Diuen que no hi ha dos sense tres, per tant (després de «Trumbo» i «Freeheld» ) vaig a veure una altra pel·lícula basada en fets reals, més interessant sobre el paper que un cop vistos els resultats. Es tracta de «El caso Fritz Bauer» (en versió original és més aviat «L’estat contra Fritz Bauer») escrita i dirigida per Lars Kraume. Ambientada a finals dels anys 50 i centrada en la figura poc coneguda de Fritz Bauer, Fiscal General de l’Estat entestat en dur a judici tots els criminals de guerra nazis i molt especialment l’elusiu Adolf Eichmann.
Si la figura de Bauer —jueu, socialista, homosexual— ja resulta atractiva, encara ho és més el context de la seva particular batalla contra l’status quo en un país, Alemanya, que ofega les ferides de la guerra en el bàlsam del miracle econòmic i amnistia tàcitament tots els nazis que romangueren impunes un cop acabat el conflicte. Prova del rol incòmode que Bauer va representar és que fins deu anys després de la seva mort no es va conèixer la seva decisiva intervenció que propicià que els agents del Mossad detinguessin Eichmann en el seu refugi argentí.
Hom no pot deixar d’admirar l’existència de pel·lícules com aquesta que encaren amb esperit crític la memòria del seu propi país i, una vegada més, el que se’ns explica és tan rellevant pel coneixement de la història contemporània com pel coneixement de la natura humana. En el costat del plus, molt bona ambientació d’un temps i un país particularment grisos i una banda sonora jazzística de Julian Maas i Christoph M. Kaiser. El veterà Burghart Klaußner compon una impecable recreació del protagonista a partir d’una suma dels seus tics.
I malgrat tot, el conjunt no acaba de resultar convincent: sovint convencional i pla, però amb melodramatismes innecessaris, com els llamps i trons en escenes culminants. Mentrestant, la subtrama homosexual, tot i que plausible, posa en perill la veracitat de la pel·lícula. Es deixa veure més per la part informativa que no pas pel costat artístic.
Si la figura de Bauer —jueu, socialista, homosexual— ja resulta atractiva, encara ho és més el context de la seva particular batalla contra l’status quo en un país, Alemanya, que ofega les ferides de la guerra en el bàlsam del miracle econòmic i amnistia tàcitament tots els nazis que romangueren impunes un cop acabat el conflicte. Prova del rol incòmode que Bauer va representar és que fins deu anys després de la seva mort no es va conèixer la seva decisiva intervenció que propicià que els agents del Mossad detinguessin Eichmann en el seu refugi argentí.
Hom no pot deixar d’admirar l’existència de pel·lícules com aquesta que encaren amb esperit crític la memòria del seu propi país i, una vegada més, el que se’ns explica és tan rellevant pel coneixement de la història contemporània com pel coneixement de la natura humana. En el costat del plus, molt bona ambientació d’un temps i un país particularment grisos i una banda sonora jazzística de Julian Maas i Christoph M. Kaiser. El veterà Burghart Klaußner compon una impecable recreació del protagonista a partir d’una suma dels seus tics.
I malgrat tot, el conjunt no acaba de resultar convincent: sovint convencional i pla, però amb melodramatismes innecessaris, com els llamps i trons en escenes culminants. Mentrestant, la subtrama homosexual, tot i que plausible, posa en perill la veracitat de la pel·lícula. Es deixa veure més per la part informativa que no pas pel costat artístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada