Segona residència (17): èxode

Anava camí de casa acompanyat d’aquells tres galifardeus, quan un inconfusible  vehicle groc i negre ens passà pel costat tot fent sonar la botzina. Mariano, el taxista, va treure el caparró per la finestra:

—Ep, veí, que em sembla que vostè no en sap res de tot això, que sàpiga que nosaltres toquem el dos, que ja n’hem tingut prou. Posem el xalet en venda. Li dic per si coneix algun possible comprador. Si vol, li deixo el número del mòbil. Per si de cas.

—No em digui que se’n van per culpa dels gossos de la Magda. Aquestes coses es parlen i no hi ha conflicte que no es pugui resoldre amb una mica de diàleg.

—La Magda i companyia fa temps que van deixar de ser un problema; de fet, ella és tan víctima de la situació com ho som nosaltres. Pregunti-li, si no, per veure com n’està de contenta.

—Entenc doncs que els gossos han deixat de destrossar-li el roserar i decorar-li l’accés a la casa amb deposicions diverses.

Espero que els meus intents de conciliació siguin reconeguts i recompensats en aquesta vida o en la següent; perquè no van rebre cap gratificació aquell matí infaust. El taxista em respongué rebotat, mentre la seva senyora es ventava, acalorada pel destret.

—Quina importància poden tenir el colló de gossos, quan et trobes una rata morta, plantificada sobre el parterre de les roses els set dies de la setmana? Sí, ja ho sé, les rates solen morir pertot arreu; però és massa coincidència que en tinguem una de cos present dia sí dia també. Si vol fer-me cas, l’aconsello que desaparegui, la urbanització està tocada per una maledicció indígena.

—Potser està construïda sobre un antic cementiri indi, com a «Poltergeist» —va apuntar l’espavilat d’en Casimir i crec que tots els presents li vam dedicar un sonor clatellot mental.

—Queda clar que algú ens vol fer marxar d’aquí —vaig intentar raonar—; però no ens podem rendir tan de pressa. Miri, jo també he tingut algunes experiències desagradables, però aquí em té, plantant cara…

—Veí, aquesta guerra no és la meva, i la Magda comença a pensar com nosaltres, pregunti-li, si no.

—Però què li ha passat a la Magda?

Mariano, potser tip de retòrica, va apujar la finestreta per no haver-me de respondre i enfilà el camí cap a Barcelona per desaparèixer (amb taxi i senyora) per sempre més de la meva vida i d'aquesta narració.

—Ep, mestre —aquest era Toni, el prim, a qui el meu estupor havia incomodat—, fa o no fa una cervesa?

—Em sembla que abans haurem de fer una visita de cortesia a la Magda i la seva patuleia canina.

La notícia no els va fer cap gràcia; però jo ja m’estava dirigint amb pas ferm a l’extrem més penós de Mary Muntanya, mentre un cor de lladrucs m’oferia una dubtosa benvinguda.

Números irracionals

Patel & Irons

Per pura deformació vocacional (i sense cap esperança al respecte) havia de veure «The Man Who Knew Infinity», ja que no cada dia s’estrenen pel·lícules sobre super-herois matemàtics. Basada en la biografia homònima de Robert Kanigel i dirigida pel desconegut Matthew Brown, la cinta relata els últims anys del portentós matemàtic indi Srinivasa Ramanujan (1887 - 1920), des dels seus modestos inicis com a comptable a Madràs fins als seus anys a Cambridge, amb especial incidència en la seva relació amb el prestigiós matemàtic G. H. Hardy.

La història mereixia ser explicada, atesa la particular idiosincràsia del personatge. Ramanujan, mancat de tota formació acadèmica, era capaç de visualitzar per pura il·luminació interior (o per innata comprensió de les propietats dels números) tota mena d’igualtats i teoremes, que (si no havien sigut demostrats prèviament) acabaven resultant vàlids en un gran percentatge dels casos. La seva manca de mètode i el seu desinterès per demostrar els seus descobriments xocava de ple amb la forma tradicional com es produeixen els avanços en matemàtiques. Hi ha quelcom de fascinant en aquest enfrontament incruent entre la ciència considerada més racional de totes, com ho són les ciències matemàtiques, i algú que, com Ramanujan, entén els seus descobriments com revelacions d’una deïtat del panteó hindú. I tanmateix la matemàtica pura, amb el seu anhel de desentranyar una veritat superior, pot arribar a tenir un fort component místic no tan allunyat de la irracionalitat.

Com era d’esperar, tot això «The Man Who Knew Infinity» ho presenta sota les formes d’un convencional «biopic» britànic d’època, tan correcte com poc imaginatiu. S’hi troben les típiques adversitats de l’heroi incomprès —racisme, xoc cultural, calefacció deficient i mala alimentació—, per concloure amb una victòria «in extremis», que acaba esdevenint pírrica. La subtrama de la senyora Ramanujan, que es marceix a Madràs per culpa de la sogra, frega el territori de la infraliteratura de serial. Cal dir, però, que el guió que firma el director mateix, fa molt passadores les quasi dues hores que dura la funció, el que ja té mèrit si parlem de drames on hi intervenen les matemàtiques. Aquesta impressió personal ha sigut confirmada pel meu poc matemàtic acompanyant, que no ha pesat figues ni un sol moment, al contrari del que li passa a les darreres estrenes de super-herois.

En tractar-se d’un film britànic de prestigi, apart del marc arquitectònic incomparable que ofereixen els edificis de Cambridge, es poden donar per descomptats una colla d’actors envejables. Inclogueu doncs Jeremy Northam, que fa de Bertrand Russell, el diminut (i roba-escenes) Toby Jones, o el jocund Stephen Fry (que no arriba a dir més de dues frases). Segurament són els seus dos protagonistes els que més justifiquen veure aquesta pel·lícula. Es diria que Dev Patel (Ramanujan) acapara amb les seves orelles de pàmpol tots els papers d’indi jove que hi ha a la cinematografia mundial, però la veritat és que sempre encén la simpatia incondicional de l’espectador, sobretot si s’ho passa malament i no menja prou pastanagues.

Jeremy Irons interpreta el mentor de Ramanujan, G. H. Hardy, amb la seva característica inexpressivitat, que mai no saps si parla de l’actor o del personatge; però que confereix a la trama una inesperada seriositat. David Leavitt a la seva novel·la «The Indian Clerk» va optar per explicar la mateixa història que la que aquí ens ocupa a partir de l’experiència «dins de l’armari» de l’homosexual Hardy. S’entén perfectament.

En definitiva: poc recomanable; però bastant bona.

Més fora que dins (o viceversa)

Permeteu-me que afuselli aquest article de Strange Maps que demostra, per si no ho sabíem, com de desequilibrat està el món. Comença amb un cas molt particular, el d’aquest immens país que és Canadà. Observeu el mapa de dalt. Veieu la línia horitzontal vermella que apareix a la part inferior dreta de la imatge? Creua els estats d’Ontario, Quebec i New Brunswick; només Nova Scotia queda pràcticament tota al sud de la línia. Per a sorpresa meva i de gairebé tothom que no és canadenc de soca-rel, aquesta línia divideix el país en dues parts amb la mateixa quantitat d’habitants: dels 35 milions de canadencs, el 50% viu al sud de la línia i l’altre 50% al nord. Per molt que sapiguem que el Yukon, els Northern Territories i Nunavut cobreixen el 40% de l’àrea nacional amb una població total de 100.000 persones, mentre que al sud de la línia vermella es troben ciutats tan populoses com Toronto, Montreal, Halifax o Ottawa, la constatació visual del desequilibri no deixa d’impressionar.

Si saltem del particular al global, podem trobar un cas similar en el mapa següent, on s’ha traçat un cercle sobre l’extrem oriental del continent asiàtic. No negaré que la circumferència té una mida considerable; però encara és molt més el que queda fora que dins. I no obstant, a l’interior del cercle hi viuen més de la meitat dels habitants del planeta. Evidentment allà s’hi troben sis dels deu països més populosos del món (Xina, Índia, Indonèsia, Pakistan, Bangla Desh i Japó) i dos dels següents deu (Filipines i Tailàndia). Però a l’exterior, carregant menys de la meitat del pes de la Humanitat, hi són continents sencers (les Amèriques, Àfrica, Europa, Oceania, l’Antàrtida) i bona part del continent que quedava (Àsia). Sí, quan jo era un nen, ja es parlava del perill groc.

