dilluns, 27 d’abril de 2015

El congrés es diverteix


Pels que tenim el mal costum de llegir de tot i en abundància, de tant en tant convé fer una dieta de César Aira per desintoxicar el sistema. L’escriptor argentí, nascut a la incomparable Coronel Pringles el 1949, fa uns llibres que no s’assemblen a cap altre i a més són tan breus que encara que no t’agradin no et fan perdre gaire temps. A l’Avalanche ja en vam parlar fa uns anys (aquí, aquí i aquí) i, com que la meva biblioteca de capçalera acaba de muntar el taulell “el Sur también existe”, m’he endut a casa “El congreso de literatura”, un Aira collita del 97.

El llibret (d’escasses 116 pàgines i publicat per Mondadori el 2012) consta de dues parts de molt desigual extensió. La primera, molt breu, es titula “El Hilo de Macuto”. No em negareu que és un títol formidable. Jo hauria assassinat per escriure un conte batejat així, però l’argentí se’m va avançar. Macuto és una població de la costa veneçolana (fins aquí no falto a la veritat documentada), famosa per una enigmàtica construcció centenària, consistent en una estructura de cordes que s’enfonsen en el mar. Un escriptor que es diu César (però que no té cognom) i que passava per allà, resol el trencaclosques i de retruc es fa milionari (no pregunteu, aquestes són la mena de coses que passen als llibres d’Aira els dies d’entre setmana).

A la segona part, l’escriptor viatja fins a Mérida, als residuals Andes veneçolans, i al congrés literari del títol. Típicament, com escau a Aira, el congrés és el de menys i el que importa és la manera d’evitar-lo. És llavors quan es desenvolupa una inesperada trama sobre clonatge, en la qual el narrador esdevé una mena de “Mad Doctor” que pretén dominar el món a base de fer infinites còpies de l’escriptor mexicà Carlos Fuentes. Hi ha també una abella ensinistrada per prendre mostres d’ADN, una antiga història d’amor amb una noia molt més jove, una obra de teatre darwinià sobre Adam i Eva, i uns colossals cucs blaus dignes de Lovecraft. Sonarà estrany, però així funciona Aira: sense mirar mai enrere. En algun racó del seu llibre intenta explicar la seva particular poètica:
En mi caso, nada vuelve atrás, todo corre hacia adelante, empujado salvajemente por lo que sigue entrando por la válvula maldita. Este cuadro, llevado a su punto de maduración en mis vertiginosas reflexiones, me dictó el camino de la solución, que voy poniendo en práctica esforzadamente cuando tengo tiempo y ganas. El camino no es otro que la harto trillada (por mí) «huida hacia adelante». Ya que la vuelta atrás me está vedada, ¡adelante! ¡Hasta el final! Corriendo, volando, deslizándome, a agotar todas las posibilidades, a conquistar la serenidad con el fragor de las batallas. El vehículo es el lenguaje. ¿Qué otro?
Segurament Aira no és per a tothom. A ningú li agrada veure’s defraudat en les seves expectatives i contemplar com l’autor es fa escàpol i et fa botifarra a cada dues pàgines. Però si ets conscient que la literatura és sobretot artifici, si simpatitzes amb el parent raret, i t’agrada que et duguin allà on ningú t’ha dut mai, Aira és insubstituïble. Els dubtosos haurien de començar tastant “Cómo me hice monja”, test definitiu per establir compatibilitats “airades”.

10 comentaris:

  1. Aira si no recordo malament, és el marmessor del llegat d'un altre que tal, Oswaldo Lamborghini. I aquest el teniem a tocar a Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, i em fas recordar que encara he de llegir alguna cosa del tal Lamborghini.

      Elimina
  2. Un autor que desconec completament, però parlant-ne així aconsegueixes despertar la meva curiositat. Semblen unes històries delirants, però quan es diu que un autor no és per tothom, ja imagino que no serà per mi, encara que per què no he de ser un dels que sí, oi? Qui sap, segurament si un dia ensopego amb un llibre seu recordaré aquest post i potser el porto a casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, els seus llibres són tan breus (n'escriu dos o tres cada any) que fer-ne un tast temptatiu no et farà perdre gaire temps ni energies.

      Elimina
  3. amb el Fiord o el del nen en tindràs prou i fins i tot de sobres, és molt dur llegir Lamborgjhini, ja et buscaré els enllaços, els tinc a Contexto.

    ResponElimina
  4. http://tuitterbloc.blogspot.com.es/2015/02/el-nino-proletario.html

    http://tuitterbloc.blogspot.com.es/2013/09/el-fiord.html

    i aquest que el trobo fantàstic, es de Cortazar:

    http://tuitterbloc.blogspot.com.es/2012/11/el-perseguidor.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc, hi faré una ullada.

      De Cortázar sí que ho he llegit gairebé tot.

      Elimina
  5. Els elements de les trames tenen bona pinta, però el tipus de prosa del extracte em sona bastant malament. No és per mi, oi?

    ResponElimina