Segona residència (21): atrapa’l, si pots

El primer que vaig fer va ser trucar la Magda, per tranquil·litzar-la i demanar-li que informés els xicots, en cas que els vingués de gust ser informats de l’estat mèdic d’en Sureda (amnèsic, però estable). El segon que vaig fer va ser reflexionar sobre com era de relatiu el concepte de família, ja que en un indissimulat gest de fugida cap endavant, en poques hores havia esdevingut més important atendre els amics de Mary Muntanya i Esclassans, que la meva legítima esposa, que amb tota seguretat ja no m’esperava per sopar. En tercer lloc, i potser el més important, vaig decidir demanar un taxi que em retornés a la urbanització; i un cop allí, sense encomanar-me a ningú, entrar a la Casa de l’Alemany, per veure que hi trobaria al soterrani.

Un mínim instint de prudència m’hauria aconsellat no emprendre aquella investigació a soles. Un exemple recent m’havia demostrat de la forma més gràfica  possible que podria acabar greument estabornit per un dels bibelots illencs de la decoració. Encara així, vaig demanar al taxista que em deixés davant mateix de la porta del misteriós xalet. Havia assolit aquell punt d’àcrata independència en el qual els col·laboradors representaven una rèmora i l’acció individual era el sol camí a seguir.

La tanca del jardí era oberta, els rectangles de gespa, accessibles. La porta de la torre, en canvi, era closa. Vaig fer un volt entorn de l’edifici, que intentava de totes totes fingir ser un llibre obert, encara que no ho fos de cap de les maneres. Quan finalment vaig perdre la paciència davant de tanta amabilitat falsa, vaig clavar un parell de guitzes a la porta del davant. Van ser cops de peu testimonials, que esquinçaren la fullola sense cap dificultat, perquè tot el material emprat en la construcció era pur nyigui-nyogui. L’interior era ple de pols i malgrat tot acollidor: hauria jurat que el mobiliari i el parament de la llars s’havia mantingut intacte d‘ençà que l’alemany havia fet mutis. Calgué un volt per totes les habitacions per descobrir el camí cap al soterrani en el safareig del darrera (ja estava esdevenint un costum). Allí baix hi vaig trobar un recambró, una mena de «zulo», on evidentment havia dormit un clandestí —com el matalàs pollós d’escuma i els llençols rebregats demostraven—; però el clandestí ja era fora. L’inquilí havia fugit o l’havien traslladat a corre-cuita, com el desendreç de l’escena revelava.

No em quedava més que regirar l’auster decorat, per si havia quedat alguna pista inadvertida. La cofurna, apart del llit, només contenia una taula, una cadira i una galleda amb contingut fecal que vaig preferir no investigar. A la paret encarada al nord un conjunt d’incisions agrupades de cinc en cinc —quatre traços verticals i un de diagonal, que els obliterava— semblaven indicar que el segrest s’havia prolongat durant noranta-set dies (almenys en aquella localització concreta, hi podien haver hagut altres d’anteriors). La taula i la cadira, mirades del dret i l’inrevés, no oferiren més misteri que algun moc ressec adherit al dessota. Tampoc el conjunt del desordenat parament per dormir, després de sacsejar-lo a consciència, em deixà més il·luminat que abans.

Capcot i amb un pessic de desesperació vaig contemplar-me les sabates. Les sabates que duia aquell dia no tenien res de particular (unes wambes barates, sense marca), però el parèntesi obert entre les soles dreta i esquerra emmarcava una rajola vacil·lant. Vaig aixecar-la i no vaig trobar-hi el tresor del Comte de Montecristo. Només un pilot de post-its grocs, enganxats els uns als altres, com els havien parit a la fàbrica. A tots ells es llegia, amb redundància antipàtica, groc sobre groc, «Ajuda! Sóc Víctor Català».

Masculinitats en conflicte

No tot a Veneçuela ha de ser Albert Rivera, sembla que també fan una mica de cinema. Per exemple «Desde allá» del guionista debutant en la direcció Lorenzo Vigas, que es va fer amb el Lleó d’Or al Festival de Venècia 2015. La història, amb alguna concomitància amb «La virgen de los sicarios» de Barbet Schroeder, es centra en Armando (Alfredo Castro) un artífex de pròtesis dentàries que sol pagar nois del carrer per masturbar-se contemplant-los semi-nus. Un dia coneixerà el petit delinqüent Elder (Luis Silva) amb el que establirà una relació entre paterna i masoquista amb conseqüències imprevisibles, tot i que el gir final ja s’ensuma a l’iniciar-se l’últim terç del film.

Filmada en una Caracas totalment mancada d’encant, en un estil empolsegat i brut; salten a la vista els elements desenfocats que són presents a gairebé tots els fotogrames. Es corresponen bé a les ambigüitats i els ocultaments del guió, on se’ns escamotegen per exemple les circumstàncies familiars del protagonista i el motiu de l’odi que sent pel seu pare.

De totes les maneres, la relació entre Armando i Elder resulta difícil de justificar. D’acord que l’homosexualitat reprimida i el furibund masclisme llatí poden formar una combinació d’efectes devastadors i freqüentment violents; però encara així la psicologia no pot explicar l’estrany comportament d’aquests personatges, que semblen més preocupats per inclinar-se davant les exigències del guió que per comportar-se com persones reals.

Tots dos estan, això sí, perfectes per acomplir els que se’ls hi demana. Es diu que va haver problemes per trobar un actor veneçolà que volgués interpretar Armando, i finalment calgué acudir al xilè Alfredo Castro, que ja brillava a la fosca i formidable «El club». Per tots els indicis que tinc, Luis Silva és un debutant absolut i no es nota. Bravo per ells; no tant pel film, que és una mica trampós. Tan trampós com la necessitat d’explicar un bon conte inversemblant.

Viatge a l’Hospitalet

Josep Guinovart

Una proposta cultural a l’Hospitalet, aquesta ciutat veïna que tenim a penes a un metro de distància. El lloc és el Centre d’Art Tecla Sala i el motiu, l’exposició «Col·lecció Bassat 1940-1979». Desconec el contingut de la col·lecció reunida per Carmen i Lluís Bassat, però tot veien la quantitat de material que són capaços de mostrar sobre un període força breu de la història de l’art català, s’infereix que ha de ser ingent.

La mostra, apart dels seus límits temporals, se centra sobretot en pintors i escultors catalans i es pot afirmar amb pocs dubtes que hi són presents pràcticament tots els artistes en actiu durant aquells anys. Alguns artistes estan copiosament representats, com és el cas de Josep Guinovart —de qui es deuen exhibir pel cap baix una trentena de quadres que dibuixen molt bé la seva evolució des del figurativisme—, o l’obra entre zen i desmaiada d’Albert Ràfols Casamada, o encara el primitivisme de Joan Brotat. Sorprèn descobrir a partir de quatre peces com Joan Hernàndez Pijuan va començar amb les estampes rurals per acabar en el minimalisme extrem. Altres noms amb diverses peces exposades: els escultors Sergi Aguilar o Josep Maria Subirachs, el pintor pop Francesc Artigau, les fantasies de delineant de Joan Vilacasas, les exploracions poètiques de Joan-Pere Viladecans, el post-classicisme de Xavier Medina Campeny o Xavier Serra de Rivera, les cal·ligrafies de Joaquim Chancho o les angoixes neofiguratives d’Eduard Arranz-Bravo.

Més noms: l’escultor Joan Rebull o la seva antípoda Andreu Alfaro, la gent de Dau al Set (Tàpies, Ponç, Tharrats, Cuixart), els flirtejadors del psiquiàtric (Josep Maria de Sucre, Zush), els franctiradors (Jaume Genovart) o les taques d’aigües d’August Puig, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Apel·les Fenosa… En l’àmbit valencià, els hiperrealistes perversos Rafael Armengol o Manuel Boix. I encara ampliant el ventall geogràfic: Manolo Millares, Antonio Saura, Berrocal, Óscar Domínguez, Alexander Calder, Joan Miró o Pablo Picasso (menors).

Fins al 2 d’octubre de 2016, entrada gratuïta. Ben recomanable per conèixer el que s’estilava quan jo era jove.

