divendres, 13 de maig de 2016

Queda la música, la resta és silenci


Em temo que Julian Barnes serà l’escriptor del mes. Abans d’aterrar al club de lectura de Vic amb l’estupenda «El sentit d’un final», he llegit la no menys estupenda «The Noise of Time» [«El ruido del tiempo» (Anagrama, 2016), encara no traduïda al català]. El llibre gira entorn el compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx, potser una de les figures històriques recents de biografia més ben documentada, però també més controvertida. Barnes adopta però el punt de vista de la recreació ficcional i decideix centrar les tres parts que constitueixen el llibre en tres moments crítics de la vida del músic, tots tres esdevinguts en anys de traspàs (1936, 1948, 1960) i tots ells amb una escena d’acarament amb el Poder al seu bell mig.

Hi ha certament una situació fascinant en la posició incòmoda d’aquest compositor en esdevenir l’ambaixador oficiós de la música soviètica i, de retruc, de l’anòmal aparat comunista. En les seves friccions amb el poder va haver de trobar un inestable equilibri que li permetés l’expressió més personal, encara que fos amb l’aparença de submissió a les normes. Així per cada obra trencadora, com l’òpera «Lady Macbeth del districte de Mtsensk», hi havia de contraposar una obra llagotera i patriòtica com l’oratori «La cançó dels boscos», a major glòria de les forestacions de Stalin. En la seva aparent adhesió al sistema hi havia indubtablement grans dosis d’ironia i potser de cinisme; però les seves freqüents baixades de pantalons per actuar com a ventríloc de les directrius del Comitè Central no ens el faran més simpàtic. Tot i així, el fet de viure sota l’amenaça d’ostracisme, extinció o danys als éssers més estimats, crec que justificaria moltes claudicacions. Però ja se sap que a tots ens agraden molt els martiris heroics, sobretot si els protagonitzen els altres. I darrerament també som adeptes a la correcció política: adorem indignar-nos i trobar motius d’indignació. Per això el pobre Dmitri té tan mala premsa en alguns cercles poc musicals.

Barnes tracta tot aquest material de forma impressionista i una mica desordenada (pel meu gust cartesià); però amb la seva habitual mesura, elegància i civilitat. Potser és el narrador més adequat i compassiu per retratar i mirar de comprendre una figura complexa i no sempre simpàtica, covarda, contemporitzadora, amant de l’ordre, però ben humana. Veig (a Amazon) que alguns lectors li retreuen a l’escriptor que no expliqui res de nou sobre la vida del personatge, que tot ja quedava reflectit a les seves nombroses biografies, memòries i entrevistes. Com si la funció de l’artista consistís en la pobra investigació factual, i no en la descripció dels misteriosos mecanismes de l’ànima humana.

«The Noise of Time» és breu i impecable. Com passa amb les obres d’art que més m’agraden, dóna prioritat a l’humanisme per davant de les ideologies; comprèn a la manera de Renoir (el cineasta, no el seu pare pintor) que cadascú té les seves raons; i també entén que el millor sedàs serà el del temps que passa i que al final, quan tots siguem calbs i morts, i les ideologies hagin sigut oblidades, quedarà la música depriment, foteta, heroica, catastròfica i juganera del gran Dmitri Xostakóvitx, cada dia més un indiscutible entre els indiscutibles. 

4 comentaris:

  1. Ahir al vespre m'ensenyava aquest llibre (traduït,Anagrama)un músic de l'orquestra d'aquestes terres. I fa quatre dies que veia "El crimen de Monsieur Lange" (beneit Filmin!), coincidències que han fet que m'agradi el que dius més encara del que ja m'hauria d'agradar. Pensava passar, perque ja he perdut interés per la "veritat" històrica de Xostakovich (i de tants altres)però, com sembla que el llibre coincideix força amb la idea que m'havia fet d'ell, i sempre agrada que confirmin els teus prejudicis :-D , i si per acabar es tractat com fa Renoir, l'hauré de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no hi busquis la veritat històrica (que no la trobaràs, perquè ningú no la sap), però segurament trobaràs veritat humana, que és l'única que val.

      Elimina
  2. Cap explicació demanaria jo mai a Xostakòvitx ni a cap artista dels de debò. El talent, el geni no han de ser mai pressionats per elements externs. Dic cada obvietat!. Escolto la Jazz Suite i ballo agraïda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però ja saps, Glòria, que no tothom té la teva generosa disposició i que sobren els candidats a comissari polític o ofès professional.

      Elimina