Ara no parlaré de població, sinó de riquesa (o millor de població i riquesa al mateix temps), i per tant caldrà viatjar als Estats Units. El cercle s’ha dibuixat amb centre a New Jersey i abasta algunes de les ciutats més opulentes del planeta (New York, Washington, Boston…) Al seu interior hi viu el 20% de la població (65 dels 317 milions totals), mentre que el seu patrimoni suposa el 50% (36.400.000.000.000 $) de la riquesa del país. Aquesta mena de desigualtats fa pensar i sembla marcar una tendència en futurs desenvolupaments econòmics. No digueu que no us ho havia advertit.

Acabo amb un dels meus caps de turc favorits: com d’estúpides resulten les religions, si les mires fixament als ulls. El mapamundi d’aquí dalt reprodueix la modèstia de l’àmbit geogràfic on el Déu Totpoderós dels grans credos monoteistes (el de la Tora, la Bíblia i l’Alcorà) s’expressà. O, dit amb paraules més planeres, els llocs propicis al judaisme, al cristianisme o l’islamisme. No cal gaire dosis d’objectivitat, per reconèixer que, en termes de quilòmetres quadrats, estem parlant pràcticament d’un veïnat. Es diria que a la Divinitat dels Vells Temps li feia mandra sortir de la seva àrea de confort. O potser és que no era en cap sentit universal.

Segona residència (16): un altre Víctor Català, si us plau

El Víctor Català contemporani en el que estava pensant, era inútil esperar que el coneguessin aquell trio d’atabalats que em mig seguien, però el lector atent sap de sobres de qui estic parlant, perquè està acostumat a trobar-se’l fins a la sopa.

Improviso un petit dossier informatiu, pels que visquin encara a la inòpia. Víctor Català, periodista de llarga trajectòria, malgrat la seva sempiterna edat de «jove promesa». Està vivint el seu gran moment d’ençà l’any 2007, quan esdevingué d’un dia per l’altre el director d’«El Eco Literal», el diari de més tirada (i, per tant, el més influent) dels que s’editen i es desediten a Catalunya (Barcelona). L’omnipresent (Víctor) Català, «catalán del año» segons «El Periódico» el 2010, i Creu de Sant Jordi el 2018, és considerat com un dels grans creadors d’opinió del regne (i també de la futura república). Tots l’heu vist vespre rere vespre a Can Cuní, parlant amb autoritat de tota mena de qüestions, des de l’alternativa als tampons menstruals, fins a la protecció del linx ibèric, passant per la semiòtica de l’autèntica paella valenciana.

Però la seva influència va molt més enllà; perquè apart de disposar d’editorial periodístic (per dret de cuixa) i de columna fixa al diari que ell mateix dirigeix, també li permeten intervencions esporàdiques a un setmanari «amic» i en una cadena televisiva, encara més «amiga», d’àmbit feliçment estatal. No diré res, perquè se sobreentén, dels seus comptes de Twitter i d’Instagram, tots dos entre els més seguits en els satèl·lits que giren entorn de Barcelona. Per si això fos poc, aquest avatar de Víctor Català guanya Jocs Florals i premis de novel·la Prudenci Bertrana quan s’ho proposa i representa el cas més conspicu de polígraf català del segle XXI.

Dit tot això, que ja és molt, s’entendrà que no em pogués creure que aquest mateix Víctor Català del que estic escrivint es trobés en estat captiu a les entranyes de la Casa de l’Alemany, víctima d’una substitució digna d’«El presoner de Zenda». El personatge és massa conegut, gràcies a la seva contínua ubiqüitat, com per permetre imitacions barates. Sense ser seguidor seu, juraria que l’havia vist en dues o tres ocasions durant la darrera setmana. Sempre a través de les petites pantalles. Sempre sense aixecar cap sospita.

Per altra banda, ni en Toni, ni en Casimir, ni tan sols l’Edi (malgrat el seu evident pesquis) eren capaços d’inventar-se una història tan forassenyada. Per tant, només hi havia dues opcions: o bé la Caterina Albert ens estava enviant «post its» grocs des de l’ultratomba, o bé algú estava invocant el nom del super-periodista en va, segurament amb intencions difamants.

El meu primer impuls fou el de convocar una «razzia» al soterrani de la Casa de l’Alemany. Després vaig recordar que no era jo el cap de la policia local i vaig decidir convidar els meus tres col·legues a fer unes cerveses a Villa Florita mentre discutíem la següent jugada. 

Estranys companys de llit (i encara més estranyes companyes de llit)

Grace i Frankie es coneixen des de fa anys, però mai no han sigut realment amigues: s’han vist obligades a relacionar-se només perquè els seus marits són socis en un despatx d’advocats especialitzats en divorcis. Aquesta situació es veurà trasbalsada quan els dos homes els revelin que han mantingut una relació amorosa des de fa vint anys i finalment han decidit divorciar-se d’elles per poder contraure matrimoni. Malgrat les seves personalitats antitètiques, Grace i Frankie hauran d’aprendre a conviure per donar-se suport mutu davant d’un fet que les depassa i les afecta de forma similar.

Amb aquesta sinopsi, ja s’entendrà que la sèrie «Grace and Frankie» constitueix pur material de «sitcom», d’aquells de tota la vida. Els seus artífexs són Marta Kauffman (que ja fou responsable de la clàssica «Friends») i Howard J. Morris. La puixant Netflix ho produeix. El programa té un inconfusible caràcter geriàtric i els seus mesurats atreviments responen més a l’inevitable aire dels temps que a cap voluntat transgressora.

Segurament, si no fos per la identitat de les seves actrius i actors protagonistes, no estaríem parlant ara i ací de «Grace and Frankie». Jane Fonda (Grace) i Lily Tomlin (Frankie) repeteixen en la ficció els personatges públics que s’han construït durant les seves respectives llargues carreres. La primera, com a tibada reina del control, la dieta i les bones maneres de la classe benestant; la segona, com a representant tardana de la contra-cultura hippy dels 60 i el tot-s’hi-val eixelebrat. No cal dir que, malgrat els tòpics dels que parteixen (i en els que s’hi delecten), ho broden i que aconsegueixen molt bé el difícil equilibri entre el drama i la comèdia.

Si tot això ja és bo (però previsible), encara és millor que els respectius marits (i amants furtius durant vint anys) siguin interpretats per Martin Sheen (el marit de Fonda) i Sam Waterston (el de Tomlin). Ningú no posarà en dubte la solvència com a comediants consumats de cap dels dos; però hi ha quelcom d’entendridor i exhilarant en la contemplació de com aquest parell de mascles en la setantena aprèn de trompada en trompada el que representa viure fora de l’armari amb els sentiments a la vista del personal.

Els personatges secundaris que fan dels fills —dues filles biològiques en el cas de Grace i Robert, dos nois adoptats i de color discordant per a Frankie i Sol—, no acaben de trobar el seu paper a la trama, encara que elles se’n surten millor que ells. Si em forceu, em declararé parcial envers la viperina Brianna d’ulls verds, que encarna June Diane Raphael; més dolenta que la tinya, però també infinitament més guapa. Més frívolament, i justificat pel protagonisme de dones madures sobtadament mancades de parella, cal destacar l’abundant presència a la sèrie d’una bona colecció de senyors interessants, començant per Sam Elliot, qui des de fa trenta anys exerceix de senyor interessant per antonomàsia en aquest sistema solar. Però no cal menystenir Craig T. Nelson, ni els més joves (deuen rondar la cinquantena) Ernie Hudson i Timothy V. Murphy, que estan tots dos per tirar coets.

«Grace and Frankie» suposa un bon divertiment, si ja ho has fet tot a la vida i no tens problemes monetaris d’assegurança o d’hipoteca. Els admiradors de Sorkin, a qui els repugni que el president Bartlett de «The West Wing» comparteixi llit conjugal amb el Charlie Skinner de «The Newsroom», faran bé d’abstenir-se. Els podria produir urticària tot plegat.

El present de la guerra del futur

«Eye in the Sky» (Espías desde el cielo) de Gavin Hood pretén mostrar les noves formes de fer la guerra mitjançant naus no tripulades («drones») i altres andròmines d’espionatge teledirigit. De fet, l’acció que mostra no és exactament bèl·lica, però les tècniques emprades són totalment extrapolables. La coronel Katherine Powell (Helen Mirren) controla des de Londres una operació per capturar perillosos terroristes refugiats a Nairobi. Quan descobreix que planegen un atemptat suïcida, es veu obligada a canviar el signe de la missió i destruir els radicals mitjançant un «drone» que dirigeix des de Nevada el pilot Steve Watts (Aaron Paul). La possibilitat de causar danys col·laterals en forma de víctimes innocents (una nena encantadora que està venent pa) obrirà un dilema moral que esquitxarà a tota la cadena de comandament.

«Eye in the Sky» és una curiosa mena de film ja que, tret de les escenes exteriors a Kenya, tota la resta està filmada en habitacions o despatxos presidits per una o diverses pantalles, amb els protagonistes parlant entre ells per via telefònica (de fet, cap dels quatre actors principals va coincidir mai al plató). Mèrit doncs del director Hood i el guionista Guy Hibbert que el que podria haver sigut una col·lecció de bustos parlants esdevingui un «thriller» gradualment electritzant.

La pel·lícula no es planteja l’ètica d’aquest tipus de guerra «a distància», només l’exposa amb la meticulositat d’un típic «procedural». Per això els personatges a penes presenten trets personals: són mers engranatges d’un mecanisme molt més gran. És per tant una sort disposar de grans actors per encarnar-los, ja que són capaços d’insuflar humanitat i veritat amb la seva sola presència. Així, sense que se li exigeixi res que no pogués fer fins i tot dormida, Mirren traspua experiència, frustració i sentit del deure. Menció especial per al malaguanyat Alan Rickman en la seva interpretació final, una de les grans veus del teatre britànic demostrant una vegada més la seva vàlua. Però hi ha altres noms insignes: Aaron Paul («Breaking Bad»), Barkhad Abdi («Captain Phillips»), Iain Glen («Game of Thrones») o Jeremy Northam («Emma»).

Em puc arribar a creure que actualment hi hagi ocells i escarabats mecànics, capaços d’espiar les nostres vides a través les finestres de casa; em costa més empassar-me que els militars acostumin a actuar amb l’escrupolositat que s’ensenya al film. En certs moments es diria que «Eye in the Sky» deu la seva existència al propòsit poc amagat de sancionar positivament l’actuació de les tropes britàniques com a mitjanceres internacionals, sempre presentades sota la llum més honorable (com és presentada també la soldadesca ianqui). Carreguen el paper dels dolents, els polítics: els britànics, que es passen la patata calenta per eludir responsabilitats, i els americans, que exigeixen acabar amb els terroristes sense ni un segon de vacil·lació.

«Eye in the Sky» podrà ser moralment dubtosa; però funciona molt bé com entreteniment de qualitat. I, com que el final no és feliç, difícilment la podem qualificar d’obra de propaganda. Curiosa, ben curiosa.

Charles Loupot

Quina alegria la de descobrir insignes artistes dels que ho desconeixies tot. És el cas del cartellista i dissenyador Charles Loupot (Niça, 1892 - Arcs-sur-Argens, 1962) al qual el Museu de la Impremta de Lyon està dedicant una exposició petita però molt sucosa. Loupot, que va estar en actiu des de principis dels anys 20 fins a la seva mort, carrega una fama no totalment justificada d’artista «art déco»; però en realitat va saber adaptar-se a l’estètica de cada moment amb resultats sempre brillants i un grafisme d’indiscutible contundència.  A casa nostra potser el que ens sonarà més és la imatge de la casa de pintures Valentine; però a França són absolutament mítics el redisseny de Nectar, l’emblema de les botigues de vins Nicolas i sobretot la imatge corporativa de l’aperitiu St. Raphaël. Confio que us agradarà tant com a mi.

 

Notícia del tele-notícies

Si et va agradar «The West Wing», era inevitable tastar «The Newsroom» encara que ja m’havien arribat veus que no era el fill més inspirat d’Aaron Sorkin. Prova del seu relatiu fracàs és la durada progressivament minvant de les seves tres temporades (10, 9 i 6 episodis respectivament). El show se centra en les bregues i treballs de l’equip d’informatius de la fictícia cadena Atlantis Cable News (ACN) amb seu a Nova York. El protagonista de «The Newsroom» és Will McAvoy (Jeff Daniels) el presentador estrella dels tele-notícies de la casa, carismàtic i dialècticament brillant, com la majoria dels personatges escrits per Sorkin. Al seu voltant, periodistes, productors, media managers, becaris, propietaris de la cadena, intenten pintar un escenari realista sobre com es fabriquen els noticiaris televisius; encara que tot acabi resultant massa brillant per poder-t’ho creure.

Cadascuna de les temporades funciona de manera diferent. A la primera cada capítol gira sobre una notícia extreta del món real (la crisi nuclear a Fukushima, l’assassinat d’Ossama Bin Laden, la deposició del president egipci…) i sobre els dilemes periodístics que suposa la presentació de la informació a partir de dades incompletes. En aquests casos, l’espectador coneixedor de la notícia disposa de més dades que els propis personatges, amb el que és conscient dels perills en el quals poden caure per ignorància. Es crea una tensió interessant, encara que el suspens decau, com passa amb el final de temporada centrat en unes eleccions americanes que tots ja sabem que va guanyar Obama.

La segona temporada abasta un sol arc argumental principal que ens és presentat «in media res» i del que trigarem alguns capítols a treure l’aigua clara. La cosa va de la presumpta utilització d’armes químiques a l’Afganistan per part de l’exèrcit dels Estats Units, una notícia de conseqüències tan tremendes que abans d’emetre-la es busquen fins a set o vuit confirmacions de fonts diferents. Estic segur que cap mitjà informatiu requeriria tantes proves per donar per bona una notícia; però a l’univers de Sorkin els professionals —siguin periodistes o presidents dels Estats Units—representen una mena d’ideal platònic de les bones pràctiques. La temporada té, entre d’altres, una subtrama absolutament fora de lloc sobre una malaurada expedició a l’Àfrica. També hi figura el moviment «Occupy Wall Street».

La tercera temporada intenta concloure la sèrie de la forma més convencional possible (matant un dels personatges principals i deixant la resta ben aparellats i amb un futur professional brillant). Val la pena per la forma com critica aquest nou «periodisme» dut a terme per la gent del carrer, convertits en «paparazzi» sense sou, pels «hackers» vindicatius (a la manera de Snowden) i pel control de qualitat mesurat en el volum de «tweets» en circulació.

Sí, «The Newsroom» corre sovint el perill de voler sermonejar l’espectador, sobretot l’espectador americà. A Sorkin li costa mossegar-se la llengua, i de vegades més que guions li surten editorials. El seu Will McAvoy, un republicà de soca-rel disposat a denunciar l’irracionalisme intern del seu propi partit, frega la pura inversemblança i s’aguanta sobretot perquè Jeff Daniels és un actor suprem (i molt proper) que mereixia més sort a la vida. Sempre ens quedaran les seves memorables intervencions a «La Rosa Púrpura del Cairo», «Something Wild» o «The Squid and the Whale».

Típicament en un Sorkin, la versió subtitulada pot produir mal de cap terminal, tal és la quantitat de frases que s’intercanvien els personatges. Menys típics en ell són els tocs de comèdia beneita, vorejant la «sitcom» amb gags físics de caigudes i topades amb portes de vidre, o les situacions de tensió sexual no resolta (de les que aquí n’arribem a comptabilitzar fins a tres).

Deixant de banda en Daniels, la resta de l’elenc sovint frega l’excel·lència. Emily Mortimer, britànica i un punt neuròtica, fa un perfecte complement/antagonista per a en McAvoy. Charlie Skinner (Sam Waterston) representa la figura paterna que tots necessitàvem des del bressol. I amb dones com Jane Fonda (Leona Lansing) o Marcia Gay Harden (Rebecca Halliday) omplim la quota de fèmines dominants de la televisió moderna. Lamento dir que la Maggie Jordan de l’Alison Pill semblava més divertida quan la vam comprar (a la primera temporada). Després s’esgarrià.

Malgrat el que he dit fins ara, o a causa del que he dit fins ara, «The Newsroom» és un poney guanyador. Aconsellable per a qualsevol mena d’espectadors a qui no espanti la xerrameca contínua.

Segona residència (15): qui té por de Víctor Català?

—Estàs de conya? De debò m’estàs preguntant si conec Víctor Català? —per la cara desconcertada d’en Toni vaig entendre que no havia pretès ironitzar, ni fer cap broma—. Víctor Català no és cap «paio»: és el nom de ploma d’una escriptora cabdal del modernisme català. La tal Català en realitat es deia Caterina Albert i fou una escriptora del segle passat, nascuda a l’Escala, Alt Empordà, no necessàriament gaire lluny d’aquí. Que no us ensenyen totes aquestes coses a la classe de literatura del batxillerat? No em diguis que no has sentit parlar de «Solitud». I de la Mila i el pastor. I dels Drames Rurals.

—Però llavors, mestre, aquest Víctor que diu, és en el fons una dona? Em vol deixar entendre que és un transsexual?

—No és «aquest», és «aquesta»!, i, si sentís que la tractaven de transsexual, segur que la pobra Caterina s’alçava revoltada de la tomba i li esclatava el cervell tot d’una.

—Collons!, no em digui que en Víctor Català és mort.

—És morta, i de fa temps —com que la meva assignatura és la història i no la literatura no vaig gosar precisar més: podia haver mort a principis del XX o en data més recent, però amb tota seguretat gaudia de la qualitat de difunta.

—Doncs, disculpi, però per l’experiència que tinc, no deu de ser tan morta com diu, perquè encara ens està enviant missatges, potser des de l’ultratomba.

—Què vols dir?

En Toni, triomfant, m’estava ensenyant un post-it groc i rebregat, entre els dits cor i índex de la seva mà dreta. Amb un traç urgent de bolígraf maldestre s’hi llegia: «Ajuda! Sóc Víctor Català!» Davant d’aquesta revelació, podia optar per rendir-me a l’espiritisme i les psicofonies, o bé adoptar el meu caràcter més pragmàtic.

—I aquest paperot, es pot saber on l’heu trobat?

—Davant de casa de l’alemany —continuà responent en Toni—. Diria que li va caure a la Celest, quan sortia del xalet amb la nevera, però no em faci gaire cas: hem vigilat amb tanta atenció la Celest, que és possible que hi veiem el que no hi és.

—Estic segur que li va caure a la Celest, de forma accidental, el devia dur enganxat a una màniga o al camal del pantaló —insistí el sempre raonable Edi—; ho dedueixo perquè no vam descobrir el post-it fins que ella no va haver sortit de la casa.

—No esperareu que cregui que una persona morta i enterrada continuï emetent missatges per a la eternitat…

Tot just acabava de dir-ho que em vaig adonar que potser ho estàvem enfocant equivocadament. De fet, coneixia l’existència d’un Víctor Català tan notori com viu; però aquell altre Víctor Català contemporani seria la darrera persona a qui gosaria atribuir notes de rescat.

Ja me n’adono que caldrà que m’expliqui.

Queda la música, la resta és silenci

Em temo que Julian Barnes serà l’escriptor del mes. Abans d’aterrar al club de lectura de Vic amb l’estupenda «El sentit d’un final», he llegit la no menys estupenda «The Noise of Time» [«El ruido del tiempo» (Anagrama, 2016), encara no traduïda al català]. El llibre gira entorn el compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx, potser una de les figures històriques recents de biografia més ben documentada, però també més controvertida. Barnes adopta però el punt de vista de la recreació ficcional i decideix centrar les tres parts que constitueixen el llibre en tres moments crítics de la vida del músic, tots tres esdevinguts en anys de traspàs (1936, 1948, 1960) i tots ells amb una escena d’acarament amb el Poder al seu bell mig.

Hi ha certament una situació fascinant en la posició incòmoda d’aquest compositor en esdevenir l’ambaixador oficiós de la música soviètica i, de retruc, de l’anòmal aparat comunista. En les seves friccions amb el poder va haver de trobar un inestable equilibri que li permetés l’expressió més personal, encara que fos amb l’aparença de submissió a les normes. Així per cada obra trencadora, com l’òpera «Lady Macbeth del districte de Mtsensk», hi havia de contraposar una obra llagotera i patriòtica com l’oratori «La cançó dels boscos», a major glòria de les forestacions de Stalin. En la seva aparent adhesió al sistema hi havia indubtablement grans dosis d’ironia i potser de cinisme; però les seves freqüents baixades de pantalons per actuar com a ventríloc de les directrius del Comitè Central no ens el faran més simpàtic. Tot i així, el fet de viure sota l’amenaça d’ostracisme, extinció o danys als éssers més estimats, crec que justificaria moltes claudicacions. Però ja se sap que a tots ens agraden molt els martiris heroics, sobretot si els protagonitzen els altres. I darrerament també som adeptes a la correcció política: adorem indignar-nos i trobar motius d’indignació. Per això el pobre Dmitri té tan mala premsa en alguns cercles poc musicals.

Barnes tracta tot aquest material de forma impressionista i una mica desordenada (pel meu gust cartesià); però amb la seva habitual mesura, elegància i civilitat. Potser és el narrador més adequat i compassiu per retratar i mirar de comprendre una figura complexa i no sempre simpàtica, covarda, contemporitzadora, amant de l’ordre, però ben humana. Veig (a Amazon) que alguns lectors li retreuen a l’escriptor que no expliqui res de nou sobre la vida del personatge, que tot ja quedava reflectit a les seves nombroses biografies, memòries i entrevistes. Com si la funció de l’artista consistís en la pobra investigació factual, i no en la descripció dels misteriosos mecanismes de l’ànima humana.

«The Noise of Time» és breu i impecable. Com passa amb les obres d’art que més m’agraden, dóna prioritat a l’humanisme per davant de les ideologies; comprèn a la manera de Renoir (el cineasta, no el seu pare pintor) que cadascú té les seves raons; i també entén que el millor sedàs serà el del temps que passa i que al final, quan tots siguem calbs i morts, i les ideologies hagin sigut oblidades, quedarà la música depriment, foteta, heroica, catastròfica i juganera del gran Dmitri Xostakóvitx, cada dia més un indiscutible entre els indiscutibles. 

Segona residència (14): el túnel del temps

Arcimboldo inesperat

El dissabte següent vaig escapar de casa, aprofitant que l’Helena havia baixat al súper. La meva curiositat era tan forta que en aquell moment no m’importaven les conseqüències. Era conscient que a la tornada potser trobaria canviat el pany del domicili conjugal i encara així em semblava que el meu lloc no era altre que Esclassans i el seu permanent misteri.

Acabava d’aparcar el cotxe davant del xalet, que el trio calaveres ja m’estava interceptant. No es podia negar que cada vegada gestionaven millor la tasca que els havia encomanat: com a vigilants no tenien preu.
—Mestre, va ser molt lleig el que ens va fer —el que parlava era l’inevitable Toni—; havíem quedat que ens vindria a buscar, però va preferir tocar el dos, com si no treballéssim en el mateix bàndol.

—Em sap greu, de debò, però havia de tornar urgentment a Barcelona i no vaig tenir temps d’avisar-vos. No us imagineu la quantitat de qüestions centrífugues que se m’acumulen ara mateix a l’agenda.

Abans que el tercet intercanviés més mirades de sorneguera incredulitat, vaig decidir prendre la paella pel mànec:

—Vosaltres potser no en sou conscients, però aquí a Esclassans, o millor dit a Mary Muntanya, estan passant coses molt estranyes i, tret de nosaltres quatre, ningú no se n’està adonant. Ara més que mai ens hem de mantenir units, perquè sospito que ens estem enfrontant a un problema que ens depassa.

—Zombies? —va apuntar el tanoca d’en Casimir, no sé si aprensiu o il·lusionat.

—Fes el favor de no dir bajanades i mira al teu voltant. Et sembla que aquest és el decorat més adequat per a una novel·la de gènere?

—No se què vol dir, coneix una pel·li que es diu «Shaun of the Dead»?

Abans que continuessin per aquell camí vaig prendre de forma decidida el braç del mascle alfa Toni, una acció que em garantiria el seguiment dels seus dos col·legues, i vaig arrossegar-los tots tres cap a l’interior del xalet fins arribar al soterrani acabat de descobrir. Davant de la visió d’aquell sistema ferroviari truncat, les seves reaccions foren coincidents i gens reveladores.

—Collons —va dir l’Edi.

—Òstia puta! —va dir en Toni.

—Qui els va parir! —s’exclamà en Casimir.

En Casimir i en Toni van posar-se a explorar enjogassadament la instal·lació, com si els acabés de descobrir un parc d’atraccions oblidat en el temps. Només el raonable i granellut Edi se m’acostà amb posat seriós.

—Crec que això lliga amb velles històries que he sentit a casa molt sovint. Segons expliquen els pares, als anys 80 i part dels 90 del segle passat Esclassans era un important centre de distribució de droga per a tot el Baix Empordà. El material arribava per mar a un punt de la costa al sud de Llafranc i des d’allí, per mitjans poc coneguts, era transportat fins els magatzems d’Esclassans. Crec que l’existència d’aquest túnel explicaria com viatjava la cocaïna des de la costa fins el punt de distribució de l’interior.

—És una teoria plausible —vaig concedir—, però la via està encegada des de qui sap quan, com també ho estava l’accés des de Villa Florita fins que no vaig decidir prendre la maça pel meu compte. O sigui que això que dius és història passada i no ens aclareix res de les mogudes nocturnes i diürnes de les últimes setmanes. Potser caldria investigar si la truncada ruta d’aquesta vagoneta passava per la misteriosa Casa de l’Alemany.

—Ep, potser amb uns càvecs i unes pales podríem reobrir el pas —proposà en Casimir.

—Home, em sembla una feinassada i no hi veig la solta; això és en tots els sentits un cul de sac. Haurem de buscar una altra forma d’enfocar el problema.

—Es clar, vostè no ho sap —digué sibil·linament en Toni mentre sorgia de les tenebres del forat.

—Què és el que no sé?

—Que hi ha hagut una novetat que no hem tingut temps d’explicar-li. Vostè ha sentit parlar d’un paio que es diu Víctor Català? El coneix?

La sotragada de la segona novel·la

—Ja us conec, els de l’autoficció. Com que sou tímids, us construïu autobiografies plenes d’invencions. Però vaja, tampoc t’acuso de res, eh? És el gènere de moda, tots ho feu!

—De moda? De moda és la novel·la històrica! O l’erotisme picantot per les menopàusiques…

—Els gèneres massius són la intriga històrica, la novel·la negra i les mil ombres d’en Gray, però entre els que us considereu literaris sí, la barreja d’autobiografia i ficció és l’última tendència. I això que és més vell que l’anar a peu: què són els Evangelis, si no? Però ara ha tornat a posar-se de moda, inventar personatges ja no és porta, ara tots treballeu amb personatges reals.

A ca meva va agradar força la primera novel·la d’Albert Forns, així que no us ha d’estranyar que m’hagi afanyat a llegir-ne la segona, «Jambalaia» (Anagrama, març de 2016). El llibre va en primera instància de la dificultat d’escriure una segona novel·la (problema que en la literatura en anglès es considera tan habitual, que ja ha sigut diagnosticat com «the sophomore slump»). El narrador —una versió entre fictícia i real del propi Forns—, figura que ha gaudit d’un cert èxit de crítica gràcies al seu primer premi literari i ara es planteja cap a on ha de tirar a continuació. Si a «Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)» es descrivia un procés d’identificació voluntària amb l’il·luminat fílmic del Pla de l’Estany, és a dir l’epònim Serra, a «Jambalaia» aquesta novel·la és estrafeta de forma paròdica, amb un guió on s’hi barregen el torero José Tomás i algunes folklòriques de llit fàcil. Sospito que aquesta translació al món del toro es tracta d’un homenatge poc encobert al «Torero d’hivern» de Miquel Adam; que ja se sap que en aquesta generació post-peta-zeta tots són amics.

El llibre en si, el «Jambalaia» real, es divideix en capítols que al principi semblen que seguiran trames paral·leles. En els inicials capítols secundaris es descriu una petita crònica malvada de la vida literària barcelonina, on no ens seran estalviats descripcions ni d’agents literaris, ni de periodistes, ni de cambrers, ni de drets d’autor, ni de canapès. Però el focus aviat es trasllada cap a un pseudo Albert Forns que viatja a un taller d’escriptura subvencionat per l’autor teatral Edward Albee a Montauk amb la intenció de redactar la seva segona obra mestra. Montauk és per cert un indret geogràfic ben particular: el finisterre d’una Long Island llargueruda que s’inicia als suburbis de Brooklyn i Queens. Montauk és el nom d’una cançó d’aquell cantant «amb nom de gos» que a la vida factual s’anomena Rufus Wainwright. Montauk és l’escenari d’aquesta sèrie mig exhaurida que es diu «The Affair». I Montauk és també el títol d’un llibre inesperat i confessional del suís Max Frisch, que m’he quedat amb ganes de llegir.

A la descripció dels treballs i els dies del protagonista —centrats en grans dosis de procrastinació, ingesta de vi argentí i consum de pornografia de la xarxa— s’hi afegeixen dades més o menys rellevants sobre qüestions molt tangencials de l’american way of life: biografies de grans magnats fets a si mateixos, nocions de màrqueting, la historia dels magatzems Walmart, la profilaxi de la malaltia de Lyme o l’ideari estètic d’Albee. Tot això en Forns ho ha tret de la Wiki i de diverses fonts, que sempre intenta consignar; però no deixa de ser una forma una mica tramposa d’anar omplint pàgines i més pàgines bastant comuna en aquestes dècades d’informació en línia [jo també caic algunes vegades en el mateix pecat en la redacció d’aquest blog]. En descàrrec de Forns cal dir que el seu estil és amè, plàstic i ple d’inventiva, sense por a l’heterodòxia lèxica (escrolejar, interàpat, cartró-blat, anticarisma, traslladacadàvers…) i que es llegeix com qui beu aigua. Menció especial mereix el seu tractament intensiu d’una qüestió tan universal i tan tabú en la literatura com és la masturbació, a la qual aporta una plètora de sinònims i eufemismes de l’acte onanista, que converteixen el llibre en veritable monument filològic.

Malgrat tot aquest esforç, «Jambalaia» presenta força similituds d’idea i estructura amb «Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)», el que no és ni bo ni dolent; però que sona una mica a ja llegit. De tota manera l’estratègia no li pot haver funcionat millor a en Forns, ja que s’ha endut el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la que, a més de la dotació econòmica que ve al cas, inclou la benedicció del mític editor Jordi Herralde. A la presentació que es va fer a La Central de Mallorca i en entrevistes posteriors l’autor sembla lamentar que considerin «Jambalaia» des d’una perspectiva humorística, com si el conreu del gènere de la comèdia fos digne de menyspreu. Forns no té cap dret a queixar-se: si no vol que el tractin d’humorista, que no escrigui llibres tan divertits. Per la meva part, penso continuar seguint-lo amb atenció i esperança de platxèria, per molt que en el futur intenti fingir un gest més sever.

Darrere Eichmann

Diuen que no hi ha dos sense tres, per tant (després de «Trumbo» i «Freeheld» ) vaig a veure una altra pel·lícula basada en fets reals, més interessant sobre el paper que un cop vistos els resultats. Es tracta de «El caso Fritz Bauer» (en versió original és més aviat «L’estat contra Fritz Bauer») escrita i dirigida per Lars Kraume. Ambientada a finals dels anys 50 i centrada en la figura poc coneguda de Fritz Bauer, Fiscal General de l’Estat entestat en dur a judici tots els criminals de guerra nazis i molt especialment l’elusiu Adolf Eichmann.

Si la figura de Bauer —jueu, socialista, homosexual— ja resulta atractiva, encara ho és més el context de la seva particular batalla contra l’status quo en un país, Alemanya, que ofega les ferides de la guerra en el bàlsam del miracle econòmic i amnistia tàcitament tots els nazis que romangueren impunes un cop acabat el conflicte. Prova del rol incòmode que Bauer va representar és que fins deu anys després de la seva mort no es va conèixer la seva decisiva intervenció que propicià que els agents del Mossad detinguessin Eichmann en el seu refugi argentí.

