dimecres, 18 de novembre de 2015

Excés d’equipatge


Una llei no escrita assevera que tot escriptor, que hagi assolit l’excel·lència en el gènere del conte, tard o d’hora haurà de confirmar la seva categoria escrivint una novel·la com déu mana. Jordi Puntí, un dels nostres millors artífexs en el camp del relat, es va sotmetre a aquesta prova l’any 2010 amb les seves «Maletes perdudes». Com que el llibre va rebre una pila de premis en el seu moment (de la Crítica, Llibreter, Lletra d’Or, Joaquim Amat-Piniella, etcètera) i ha estat traduït a més idiomes que la majoria dels seus coetanis, caldrà considerar la prova com superada. O no.

He intimat tard amb «Maletes perdudes», un llibre que m’estava esperant de cinc anys ençà, i la veritat és que —ara que l’he llegit— m’ha decebut força; potser tenia massa altes expectatives. L’argument, a aquestes altures, el deu conèixer tothom. Va d’un camioner desarrelat que es dedica a les mudances i que en els seus viatges per Europa s’aficiona a fertilitzar filles úniques mancades de vocació matrimonial. D’aquestes còpules irregulars neixen quatre plançons de noms equivalents: Christof, Christopher, Christophe i Cristòfol. L’alemany, l’anglès, el francès i el català, com en un mal acudit de cassette de benzinera. El pare desapareix quan els «cristòfols» són encara petits i, molts anys més tard, en descobrir-se els uns als altres com a germans, inicien la recerca del seu progenitor.

El guió, ja es veu, no tira cap al realisme estricte i se li han d’acceptar certs capricis; però no tot ha de valdre. La veu narrativa la comparteixen els quatre «cristòfols», de vegades col·lectivament, de vegades de forma individual —i aquest és un fet que es subratlla contínuament—, per tant sobta com gran part de la novel·la sembli conduïda per un narrador omniscient, capaç d’introduir-se a la ment de qualsevol personatge. Aquesta incoherència en el punt de vista, alguns la justifiquen per l’entusiasme novel·lesc amb el que s’expliquen els quatre germans, però a mi em sembla més aviat un símptoma de mandra i de manca de disciplina. Segurament un narrador omniscient clàssic li hagués convingut més a la història que es vol explicar.

I quina és la història que «Maletes perdudes» pretén explicar? Malgrat alguna reflexió una mica agafada pels pèls sobre la identitat, la gestió del passat o la por del compromís i l’arrelament, la vel·leïtosa trama només es pot acceptar des del punt de vista del plaer que proporciona el lliure exercici de l’inventiva. A l’univers d’aquesta novel·la el camioner Gabriel només coneix dones autosuficients que no demanen altra cosa que ser pol·linitzades i tenir un únic fill. Els quatre «cristòfols», tots a la trentena en l’ara i ací del llibre, no semblen tenir altra relació a la vida que les pròpies mares (ni parella, ni infants a la vista).

Si la presentació d’aquest món convenientment simplificat sobta, el desenvolupament de ritme tan irregular de l’aventura irrita més que intriga. Encara que Puntí maldi per introduir notes pintoresques (i prescindibles) en referència a tots els personatges, fins i tot els menors (i els ínfims), l’únic que aconsegueix és frenar l’embranzida de la potent història inicial amb digressions sense fi. ¿Calia explicar fil per randa la vida de la dispesera, del trio de netejadors de l’aeroport o del besavi d’en Cristòfol? Puntí, com a bon contista, creu que déu està en els detalls i s’ofega en una frustrant logorrea, fatal pel novel·lista.

Malauradament el darrer terç de «Maletes perdudes» és la que més grinyola. Comença amb un molt forçat cúmul de circumstàncies que impedeix la trobada entre Gabriel i Rita, amants destinats a ser-ho només per la implacabilitat del guió. Prossegueix amb el ridícul rescat a la timba de pòquer, una escena que sembla ideada per un adolescent mitòman com a culminació d’un foc de camp. I acaba al bell mig del pur melodrama, mentre intenta justificar l’injustificable.

«Maletes perdudes» sembla que ha distret a tots aquells lectors a qui els agrada que als llibres que llegeixen hi passin «coses». Concediré que és una novel·la simpàtica i sense contraindicacions greus; però crec que els premis que ha rebut li vénen amples i que no és en cap cas l’obra mestra de la dècada, com va escriure Jordi Llavina a l’Holocè. No, Jordi, caldrà continuar buscant «La Gran Novel·la Catalana».

7 comentaris:

  1. A MI no em vam agradar gens però com que tenia tants 'reconeixements' la gent no gosava dir-me que no li havia agradat i feia 'és original', com quan al cinema diem que la fotografia és molt bona, per exemple. Per sort el temps és un bon crític. També és un bon corruptor, és clar. Tenir amics comentaristes de volada va molt bé per vendre el que sigui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, davant de segons quins escriptors deu ser difícil fer una crítica seriosa. Millor no fer enemics, deuen pensar.

      Elimina
  2. He d'admetre que comentar llibres d'amics no és fàcil, d'enemics, encara menys

    ResponElimina
  3. Ja em refio poc de les crítiques segons qui les fa, hi ha molts interessos, amics, editorials, grups mediàtics, he sabut coses molt raretes, al blog també condiciona l'amistat però no té el mateix ressò, al menys als meus, és clar, sé d'un que el van fer fora d'un suplement cultural per no lloar a fons un autor de la casa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja entenc, Júlia, que l'amistat està per sobre de la literatura. La qüestió dels premis no s'entén tant. O massa que s'entén.

      Elimina
  4. No hi ha manera que coincidim, i amb la teva ressenya sagnant em fas sentir novament petit. Vaig llegir-lo ja fa un temps i recordo que en vaig gaudir, almenys aquesta és la sensació que em va quedar. De fet, vaig pensar que estava ben escrit i amb gràcia, és evident que no el vaig analitzar amb tanta profunditat, i això és el que em va portar a buscar altres llibres seus i vaig llegir també els dos llibres de relats, que no em van agradar tant ni de bon tros. Història enrevessada i inversemblant, sí, però a mi que no m'agrada gens la palla en els llibres, si trobes algú que et fa enganxar a la lectura, encara que no t'estigui explicant res rellevant, el respectes. Em va passar amb aquest llibre, i em va deixar una bona sensació, i un bon record. Una mica llarg, segur que se li podien retallar coses, però una idea prou boja com per crear una ficció a la que no s'han de buscar realitats. Potser no ho recordo bé, ara no em voldria confondre, però crec que em va sorprendre la capacitat inventiva que té l'autor amb tots els personatges. Res, que no ens entendrem mai tu i jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja vaig veure en el teu blog que a tu t'havia agradat i que encara n'haguessis llegit més pàgines. Concedeixo que el tio escriu bé, però la majoria de coses que explica aquí em semblen irrellevants.

      Em molesta una mica que insisteixis sempre en que no ens entendrem mai. Deixant de banda que alguna vegada hem coincidit, en molts casos és una pura qüestió de gustos. Vull creure que estem entre persones raonables i que, quan faci falta, ens entendrem perfectament.

      Elimina