada que només un cop conclosa adquirí tot el seu significat. Els seus trets unificadors són un sol director i guionista, Edgar Wright, i dos actors protagonistes en estat de gràcia, Simon Pegg i Nick Frost; però a la llarga es descobriria que també els seus motius i figures estilístiques es repeteixen en interessants variacions, com només passa en mans d’un veritable creador, es digui aquest Richard Wagner o Edgar Wright.

La primera part d’aquesta trilogia és de 2004 i s’anomena “Shaun of the Dead” (horriblement titulada “Zombies party (una noche de muerte)” en espanyol de videoclub) i és en el fons i la superfície una pel·lícula barata de zombies (o una comèdia romàntica amb zombies, com anunciava molt acuradament la campanya publicitària que es va fer en el seu moment). Simon Pegg, el protagonista (i també coguionista) del film, és Shaun, el mediocre encarregat d’una botiga d’electrodomèstics, empoltronit en una rutina d’adolescència prolongada fins més enllà del que és raonable, que centra tot el seu lleure en el pub “The Winchester”, “modus vivendi” que encoratja el seu amic Ed (Nick Frost), un dròpol que el supera en mediocritat (és així com neixen tantes amistats). Aquesta situació circularment estancada arriba a un punt de crisi quan Liz (Kate Ashfield), la xicota de Shaun, li dóna un ultimàtum: no està disposada a passar ni una vetllada més al pub, ni a consumir una vegada més les seves tedioses cotnes de porc.

Lucy Davies, Kate Ashfield, Dylan Moran, Simon Pegg, Penelope Wilton i Nick Frost demostren el que han après a l'Institut del Teatre
Simultàniament una estranya epidèmia s’estén per la ciutat i la gent comença a comportar-se com oligofrènics de reflexos lents i inusitat apetit de carn humana (s’estan convertint en zombies, en llenguatge de “connaisseur”). A partir d’aquí el desenvolupament del film queda clarament marcat per les expectatives de cadascú: ¿serà capaç Shaun de sobreviure la crisi? ¿serà capaç de salvar els seus éssers estimats de la invasió zombie? I el que és més important, ¿serà capaç de recuperar l’estima de Liz més enllà de la seva pròpia autoestima?

Bé, és evident que “Shaun of the Dead” és una paròdia de les pel·lícules de morts vivents (impagables les escenes dels títols de crèdit, on les masses urbanes abocades a les seves abismals rutines quotidianes són representades com alienats d’ànima xuclada pels imponderables), però no cal ser un expert per adonar-se que els autors són fans del gènere i el respecten tant com l’estimen: hi ha en el film un component cert d’horror físic (encara que no el puguis entomar sense esbossar un somriure) i també molts homenatges, que segurament se m’escapen (perquè jo sí que no sóc fan del cinema de zombies), un fet que no m’ha impedit gaudir enormement de “Shaun of the Dead”. La comèdia, és sabut, no sempre viatja igual de bé en tots els territoris i el que per alguns és un prodigi d’esperit humorístic, per altres pot constituir una solemne estupidesa. Aquí hi trobareu gags de tot pelatge, lingüístics, físics i conceptuals, amb predomini d’allò tan fugisser que anomenem “humor anglès”, encara que també hi són presents flagrants rucades universals que van tant bé per desengreixar.

Més intrigant em sembla que, enmig del que és clarament una comèdia paròdica, s’hi barregin sentiments més complexos, com el dels límits que imposen les amistats immadures o els dels amors que fan madurar. Aquest rerefons seriós no seria possible sense la mai prou apreciada contribució de l’estament actoral britànic, uns professionals grans com gratacels de Dubai, com han demostrat des de no sé quantes dècades. Pegg i Frost, tot i ser simples comediants, estan incommensurables en les seves limitacions i en el seu estira i arronsa de pallassos. La resta de papers són també un tresor per la forma com han estat distribuïts: hi trobareu la Lucy Davis (recepcionista sonsa a “The Office”), el debutant Rafe Spall (fill de “Mr Turner”), la Penelope Wilton (jubilada de “Downtown Abbey” i el “Marigold Hotel”) o l’incombustible Bill Nighy, que segurament és el millor actor del món (o el que més m’agrada recordar). Fins i tot hi surt, en paper sense frase, Martin Freeman, actor que mereix totes les frases per les seves intervencions successives a “The Office”, “Sherlock”, “The Hobbit” i “Fargo”. Alça Manela, quina carrera!

Edgar Wright ho dirigeix tot amb un brio considerable i un munt de creativitat. La seva especialitat són els muntatges dinàmics, on (amb quatre plans entretallats) es resumeix una acció i un personatge. A “Shaun of the Dead” hi ha molta trempera sobre quatre figures d’estil i alguna broma postmoderna. Recomano veure-la més d’una vegada per descobrir la premeditada profunditat dels seus gags. Imprescindible també una certa familiaritat amb la cultura britànica. A en Josep, ja us ho avanço, no li ha fet ni gota de gràcia.

6 comentaris:

  1. Ei! Aquesta l'he vist! I em va encantar! Igual com em solen encantar totes les pel·lícules que son paròdia i estan ben fetes, per exemple Mars Attacks! La cabaña en el bosque, etc.
    Tens raó, haver vist unes quantes de zombies i estar familiaritzat amb l'humor britànic es imprescindible per gaudir bé d'aquesta peli.
    El que no sabia es que formés part d'una trilogia, veig que Hot Fuzz és la segona part i també l'he vist i també em va encantar ^^ Ara només em falta veure The World's End

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja vaig pensar que eres l'espectador ideal per aquesta trilogia.

      Elimina
  2. Bones Allau!
    Aquesta la vaig veure fa molts anys, que a casa també som fans dels zombis, i ens va agradar moltíssim. Quan l'enganxem a la tele sempre l'acabem veient un altre cop (i l'hem vista tantes vegades...!). Jo ja no sé escoltar Don't Stop Me Now sense imaginar-me el ball de bastons al Winchester hahaha Com el Pons, tampoc sabia que era part d'una trilogia. Amb Hot Fuzz també ens ho vam passar realment bé i també l'hem vista el seu grapat de vegades. Desconeixia la tercera peli, l'intentarem veure tant aviat com ens sigui possible!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que a la tele feien coses tan bones. De la "The World's End" no m'estranya que passés desapercebuda. El cap de setmana de l'estrena al cinema érem tres persones.

      Elimina
    2. Ja pots comptar a quines hores fan aquestes coses a la tele... De fet, el millor que ens pot oferir la tele ho fan de matinada.
      Coi, només tres persones de públic a l'estrena... quin desastre de màrqueting.

      Elimina
    3. Ja no miro mai la tele, si no és per seguir sèries en DVD.

      Elimina