dimecres, 4 de novembre de 2015

Barcelona en dos temps

Torna Eduardo Mendoza amb un dels seus llibres pseudo-detectivescos de la sèrie del foll sense nom. Aquest es titula «El secreto de la modelo extraviada» (Seix Barral, 2015) i apareix només tres anys després de l’episodi anterior. No seré jo qui es queixi, ja que aquests esperpents sempre són causa d’alguna rialla més o menys freqüent. A més Mendoza, que no està passant una bona temporada, bé es mereix una mica de platxèria frívola (per no parlar de la injecció de diners que li proporcionen aquests títols més intranscendents).

La novel·la està explicada en dues parts i dos temps. Es refereix en primera instància a l’assassinat de la model Olga Baxter, produïda trenta-cinc anys enrere en un carrer imaginari de Sant Gervasi, i a la solució insatisfactòria que se li va donar al cas. Ja en el present el no tan boig narrador revisita els implicats i descobreix la identitat del vertader culpable. La intriga, com sol succeir en aquesta sèrie típicament «mendociana», és el de menys: una excusa per fer costumisme còmic i elaborar bromes idiotes a partir de les figures més apanyades de la retòrica. Aquí l’autor es mostra moderat en el maneig de la rialla, una tendència que ja s’endevinava a «El enredo de la bolsa y la vida», i deixa entreveure una certa melangia per les promeses no acomplertes d’una Barcelona pretèrita (i sense turistes!) Augmenta el to crepuscular el fet que tant el protagonista i narrador com la seva germana Cándida hagin entrat en l’edat de la jubilació i, per tant, les seves il·lusions siguin més perdudes que futures.

«El secreto de la modelo extraviada», un altre títol rebullit per a una sèrie que no els mereix, no assoleix els cims psicotròpics de «La aventura del tocador de señoras» (a Mendoza ja li ha passat l’edat); però encara és capaç de plantar-te un estirabot davant dels nassos, quan menys te l’esperes (i una riallada, per tant); i els gags recursius són de primera qualitat.

Hi trobareu personatges tan formidables com la senyoreta Westinghouse (de la Guardia Civil), en Bernabé de Paquito, la Mariquita Solomillo i en Llewelyn de París (que no és gai). Deixo per acabar alguns fragments memorables (o no), que tot són opinions, però que no s’haurien de menystenir a l’hora d’escriure «la gran Novel·la de Barcelona».
Una tarjeta falsificada acreditativa de mi condición de pensionista sin derecho y una pinta acreditativa de mi pertenencia a dicha categoría me permitían utilizar metros y autobuses sin pagar, e incluso a reclamar la cesión de un asiento reservado a ancianos, parturientas e impedidos con sólo escenificar una adecuada combinación de desfallecimiento y mala leche. Así me desplazaba.
***
Ante la puerta dijo Mingo:
—¿Nos desnudamos, señor director?
—No hace falta —repuso éste—, lo haremos muy deprisa.
El diálogo se me antojó preocupante, pero ya Mingo había abierto la puerta y entramos.
*** 
Platos preparados y arroces
Degustación de vinos y gintonics
Cafés, tés, infusiones y tomates cor de bou
Chocolate con y sin cacao
Todo de elaboración propia
***
Tonto el que lo lea. Soy Ubach de Bután, el compañero de Magín [i Matilde!] en Casa Cecilia, cocina riojana. Ayer hablamos de fantasmas sentados en la acera. Tú eras descreído, yo di verismo a la aparición y su mensaje: alguien planeaba matar a Magín. No lo podía permitir.

8 comentaris:

  1. Aquí, la tonta de la Matilde llegint entre claudàtors!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpa'm per tancar-te entre aquestes dues parets.

      Elimina
  2. Li agraeixo molt a Mendoza que de tant en tant ens faci riure. He passat bones estones intranscendents (millor omplir-les llegint) amb aquestes novel·letes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que li hem d'agrair, Enric, són delicioses.

      Elimina
  3. He llegit alguns títols de l'autor, no gaires tampoc, i invariablement comença enganxant-me el seu estil personalíssim, que sempre et sorprèn d'inici, i després va en caiguda lliure fins el tedi final. Així els recordo, llibres que comencen amunt, i que acabes demanant l'hora. No el descarto, llegir aquest autor no s'hauria de descartar mai, però ha de venir de gust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no l'has llegit, prova "La aventura del tocador de señoras", que és una rucada colossal.

      Elimina
  4. Mendoza té un talent important i, malgrat això, és un escriptor desigual. Falta cohesió en la seva obra conjunta i també en les seves obres individualitzades. El trobo molt intel·ligent i em transmet el plaer pels personatges de noms estrambòtics i comportaments castissos però, rarament, és rodó.
    Estic d'acord amb la d"El tocador de señoras" i també amb "La Ciudad de los prodigios",

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no crec que Mendoza sigui un escriptor "important", però no dubto que haurà contribuït a la nostra felicitat aquí al planeta Terra.

      Elimina