dilluns, 9 de novembre de 2015

Quan fórem desterrats

A Montpeller encara ens recorden
En llegir el principi de «L’exiliada», el dietari escrit a partir de la fi de la guerra civil per Artur Bladé i Desumvila, i sobretot el seu dramàtic pas dels Pirineus en ple hivern, és inevitable que et vingui a la ment tots els refugiats que arriben a les nostres costes d’Europa, fugint d’un o altre conflicte bèl·lic. Reconeguem-ho, tots els pobles hem passat per ací en algun moment de la història (o de la Història, si se’m permet) i és bo recordar-ho.

Després l’experiència s’amoroseix ja que el protagonista, funcionari de la Generalitat al cap i a la fi, gaudeix d’un exili subvencionat al Midi francès, en concret a Montpeller, ciutat en un temps lligada a la Corona d’Aragó i on els occitanistes donaren una càlida benvinguda als refugiats catalans. El marc del dietari (anys 1939 i 1940) coincideix amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, el que afegeix drama i suspens a la precària vida dels expatriats.

Bladé, que pertany a la brillant tradició catalana del periodisme desapassionat i net de retòriques dels Pla, Gaziel o Xammar, fa un retrat precís i molt detallat d’aquest microcosmos particular, tant des del punt de vista de l’organització quotidiana, terreny ideal per mostrar grandeses i misèries humanes, com des de la perspectiva històrica. Per les pàgines de «L’exiliada» passen en carn i ossos molts dels nostres prohoms: Lluís Companys, Josep Tarradellas, Pau Casals, Alexandre Cirici, Rovira i Virgili o Pompeu Fabra. L’inigualable Francesc Pujols, a qui Bladé acabaria dedicant una monografia, ocupa força paràgrafs de confessions i anecdotari.

Aquest llibre ha refermat la meva admiració per l’Artur Bladé i Desumvila, la mena d’escriptor de cap clar de qui te’n pots refiar a l’hora d’escriure la petita història del teu país. Sempre un plaer.
Les nits de Montpeller, sense cap llum als carrers i amb totes les finestres tancades perquè no en surti un sol raig de claror susceptible d’orientar, més o menys, una sempre possible incursió d’avions enemics, han esdevingut lúgubres. Amb tot, és fàcil de constatar que la consigna d’obscuritat total no ha estat obeïda d’una manera diguem-ne absoluta. Per certs carrers, que solen ser els més estrets i tortuosos de la ciutat, les pobres peripatètiques que, malgrat tot, s’han de guanyar la vida treballant de l’ofici, surten de casa, en fer-se fosc, i, per tal de revelar llur presència (no pas als avions, és clar, ja que la majoria són molt patriotes), porten a la mà una pila elèctrica que, cada minut o dos, mentre no dóna resultat, encenen i apaguen; tot just un parpelleig, una guspira; però ja n’hi ha prou perquè qui ha de picar, piqui. Saben molt bé que desafien les ordenances militars, però, com que la necessitat no té llei, s’arrisquen. I és possible que ho facin amb l’esperança que, mentre no es produeixi un bombardeig, les patrulles de vigilància faran els ulls grossos. L’amour, a França, de la mena que sigui, compta sempre amb un bon marge de comprensió de la part de tothom.
Segurament l’estil del paràgraf precedent, escrit sense floritures barroques ni esforç aparent, no impressionarà ningú; però a mi em fa treure el barret (que no duc) amb entusiasme. Que visqui sempre Bladé en la seva suprema modèstia!

Tot això i més ho podreu llegir, si us vaga, al Volum 2 de l’obra completa de l’Artur Bladé i Desumvila (Cossetània Edicions, 2006). Demà el penso retornar a la Biblioteca Jaume Fuster de Gràcia.

8 comentaris:

  1. L'apunto per a una activitat que fem a l'escola de l'Exili i literatura. Gràcies per la referència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es mereixen. Espero que us faci profit, a mi em sembla insuperable.

      Elimina
  2. fixa't que els primers enemics dels nous inmigrants que tenim aquí,són els inmigratns interiors dels cinquanta. quan a Blade, curiosament la primera vegada que en vaig saber d'ell, que m'en varen parlar, va ser precisament a Montpellier, fou en Ramon Bartrons, un vell revolucionari ja traspassat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confesso, Francesc, que no ha estat fins ara que m'he adonat del deute que tenim amb la capital del Languedoc.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Ja te la pots tornar a posar que avui fa molt de sol.

      Elimina