Hom no pot deixar d’admirar l’existència de pel·lícules com aquesta que encaren amb esperit crític la memòria del seu propi país i, una vegada més, el que se’ns explica és tan rellevant pel coneixement de la història contemporània com pel coneixement de la natura humana. En el costat del plus, molt bona ambientació d’un temps i un país particularment grisos i una banda sonora jazzística de Julian Maas i Christoph M. Kaiser. El veterà Burghart Klaußner compon una impecable recreació del protagonista a partir d’una suma dels seus tics.

I malgrat tot, el conjunt no acaba de resultar convincent: sovint convencional i pla, però amb melodramatismes innecessaris, com els llamps i trons en escenes culminants. Mentrestant, la subtrama homosexual, tot i que plausible, posa en perill la veracitat de la pel·lícula. Es deixa veure més per la part informativa que no pas pel costat artístic.

Me'n recordo (LX)

Quantes vegades el pare ens va preguntar quina música estava sonant a l'estèreo i, quan li responguérem que era l'Orquestra del Cafè del Pingüí, va pensar que li preníem el pèl?

Drets per adquirir

«Freeheld» (2007) va ser primer un guardonat migmetratge documental dirigit per Cynthia Wade, el qual narrava la batalla que va emprendre l’oficial de policia Laurel Hester —malalta de càncer terminal— perquè la seva parella Stacie Andree percebés, com a cònjuge d’una funcionària, la pensió de viudetat reglamentària. El cas, que va assolir ressonància nacional, marcà un dels precedents que acabarien culminant en l’aprovació del matrimoni igualitari a tots els Estats Units el 2015.

No hi ha dubte que aquests fets tenien rellevància històrica i s’havien d’explicar i, pel que sembla, es va fer immillorablement amb aquest documental on participaren les pròpies protagonistes. Calia fer ara una versió de «Freeheld» en clau de ficció, encara que fos amb ingredients de provada solvència? Aquest «Freeheld» (2015) (i no em pregunteu què vol dir el títol, que aquí han subtitulat com «Un amor incondicional») compta amb un director relativament desconegut, Peter Sollett, però el seu guionista és el crucial Ron Nyswaner. Nyswaner, apart de ser el guionista de films tan interessants com «Smithereens» (de Susan Seidelman), «Mrs. Soffel» (de Gillian Armstrong, amb Diane Keaton i Mel Gibson) o «The Painted Veil» (de John Curran), va signar el guió de la influent «Philadelphia» de Jonathan Demme. La parella protagonista és de primera divisió, així com ho són els principals actors secundaris. Afegiu-hi la banda sonora de Hans Zimmer i Johnny Marr, per arrodonir la professionalitat de l’equip i esperar uns resultats excel·lents.

Lamentablement és que no. Sense ser una pel·lícula dolenta, a «Freeheld» li falta inspiració i profunditat. Es pot dir que, qui conegui la seva sinopsi, no descobrirà gaire cosa més veient-la: un típic docudrama de sobretaula, que recorre sense sorpreses el camí que va d’A a B, amanit d’alguns tòpics recursos de melodrama. Julianne Moore, que fa de Laurel, és una deessa i està per descomptat estupenda; però l’hem vista en millors films i també en millors interpretacions. Ellen Page, que fa de Stacie, és una actriu més irregular, tot i que aquí constitueix un encert de càsting. A més cal agrair a la Page, que també coprodueix el film, la seva incansable implicació des de dins en la defensa dels drets LGTB. El sempre inquietant Michael Shannon, fa aquí el paper menys inquietant de la seva carrera, com a col·lega de la policia protagonista, i està realment molt bé. Mentrestant, Steve Carrell, sobreactua a cor que vols com a activista gai i jueu; però és la presència més benvinguda, per inesperada, de tota la funció. Els seguidors de «The Good Wife» s’alegraran de retrobar Josh Charles/Will Gardner en el paper d’un polític local de bàsica decència.

No negaré que durant la projecció he deixat caure alguna llagrimeta. Amb bones actrius i un pessic de càncer, no costa aconseguir-ho. Però aquest relat mereixia un vol una mica menys gallinaci.

El dimoni de les llistes: em faig gran (per no mencionar la paraula 'vell')

• Dues enquestes telefòniques sobre hàbits de consum, a les que estava disposat a respondre (en primícia!), em rebutgen per qüestió d’edat.
• Les escales, sobretot de baixada, comencen a semblar-me perilloses.
• El passat recent s’apaga i retornen records ben remots que no t’havien visitat durant dècades.
• Dubtes amb els seients reservats de metro i autobús: he de cedir-los un cop més o els he d’ocupar amb tota la barra?
• La Beyonce?, no n’hi havia per tant. Substituïu la X de «Beyonce» per Lady Gaga, Els Amics de les Arts, Señor Chinarro, Lana del Rey, Nacho Vegas, etcètera.
• Ansietat per sentir-me necessari: busco turistes despistats als quals guiar cap a La Pedrera. Malauradament, les apps del mòbil han destruït la utilitat de les guies de viatge, la dels mapes, i també la de la solidaritat de la cooperació ciutadana.
• M’irriten les persones més velles que jo. Tinc (gairebé) tot el temps del món, però m’acaba la paciència el moment en el que un jubilat xaruc remena els centimets inacabablement dins del seu moneder a l’hora de pagar a la caixa del súper.
• Cada cop més "déja vu", però també més "déjà lu" i "déjà entendu".
• Creixent desinterès en les activitats sexuals.
• Imparable acceleració del temps que passa.
• Temptació constant de caure en l'apocalipsi i reacció immediata de menfotisme: après moi le déluge.
• El meu home em diu que em repeteixo. És cert o m’està fent llum de gas?

Segona residència (13): ell es deia Miquel

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

L’Helena em va estar mirant de manera estranya des que vaig  franquejar la porta.

—Com ha anat la jornada? —preguntà amb ullada sinistra. No acostumava a preguntar-m’ho i el seu sobtat interès em va alarmar.

—Bé, com vols que hagi anat?

—He d’entendre que has estat a l’institut?

—I on, si no?

—Mira, t’explicaré una petita història —i pel to que ho deia, sabia que no m’agradaria sentir-la—. Resulta que avui en sortir de casa m’he descuidat les claus sobre la tauleta del rebedor i, com sabia que tu no plegaves fins a quarts de sis, he pensat que passaria per l’institut a demanar-te les teves. Ja t’imaginaràs la meva sorpresa quan me l’he trobat tancat i barrat. Em pregunto com em convenceràs que  erets allí dins treballant…

—I com t’ho has fet per entrar a casa?

—Ara això no ve al cas —efectivament, no venia al cas i només era una estratègia dilatòria meva, perquè de jocs de claus repartits entre diversos membres de la família no en faltaven—. M’ho explicaràs o t’ho hauré d’arrencar amb fòrceps?

—Suposo que vols saber on he passat el dia.

—M’agradaria, encara que gairebé ho sospito.

—Sí, no t’enganyaré, he estat a Mary Muntanya i l’experiència ha resultat enormement interessant. Per començar, tot sembla indicar que al xalet de l’alemany hi tenen algú en captivitat: no em preguntis qui és ni quins són els seus carcellers. Però a més he descobert que al subsol de casa tenim un sistema ferroviari avortat de propòsit desconegut. Si tot això no et sembla apassionant, em pregunto si hi ha res que et desvetlli l’interès.

—Mira, jo a la vida li demano coses molt més senzilles que un misteri detectivesc a la caseta de fora. Li demano, per exemple, un marit que no m’enganyi, quan gaudeixi d’una festa de lliure disposició. Li demano més confiança, més placidesa, i menys trepidació. I a tu t’estic demanant directament que ho deixis córrer. N’estic farta de les teves obsessions amb els fantasmes del xalet.

—Però no te n’adones que no són fantasmes? Que de mica en mica els estem encerclant? I que, quan no trobin cap altra sortida, ens revelaran la veritat?

—Escolta, Miquel, si demà mateix no et desfàs de la nostra torreta a Mary Muntanya, pots començar a considerar-te un divorciat en potència.