Com peix fora de l’aigua

Les seqüeles no han sigut mai el plat fort de can Pixar, almenys quan no hi ha joguines implicades. La bona notícia seria doncs que «Finding Dory» és més satisfactòria que «Cars 2» o que «Monster University», tot i que no assoleix els nivells d’excel·lència al que ens havien acostumat els estudis en el passat. No devia ser fàcil escriure una continuació a una de les seves pel·lícules més estimades i la prova són els tretze anys transcorreguts des de l’estrena de «Finding Nemo», un  lapse de temps només perdonable perquè qui més qui menys tots continuem tenint la seva història al cap.

El pròleg retrata amb tendresa els primers anys de Dory, un peix cirurgià blau amb problemes de memòria a curt termini, a qui els seus pares Jenny (Diane Keaton) i Charlie (Eugene Levy) intenten insuflar una mica d’autoestima. Un mal dia Dory perd de vista la seva família i inicia així un periple oceànic sense destí concret. Passat el temps una Dory ja adulta (Ellen DeGeneres) es topa amb Marlin (Albert Brooks), un peix pallasso fora de si a causa de la pèrdua del seu fill Nemo (Hayden Rolence). Aquesta escena ja la coneixíem del film anterior i se la podien haver estalviat, perquè a continuació fem un salt d’un any i comença «Finding Dory» de debò. Durant una lliçó escolar sobre les migracions de les raies, es menciona el concepte de lloc d’origen i Dory comença a preguntar-se d’on ha sortit ella i on és la seva família. A través de retalls de somnis i flaixos de records recupera el nom d’un lloc: Morro Bay, Califòrnia; i no tingueu cap dubte que allà hi aniran Dory, Marlin i Nemo, i més en concret a un Institut Oceanogràfic que funciona també com a parc d’atraccions amb coartada científica.

El que segueix és una aventura distreta però certament pueril, que repeteix amb variacions interessants l’esquema del patró original. L’ambientació en un entorn que funciona com un oceà domesticat, obliga a trobar solucions imaginatives per uns personatges aquàtics que han de circular per l’aire entre parcel·les dissenyades per humans. Els gags brillen a gran altura (fins i tot a nivell adult), especialment un d’iteratiu a propòsit de Sigourney Weaver (que s’interpreta a ella mateixa). El disseny dels nous personatges és molt bo. A l’amiga kalamar li agradarà saber que, encara que l’únic personatge dolent de debò sigui un calamar gegant, el millor secundari és Hank, un pop sociòpata de set potes perfectament concebut, i que parla amb la veu de l’Ed O’Neill de «Modern Family» i de «Matrimonio con hijos».

Kaitlin Olson fa de tauró balena curt de vista i Ty Burrell (també de «Modern Family»), de beluga. Tot rememorant «The Wire», Idris Elba i Dominic West interpreten un parell de lleons marins amb tints mafiosos. En certa manera gran part de «Finding Dory» va de superar les teves discapacitats: la de la memòria de la protagonista, la de la miopia de Destiny (la tauró balena), la del pop a qui li manca una pota, la del Nemo de l’aleta atrofiada o la beluga que no reconeix la seva ecolocalització. Sent una pel·lícula destinada als infants, el seu missatge és sovint reiteratiu i massa evidentment positiu, com si no hi haguessin blancs i negres.

I ja sé que aquí, on triomfa l’embolica que fa fort, no es pot demanar cap versemblança; però costa d’empassar-se que els peixets protagonistes creuïn el Pacífic, d’Austràlia a Califòrnia, en un tres i no res sobre els lloms de tortugues mutants. Tampoc cola un món piscícola on el peix gran mai no es menja el xic. Ni un tauró balena, que és més tauró que balena, i que (malgrat el que es suggereix a la pel·lícula) no menja peixos morts, sinó plàncton.

Visualment meravellosa, «Finding Dory» (tot i que el títol és enganyós, perquè s’hauria de dir «Finding Dory’s Parents»), m’ha deixat sovint sense paraules i el seu allargat clímax acaba mereixent tots els aplaudiments.

Com a aperitiu es mostra «Piper», el curt més deliciós de la història de Pixar. Després d’aquell curtmetratge tan desastrós del volcà que cantava buleries prop d’«Inside Out», aquesta il·lustració hiperrealista d’ornitologia animada és pura adrenalina. Deixem-ho així.

Segona residència (20): confusió i contusió

Ens havíem afanyat, tots plens de preguntes, en direcció a Can Sureda. Toni, que era el de la gambada més llarga, s’ens havia avançat i ja estava trucant al timbre. Vam esperar una estona, vam insistir, però ningú no responia.

