dilluns, 16 de novembre de 2015

La família que delinqueix unida…

A la cinta argentina «El clan», que Pablo Trapero dirigeix amb gèlida mala llet, una família de classe mitja (pare, mare i cinc fills entre l’adolescència i la joventut adulta) es dedica al segrest, l’extorsió i l’assassinat. Ens trobem a principis de la dècada dels 80, quan el país abandona uns anys de dictadura criminal i estrena flamant democràcia. El film mostra gravacions televisives que documenten l’ignominiós final de la Guerra de les Malvines, l’històric discurs d’investidura de Raúl Alfonsín i el lliurament que l’escriptor Ernesto Sabato va fer-li al president del seu informe «Nunca más».

«El clan» participa d’aquesta sensació convulsiva de final d’una època i principi d’una altra, i en certa manera, explica com el crim sancionat per l’estatus quo perviu més enllà de la liquidació del règim que el va veure néixer i, no en el fons, el va crear. El film no deixa lloc als dubtes i presenta el «pater familias» del clan Puccio com a col·laborador entusiasta de la criminal dictadura. De manera que les activitats delictives per a benefici propi són només una extensió de la guerra bruta governamental.

«El clan» juga contínuament amb els contrastos: acompanya d’alegre música pop les seqüències més violentes i alterna escenes de placidesa domèstica amb d’altres de pur horror. Film dur, sec, implacable, on pràcticament no hi ha un sol personatge amb el que es pugui empatitzar. Precisament la principal pega que li trobo és l’absència d’explicacions sobre com es podia haver arribat a tal grau de connivència entre els diferents membres de la família, tot i que en basar-se el guió en fets absolutament reals, no li queda a l’espectador altre remei que acceptar-ho.

Les bones arts de Pablo Trapero, Lleó de Plata al millor director a Venècia, compten amb un comodí definitiu. L’actor Guillermo Francella, a qui havíem vist sempre en papers còmics, encarna aquí el patriarca Arquímedes Puccio amb eficàcia terrorífica i fa impossible imaginar-se la pel·lícula amb cap altre protagonista. 

8 comentaris:

  1. ja la tinc a la recamara després del comentari

    ResponElimina
  2. Brutal, em va deixar K.O., molt bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és apropiada per dies que estiguis de mala lluna.

      Elimina
  3. I tant, el paper de la mare em va frapar bastant, tan ambigua...

    ResponElimina
  4. Crec que l'autoritat del pater és inqüestionable. Això explica la connivència de l'esposa i els fills senten pànic d'ell. A la família Puccio o te'n vas sense deixar rastre o t'hi quedes convertit en còmplice quan no directament criminal com el pobre Alex que hauria pogut ser un bon xicot...
    L'he anat a veure després de llegir les set primeres línies del teu comentari. Ha valgut la pena. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per molta autoritat que exhibeixi, és un caramel molt dur d'empassar. I l'Álex podria haver sigut molt bon noi, però al film és culpable com el qui més.

      Elimina
  5. D'acord, Allau però jo trobo que la seva estupenda actuació reflecteix el temor inspirat pel seu pare. Les pinyes que li clava al jutjat, el seu intent de suïcidi mostren com l'Alex viu amb desacord amb el que li toca fer. En fi, és el meu parer.

    ResponElimina