El mercat immobiliari no és el que havia sigut deu anys enrere; el mercat conjugal tampoc. No volia deixar perdre ni la vil·la ni l’esposa, però m’intrigava conèixer el contingut del proper capítol. En conseqüència vaig actuar com un kamikaze i vaig tornar a Esclassans el cap de setmana següent.

Segona residència (12): extorsions

Vaig pagar les cerveses, però em vaig negar a afegir-hi cap propina per a en Toni, ja que els seus dos companys no eren presents. No volia raons i vaig preveure que, si donava diners al noi, no podia esperar un repartiment just.

—No es preocupi, mestre, vaig a buscar-los i passem tots tres per casa seva.

—Tranquil, no et precipitis. Primer he de calibrar la importància del vostre descobriment. Si de cas, ja us vindré a buscar jo.

No el vaig deixar gaire convençut; però devia consolar-se pensant que teníem tot el cap de setmana al davant. El pobre ignorava que la meva estada havia de ser necessàriament curta, si volia arribar a casa a quarts de sis, com en un divendres qualsevol.

Vaig afanyar-me a arribar a Villa Florita, aparcada de moment la implicació que pogués tenir la senyora Celest en tot plegat. Estava tip de cabòries i preferia aferrar-me als fets consumats i en aquell moment no se m’acudia cap fet més consumat i sòlid que la maça que m’estava esperant al cobert del jardí. Només quan vaig alçar-la amb més empenta que força vaig començar a adonar-me del seu pes real. No van caldre més d’una desena de cops per sentir-me exhaust i entresuat. En canvi el terra de portland semblava tan fresc com el primer dia.

Aquí faré una imprescindible el·lipsi, perquè les dues hores que seguiren estigueren tan mancades d’acció com plenes de frustració. La situació va millorar notablement així que vaig aconseguir obrir un petit forat. A partir de llavors el ciment cedí amb molta més facilitat i, a mesura que l’escletxa es feia més ampla, la configuració del soterrani s’anava definint. De mica en mica d’entre la fosca es dibuixaren uns graons, però l’inici de l’escala quedava ben bé dos metres a la meva esquerra. Vaig dirigir tota la meva energia en aquella direcció fins que em va ser possible accedir a l’escala sense posar en perill la meva integritat física.

Armat d’una lot potent vaig descendir, amb més entusiasme que reflexió, sense tenir gaire present que hi havia la molt real possibilitat de trobar-me amb les despulles de dues veritables Antígones contemporànies. El que vaig descobrir però fou menys macabre, però també més inusitat: davant meu hi havia una vagoneta de les que s’utilitzen habitualment a les mines. La vagoneta estava instal·lada amb tota comoditat sobre un parell de rails i s’encarava al badall negre d’un inici de túnel. Tot el que podia fer era seguir les vies i veure cap a on em portaven.

El trajecte va ser interessant però curt. Compto que només vaig haver de caminar dos cents metres en direcció oriental (encara que aquestes coses facin de mal calcular, quan et desplaces sota terra), abans que la ruta quedés interrompuda per una esllavissada. El munt de terra i pedres impedien qualsevol circulació, i per tant també la continuació del relat.

Dit amb poques paraules, la prospecció del soterrani de casa m’havia conduït a un cul de sac, tant físic com metafòric. A més el rellotge ja estava marcant les quatre de la tarda i calia que emprengués el viatge de retorn a Barcelona, si no volia arribar més enllà de les sis i posar en estat d’alarma els sensors de l’Helena. Amb l’estómac buit (i de disposició venjativa) vaig enfilar l’autopista, la directa a fons (només refrenada per les cabines metal·litzades del peatge), i vaig aconseguir entrar al domicili conjugal a un molt raonable quart de set.

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

Segona residència (11): un adulteri decent

Finalment va arribar el dia, un divendres equívocament festiu del mes de maig, el primer de lliure disposició que vaig trobar al calendari. Davant de l’Helena vaig fingir que anava a treballar a l’institut com si fos un divendres qualsevol, encara que en realitat tania la intenció d’encaminar-me cap a aquell quasi-Empordà, on teníem la segona residència. Vaig entrar a Esclassans a la vora del migdia (sí, així es deia el poble més proper a la urbanització; no puc continuar ocultant-lo). La meva primera intenció havia sigut la de posar-me a enfonsar d’immediat el terra del cobert amb la maça que li tenia reservada des de les vacances de Setmana Santa; però el llum intermitent del combustible, m’obligà a passar abans per la benzinera dels afores. Acabava de pagar quan algú em tustà l’espatlla.

—Ep, mestre, pensava fer una visita sense saludar? —el que així m’interpel·lava era el més flac dels meus (diguem-ne) agents secrets, el que es feia dir Toni.

—De cap de les maneres, m’has pescat que tot just arribava al poble. I tenia molt clar que el primer que faria, després de posar benzina, seria buscar-vos, perquè m’informéssiu de les últimes novetats d’aquestes setmanes.

Mai no he sabut mentir amb competència, i només calia que a l’engany al que havia sotmès l’Helena hi afegís aquella falsedat pietosa per sentir-me els nervis encara més a flor de pell. Sobra dir que no esperava que cap dels meus confidents m’oferís una informació valuosa, i que qualsevulla revelació per part seva consistiria en un pur despropòsit; però calia optar per alguna sortida diplomàtica, tot i que sospitava que Toni pensava treure profit de l’absència dels seus col·legues.

—És que, amb el cor a la mà, seria trist que se’n tornés a Barcelona sense conèixer els últims esdeveniments. Crec que li podrien interessar bastant. O m’atreviria dir que molt.

—M’estàs insinuant que ha passat alguna de grossa?

—Això ja es veurà, però no ens estiguem aquí al mig com dos estaquirots, en un indret on tothom ens pot sentir, quan podríem estar parlant com a bons amics amb unes canyes al davant.

El vaig convidar a pujar al cotxe i vaig deixar que em guiés per carreteres secundàries fins al bar d’un motel sinistre situat en terra de ningú, alguns quilòmetres més enllà dels que havia estat disposat a conduir en principi. Intuïa que el local l’havia escollit, perquè allí difícilment hi trobaria cap dels seus paisans, i encara menys els seus dos amics obesos i copartícips del negoci. La traïció cada cop es dibuixava de forma més clara.

—Com li vam prometre, mestre, vam estar vigilant cada nit, des del primer dia, davant del xalet de l’alemany. Van passar dues, tres setmanes… i allà no es produïa cap moviment. Semblava que tot el que havíem presenciat aquella primera nit, havia sigut una falsa alarma o una al·lucinació. Llavors vaig tenir la gran idea; i pensi que no va ser fàcil de tenir-la. Vaig dir-me que potser no estàvem enfocant el problema correctament. Cal que tots els misteris es produeixin a l’hora de les bruixes? Oi que no? I si l’hora màgica s’esdevé en ple migdia? Va ser llavors que vaig canviar la meva estratègia i vaig començar a visitar el xalet en horaris inesperats. Mal m’està dir-ho, però va ser una idea més que genial. Perquè em va quedar clar que els refotuts intrusos ens estaven perjudicant i preferien entrar a Mary Muntanya a plena llum del dia. Ho vaig veure per primer cop un divendres a quarts de tres, com la Celest s'acostava amb la seva vespa i una nevera portàtil entre les cames. I com entrava al xalet, per sortir-ne poc després. Els dies següents la situació es va repetir, si fa no fa a la mateixa hora. No deixa de ser lògic, perquè és l'hora que tenen la botiga tancada.

—La botiga?

—És clar, la Celest és la propietària de la papereria.

La papereria era també la botiga que funcionava com a quiosc. Celest era doncs la dona que primer m'havia parlat dels suposats misteris de Villa Florita. Havia sigut una estratègia per desviar la meva atenció?

—I tot això què et suggereix? Vols dir que allà dins hi tenen algú?

En Toni encongí les espatlles en senyal d'ignorància i demanà una segona canya.

