diumenge, 1 de novembre de 2015

Condemnats a divertir-se

Álex de la Iglesia és un dels directors espanyols més personals i reconeixibles, sovint atractius, encara que en rares ocasions obtingui una obra del tot satisfactòria. La seva recent «Mi gran noche» parteix d’una excel·lent idea de guió: centrar tota la pel·lícula en la gravació d’un programa televisiu especial de cap d’any, un programa d’aquells que s’enregistren dos mesos abans de la data i on el públic, captiu durant hores interminables, ha de fingir que s’ho passa d’allò més bé. El film comença massa fort (un defecte habitual del director) amb un devessall de conflictes, alguns dels quals es podrien haver guardat per més endavant, com és el dels manifestants contra l’E.R.O de la cadena televisiva i la batalla campal amb la policia. Després d’aquesta intensitat inicial, costa que el nivell es mantingui durant la resta del metratge.

La qualitat de la producció és notable —de la Iglesia és sempre generós en el pressupost que esmerça—, hi ha alguns personatges ben dissenyats i situacions gracioses, de manera que la pel·lícula es contempla amb més glòria que pena; al cap i a la fi, les pretensions de «Mi gran noche» no van més enllà de l’entreteniment escapista. Malauradament, el guió que firmen de la Iglesia i el seu còmplice habitual Jorge Guerricaecheverría pateix d’un desenvolupament indolent i descurat, com si un cop plantejats els diferents fils de la trama els hagués fet mandra rematar-los. Per això a la segona part abunden moments inexplicables i la conclusió és un pueril embolica-que-fa-fort digne d’un foc de camp.

Al nombrós elenc, un dels més nodrits en la carrera del director, hi ha una mica de tot, encara que res pitjor que l’indefugible Santiago Segura. M’han agradat força Terele Pávez i sobretot Pepón Nieto, l’únic que disposa d’un personatge amb motivacions humanes. Carmen Machi clava totes les seves frases amb precisió de mestra i Mario Casas demostra que no és només una cara bonica i que sap riure’s d’ell mateix. En quant a Raphael, que fa el paper d’un «alter ego» seu que es diu Alphonso, no està ni bé ni malament, perquè el veterà cantant fa dècades que habita a una galàxia paral·lela més enllà de la moral i del bon gust. Cal aplaudir la seva convicció i la seva capacitat per l’autoparòdia.

«Mi gran noche» no és, per descomptat, una bona pel·lícula. Segons com t’agafi et pot semblar o bé una frivolitat distreta, o bé una perfecta collonada. Agrairia que Álex de la Iglesia s’hi esforcés una mica més: trobo a faltar el nivell de «La comunidad» o «El día de la bestia».

5 comentaris:

  1. vaig anar a veure-la a contracor amb la Nuri, però m'ho vaig passar bé, no ñes ni bona ni dolenta, simp,ement està rou be i constantment passen coses. Estic amb tu amb Pepon Nieto, Terele Pavez, Machi i el mateix Raphael juntament amb Mario Casas són de lo milloret de la pel·lícula, una pel·lícula que amb un guió més afinat i treballat, podria haver estat encara millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Francesc, que és una pel·lícula on sempre passen coses.

      Elimina
  2. Tinc moltes ganes de veure-la. És un director que, tot i alguna peli decebedora, em sol agradar per la seva mala llet i humor negre. Apart de La comunidad i El dia de la bestia, hi ha altres que un cop trobat el punt, són molt aconseguides. Muertos de risa, Crimen ferpecto o Balada triste de trompeta crec que són molt acceptables. Alguna no deixa de ser un divertimento, una peli secundaria, però que dóna gust de veure de tant en tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roselles, pel que dius crec que t'ho passaràs bé sense que sigui res de l'altre món.

      Elimina
    2. I Balada Triste de Trompeta té per a mi una dosi perfecta de mala llet.

      Elimina