dimecres, 11 de maig de 2016

La sotragada de la segona novel·la

—Ja us conec, els de l’autoficció. Com que sou tímids, us construïu autobiografies plenes d’invencions. Però vaja, tampoc t’acuso de res, eh? És el gènere de moda, tots ho feu!

—De moda? De moda és la novel·la històrica! O l’erotisme picantot per les menopàusiques…

—Els gèneres massius són la intriga històrica, la novel·la negra i les mil ombres d’en Gray, però entre els que us considereu literaris sí, la barreja d’autobiografia i ficció és l’última tendència. I això que és més vell que l’anar a peu: què són els Evangelis, si no? Però ara ha tornat a posar-se de moda, inventar personatges ja no és porta, ara tots treballeu amb personatges reals.
A ca meva va agradar força la primera novel·la d’Albert Forns, així que no us ha d’estranyar que m’hagi afanyat a llegir-ne la segona, «Jambalaia» (Anagrama, març de 2016). El llibre va en primera instància de la dificultat d’escriure una segona novel·la (problema que en la literatura en anglès es considera tan habitual, que ja ha sigut diagnosticat com «the sophomore slump»). El narrador —una versió entre fictícia i real del propi Forns—, figura que ha gaudit d’un cert èxit de crítica gràcies al seu primer premi literari i ara es planteja cap a on ha de tirar a continuació. Si a «Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)» es descrivia un procés d’identificació voluntària amb l’il·luminat fílmic del Pla de l’Estany, és a dir l’epònim Serra, a «Jambalaia» aquesta novel·la és estrafeta de forma paròdica, amb un guió on s’hi barregen el torero José Tomás i algunes folklòriques de llit fàcil. Sospito que aquesta translació al món del toro es tracta d’un homenatge poc encobert al «Torero d’hivern» de Miquel Adam; que ja se sap que en aquesta generació post-peta-zeta tots són amics.

El llibre en si, el «Jambalaia» real, es divideix en capítols que al principi semblen que seguiran trames paral·leles. En els inicials capítols secundaris es descriu una petita crònica malvada de la vida literària barcelonina, on no ens seran estalviats descripcions ni d’agents literaris, ni de periodistes, ni de cambrers, ni de drets d’autor, ni de canapès. Però el focus aviat es trasllada cap a un pseudo Albert Forns que viatja a un taller d’escriptura subvencionat per l’autor teatral Edward Albee a Montauk amb la intenció de redactar la seva segona obra mestra. Montauk és per cert un indret geogràfic ben particular: el finisterre d’una Long Island llargueruda que s’inicia als suburbis de Brooklyn i Queens. Montauk és el nom d’una cançó d’aquell cantant «amb nom de gos» que a la vida factual s’anomena Rufus Wainwright. Montauk és l’escenari d’aquesta sèrie mig exhaurida que es diu «The Affair». I Montauk és també el títol d’un llibre inesperat i confessional del suís Max Frisch, que m’he quedat amb ganes de llegir.

A la descripció dels treballs i els dies del protagonista —centrats en grans dosis de procrastinació, ingesta de vi argentí i consum de pornografia de la xarxa— s’hi afegeixen dades més o menys rellevants sobre qüestions molt tangencials de l’american way of life: biografies de grans magnats fets a si mateixos, nocions de màrqueting, la historia dels magatzems Walmart, la profilaxi de la malaltia de Lyme o l’ideari estètic d’Albee. Tot això en Forns ho ha tret de la Wiki i de diverses fonts, que sempre intenta consignar; però no deixa de ser una forma una mica tramposa d’anar omplint pàgines i més pàgines bastant comuna en aquestes dècades d’informació en línia [jo també caic algunes vegades en el mateix pecat en la redacció d’aquest blog]. En descàrrec de Forns cal dir que el seu estil és amè, plàstic i ple d’inventiva, sense por a l’heterodòxia lèxica (escrolejar, interàpat, cartró-blat, anticarisma, traslladacadàvers…) i que es llegeix com qui beu aigua. Menció especial mereix el seu tractament intensiu d’una qüestió tan universal i tan tabú en la literatura com és la masturbació, a la qual aporta una plètora de sinònims i eufemismes de l’acte onanista, que converteixen el llibre en veritable monument filològic.

Malgrat tot aquest esforç, «Jambalaia» presenta força similituds d’idea i estructura amb «Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)», el que no és ni bo ni dolent; però que sona una mica a ja llegit. De tota manera l’estratègia no li pot haver funcionat millor a en Forns, ja que s’ha endut el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la que, a més de la dotació econòmica que ve al cas, inclou la benedicció del mític editor Jordi Herralde. A la presentació que es va fer a La Central de Mallorca i en entrevistes posteriors l’autor sembla lamentar que considerin «Jambalaia» des d’una perspectiva humorística, com si el conreu del gènere de la comèdia fos digne de menyspreu. Forns no té cap dret a queixar-se: si no vol que el tractin d’humorista, que no escrigui llibres tan divertits. Per la meva part, penso continuar seguint-lo amb atenció i esperança de platxèria, per molt que en el futur intenti fingir un gest més sever.

8 comentaris:

  1. T'acabo de llegir en diagonal. Quan pugui faré una lectura acurada però t'escric per dir-te que jo vaig llegir "Montauk" fa anys i panys i em va agradar molt com també em va entusiasmar "Homo Faber" que no he volgut rellegir per no esmenar, ni per bé ni per mal, el meravellós record que em va deixar. I és que Max Frisch era tan bo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs serà qüestió de fer-ne la coneixença.

      Elimina
    2. Al proper club, jo proposaré llegir-lo. Montauk vull dir, Jambalaia ja està llegit i paït!

      Elimina
    3. Bona idea! De tota manera al club no hauríem de llegir res escrit per un dels seus membres.

      Elimina
  2. D'acord, m'has convençut. Llegiré Max Frisch.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prova també Herman Broch que tampoc l'he llegit.

      Elimina
    2. Càsum la impremta, Allau! Resulta que he demanat Montauk en préstec interbibliotecari perquè a la Triadú no el tenim i ara va i en descobreixo un exemplar als prestatges de casa, criant pols. I un No sóc Stiller, també, de costadet. La mare que em va.

      Elimina
    3. I en Frisch remenant el cul a la tomba d'ençà que ha esdevingut "trending topic".

      Elimina