dijous, 12 de novembre de 2015

Diaris del poeta seriosament exposat


No negaré que el meu interès per la literatura memorialística té un menyspreable component de tafaneria morbosa, especialment quan es tracta d’un país com el nostre, on encara predomina l’actitud circumspecta abans que la impudícia de vocació trencadora. La vida del poeta barceloní Jaime Gil de Biedma presenta un cas particularment fascinant de separació esquizoide de poders entre vida pública i privada, tot i que sospito que aquesta divisió es produeix més aviat en el terreny de la il·lusió personal que en el de la realitat de tots els implicats. Gil de Biedma —fill de l’alta burgesia, intel·lectual d’esquerres, executiu d’una companyia post-colonial, homosexual i dipsòman— recull en la seva persona un garbuix de contradiccions que l’han fet justament mític. No és d’estranyar doncs que tots els seus escrits pòstums s’hagin vist envoltats d’ecos, ressonàncies i altres mogudes, més propis de la publicitat i de les relacions públiques que de la literatura.

Passa això amb aquest «Diarios 1956-1985» de la Lumen, que s’ha currat i anotat el poeta Andreu Jaume. El llibre te’l venen com una integral de les intimitats de Gil de Biedma, encara que en realitat hi ha poc de nou i/o interessant en aquest volum. Les primeres 330 pàgines reprodueixen el mateix diari pòstum de 1956 que ja coneixíem des del 1991. El text té categoria, no hi ha dubte, però no és novetat. En aquell moment el poeta utilitzava el dietari com a via lícita per fer gimnàstica expressiva en l’ús de la llengua, amb la intenció de fer servir aquest entrenament per l’escriptura dels seus poemes. De passada observava la realitat colonial filipina i deixava testimoni d’activitats homosexuals poc clandestines, rarament consignades per un dels seus protagonistes a l’Espanya dels 50.

La segona part, titulada «Diario de «Moralidades» 1959-1965», ocupa les següents dues-centes pàgines i escaig. Tot aquest dietari gira entorn de l’escriptura del recull de poemes anomenat «Moralidades», les anotacions personals escassegen i abunda en canvi una descripció detallada de l’evolució de cadascuna de les versions dels poemes. Un tipus d’informació que només pot interessar als filòlegs especialitzats en Jaime Gil, els quals sospito no seran tants.

Les cinquanta planes del diari de 1978 són les més valuoses del volum, encara que només sigui per la seva novetat. Trobem a Gil de Biedma recentment enamorat, propens a fer tabula rasa i canviar de vida, però també admirat d’observar en si mateix els trets d’una rendició incondicional. Queden, per acabar, vint pàgines de 1985 d’una estada que va fer en un hospital parisenc per tractar-se un sarcoma de Kaposi aparegut a causa de la sida. Incideixen més en qüestions mèdiques i logístiques que no pas en els sentiments del poeta.

En resum, per un volum de 650 pàgines, si ja es disposava del diari de 1956, poder -ne salvar 70 a tot estirar és un saldo una mica pobre. Cal fer constar però el valor afegit de les notes d’Andreu Jaume que identifiquen totes les persones citades i les contextualitzen a la biografia del poeta.

4 comentaris:

  1. Vaig llegir els diaris de 1956 que no crec que arribessin al 1985. També vaig llegir "Diarios del artista seriamente enfermo". Parlo de memòria i, de vegades, em falla però crec que es tracta de dos llibres. Per acabar-ho d'arrodonir vaig llegir la biografia signada per Miguel Dalmau amb una primera part molt dedicada a l'estudi de l'obra i la segona a la seva turbulenta vida.
    A mi m'agrada molt l'autobiografia i la biografia de personatges que em siguin interessants, és clar i no em dol que és la curiositat la que m'empeny a tals lectures. Però hi ha tantes coses que faig per curiositat...És curiós que la cosina de Jaime Gil i "probable" nòvia de nom Elvira Rocha fos la meva professora de ciències fa molts anys a Girona.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El "Diario del artista seriamente enfermo", que es va publicar primer, és la primera part del diari del 1956, que es va publicar pòstumament el 1991.

      Elimina
  2. Tinc devoció per Gil de Biedma. Malgrat el saldo final, el diari del 78 i les notes ja són, per a mi, un bon reclam. A banda de tenir-ho tot recollit en un sol volum.

    ResponElimina
  3. Enric, si n'ets devot, no tens excusa (ni ningú que et pugui aturar).

    ResponElimina