En el taller de l’escriptor

Sembla que va ser ahir, però des de 2011 Juan Marsé no publicava una novel·la. Torna ara amb «Esa puta tan distinguida» (Lumen, abril de 2016), una revisió d’alguns dels seus temes predilectes sota una aparença d’autobiografia a penes maquillada. Així el narrador i protagonista és un escriptor a qui encarreguen l’any 1983 escriure unes notes destinades a esdevenir guió cinematogràfic sobre un crim que es produí a la cabina de projecció del Cine Delicias el 1947. En la reconstrucció l’ajudarà el propi assassí, ja en pau amb la justícia, el qual reconeix haver comès el delicte però no en recorda el motiu.

Malgrat que a la novel·la hi apareix una prostituta, precisament la víctima de l’assassinat, la «puta» a la que es refereix l’escandalós títol és la memòria, com Marsé s’afanya a aclarir a les primeres pàgines. Una memòria enganyosa i plàstica, sempre disposada a adaptar-se a les circumstàncies més favorables. Així la confessió de Fermín Sicart intenta daurar una biografia que s’endevina molt més sòrdida del que ell vol reconèixer. Aquest intent de corregir la història ja era present a «La muchacha de las bragas de oro» en el personatge de l’ex-falangista que tergiversa les seves memòries en una maniobra exculpatòria. Però no sols això, ja que els records de Sicart foren manipulats en internar-lo a un establiment psiquiàtric on probablement li van fer un rentat de cervell. Per tant, tota la informació que es refereix al crim del Cine Delicias, bascula entre la versió oficial de la policia (manipuladora per definició) i la dubitativa del criminal (manipulada amb tota seguretat), totes dues igualment poc fiables.

Paral·lelament, en la descripció del procés de preparació del guió, Marsé deixa anar alguna de les seves idees sobre l’escriptura cinematogràfica i sobretot aprofita per rescabalar-se de les seves desafortunades experiències amb el cinema patri. Amb noms que costa poc identificar hi figura gent com el productor totpoderós Moisés Vicente Vilches (Andrés Vicente Gómez) o el director comunista Héctor Roldán (Juan Antonio Bardem). Per descomptat, la visió de l’autor és crítica i desencisada, però també és superficial i molt menys agressiva del que es podria esperar.

El novel·lista, que ja ha superat la vuitantena, no es talla ni un pèl per dir el que pensa (de fet, crec que no ho ha fet mai) i aquí es pren la llibertat d’iniciar l’obra amb un qüestionari de 50 respostes a les quals se’ns han escamotejat les preguntes. D’aquesta manera, encara que no vingui gaire a tomb, Marsé es permet declarar-se una vegada més antinacionalista, anticlerical i rabiosament individualista. Francament, aquest capítol és el que val més la pena del llibre, encara que valgui més com a periodisme que com a ficció:

32) Estoy muy contento con mi agente y nunca lo cambiaría por otro. Además, sería inútil. A mi edad, cambiar de agente literario vendría a ser algo así como cambiar de tumbona la última noche del Titanic.

33) Decliné la invitación. Como Groucho Marx, nunca aceptaría ser miembro de una Real Academia de la Lengua que me aceptara como miembro.

34) Solo me fío de la lógica contenida en la buena música.

35) No me identifico en las entrevistas de viva voz. No reconozco mi voz.

36) ¿Otra vez? Cualquier forma de nacionalismo me repugna. La patria que me proponen los nacionalistas es una carroña sentimental.

37) Nietzsche lo predijo: un siglo más de periódicos y las palabras apestarán.

38) Cambio todo esto por una canción de Cole Porter.

Molt més puerils i gratuïtes (en la línia dels atacs que li dedicava al difunt Baltasar Porcel, quan encara no ho era, de difunt) són les conyetes que dedica a algunes figures significades de l’independentisme català. Així, en un programa de Varietés del 1945 hi fa aparèixer «RUFIÁN y TARDÁ, afamada pareja de payasos volatineros y saltimbanquis», «PILAR RAJOLA, contorsionista verbal y cómica radiofónica» o «PATRICIA GARBANCIO, aplaudida intérprete del tango-sardana».

Poc importa, «Esa puta tan distinguida» és un divertiment menor, propi de l’estil crepuscular d’un gran autor, que ja no ho és tant, però que encara es deixa llegir amb plaer. La llarga entrevista amb l’assassí, després de moltes cabòries i conjectures, es resol en un anticlímax total, quan hom estava esperant una gran revelació final. Gràcies siguin donades tanmateix a l’existència del personatge de Felisa, contrapunt còmic en funcions d’assistenta de l’autor i veritable Thelma Ritter transfigurada.

Sí, ja havíem llegit aquest llibre abans. Moltes vegades. A «Si te dicen que caí» (amb la mort de Carmen Broto), a «La muchacha de las bragas de oro», a «El fantasma del cine Roxy». Però com bé diu Marsé, ja no té edat per canviar de gandula al seu Titanic personal. No tinc cap problema per continuar-lo acompanyant.

A la llista negra

Malgrat que la Unió Soviètica fou aliada dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, aviat una onada d’anticomunisme propiciada per l’anomenada Guerra Freda intoxicà el país. El Comitè d’Activitats Anti-Americanes emprengué la seva particular caça de bruixes a finals dels anys 40, amb especial obsessió pels professionals del cinema, als quals se’ls suposava una gran capacitat per manipular les masses. Les primeres víctimes sentenciades foren una desena de guionistes, coneguts popularment com «els 10 de Hollywood», culpables de pertànyer al Partit Comunista. El film «Trumbo» narra aquest drama de paranoia obscurantista i agressió a la llibertat d’expressió a partir de l’experiència del guionista Dalton Trumbo, el membre més conspicu del grup de condemnats.

Sens dubte és una història que mereixia ser explicada, perquè el desig de silenciar els que no pensen com nosaltres és tan viu en l’actualitat com a mitjans del segle XX (sembla ser que als Estats Units algú s’ha molestat perquè la pel·lícula mostra sota una llum positiva un afiliat al Partit Comunista); però es podia esperar una translació a la pantalla amb una mica més de geni. El director Jay Roach, famós fins ara per les bajanades protagonitzades per l’Austin Powers, no semblava l’elecció més prometedora, i efectivament no ho és. En quant al guió de John McNamara peca de falta de focus, més una successió d’anècdotes que un discurs ben travat, i com que el subjecte del film és un guionista el defecte esdevé més flagrant.

Com passa amb tots els «biopics» clàssics, el contingut d’una vida real es simplifica amb l’objectiu de teledirigir la comprensió de l’espectador. Així, Dalton Trumbo és presentat com a model d’integritat amb conviccions de pedra picada i una solidaritat admirable, mentre que els seus enemics són la viva imatge del mal. Hi ha moments de vergonya aliena, com quan l’epònim li explica a la seva filla el que és el comunisme en un escenari que sembla un anunci de margarina. Hi ha moments forçadament superflus, com els de les seves discussions amb el col·lega Arlen Hird (un monstre de Frankenstein de personatge inventat, creat a partir d’un còctel de figures històriques, però molt ben defensat pel comediant Louis C. K.). Els moments més distrets tenen a veure amb celebritats cinematogràfiques com John Wayne, Edward G. Robinson, Otto Preminger o Kirk Douglas. En canvi, els retalls de vida familiar no podrien ser més convencionals i provocadors de badalls. Els papers de l’abnegada esposa (Diane Lane) i de la filla rebel (Elle Fanning) són d’una ingratitud que clama al cel.

Bryan Cranston, que fins el moment no havia sabut capitalitzar encara el seu triomf a «Breaking Bad» en el món del cinema, s’ha rescabalat aquí fins un cert punt. Almenys ha rebut algun premi i enguany compartí nominació als Oscar. Sense excel·lir, és del més interessant que conté la pel·lícula. Cranston dóna bé el costat agressiu, obsessiu i una mica àcid del personatge. Helen Mirren, en el paper de Hedda Hopper, s’erigeix en la bruixa de la funció (segurament en contra de tota veracitat històrica), sobreactua fins a nivells caricaturescos, però la Mirren és la Mirren i no hi ha collons per discutir-la. A similar nivell, John Goodman (com a productor de vídeo-brossa) devora el guió de forma fantàsticament gargantuesca, però potser pertany a un film diferent.

«Trumbo» dura 124 minuts excessius. Tot espectador que la contempli ara decidirà tallar-la per un moment diferent. Però queda clar que en la seva encarnació actual, arriba a fer-se llarga. Avorridota i menys rellevant del que pretenia.