—Ha sortit —resumí Magda i tot seguit Fifí es va posar a bordar.

—He sentit un soroll al darrera —digué Edi.

Tots ens desplaçarem a la part posterior, on hi havia una terrassa enrajolada i unes cadires de jardí. Les portes corredisses que s’obrien a la sala-menjador eren obertes de bat a bat i els tres gossos s’hi ficaren sense esperar a ser convidats. El motiu del seu interès era el pobre Sureda que jeia inconscient prop del tresillo amb una ferida visible a l’occipital dret. A un pam del seu cap un siurell trencat de dimensions considerables postulava el paper d’arma contundent. L’intentàrem despertar endebades fins que va quedar clar que l’únic que podíem fer era trucar el servei d’urgències.

Mentre esperàvem asseguts a la terrassa que arribés l’ambulància, intentàrem elaborar alguna hipòtesi sobre el que havia passat. Per a Magda quedava clar que la nostra suposició que s’havien utilitzat els jocs de claus en possessió d’en Sureda per entrar als nostres xalets havia resultat correcta i que algú s’havia vist obligat a silenciar l’incòmode testimoni abans que pogués parlar. En Casimir no deixava de repetir que li havia semblat veure la quiosquera espiant la nostra conversa; però com que en Casimir era un cas clàssic de narrador poc fiable, vam preferir atalaiar l’horitzó fins que divisàrem la polseguera que aixecava el vehicle d’urgències.

Sense manera d’avisar la senyora Sureda, per manca de telefon conegut, i, per eliminació, es va decidir que jo acompanyaria el contús a l’hospital comarcal. Afortunadament el trajecte fou curt i el tracte correcte, de manera que encara no redactaré cap comentari acídul sobre el mal estat de l’estat del benestar. Com a «familiar i acompanyant», títol que m’havia atorgat la megafonia, vaig quedar constret a una saleta de dotze metres quadrats on l’element més conspicu era un televisor eternament connectat al programa d’en Cuní. Per una casualitat esfereïdora, digna de dedicar-hi estudis estadístics, estaven parlant de Víctor Català. Sí, del Víctor Català viu i mascle que dirigia l’«Eco Literal». Pel que vaig entendre, en Català acabava de guanyar el premi de novel·la «Pederasta Bofarull», amb el que s’afegia al selecte club format per Baltasar Porcel i Carme Riera, els únics que havien guanyat els cinc premis literaris més importants de la literatura catalana. «The Big Five», que és la forma com els especialistes en Àfrica nomenen les espècies més desitjades per cinegètics i fotògrafs: lleó, búfal, rinoceront, elefant i lleopard.

En declaracions televisades, el sempre impecable Català confessava estar aclaparat per la quantitat de bona literatura que la seva persona estava inspirant. L’home era innegablement atractiu; però convidava al badall. Moltes hores després un batablanca d’accent peruà intentà tranquil·litzar-me.

—No se preocupe, su papá estará bien. Pero no insista en hacerle preguntas: no recuerda nada de lo que pasó.

Ai, amnèsia, quants pecats literaris es fan en el teu nom!

Escenes de la vida bohèmia a Barcelona

Una mica eclipsada per la tan colorista «movida madrileña» dels 80, la Barcelona «underground» dels 70, tan plena de còmics, droga, sexe i anarquia no ha anat gaire sobrada de cronistes. Precisament va ser un dels seus protagonistes principals qui va compilar un dels textos més complets sobre l’època. Em refereixo al dibuixant de còmic i pintor Nazario Luque Vera i al seu llibre «La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos» (Ellago Ediciones, 2004). No content amb això l’autor, que es declara retirat de l’exercici de les arts plàstiques, però exhibicionista contumaç, ataca ara amb «La vida cotidiana del dibujante underground» (títol mediocre), la primera part de les seves copioses memòries, a les quals Anagrama ha donat llum verda.

Atès que l’autor anuncia que té escrites més de mil pàgines de material memorialístic de possible publicació futura, sorprèn que el volum present no mostri una intenció clara de cap a on pretén anar. Hi ha un primer capítol dedicat als seus últims mesos a Sevilla, un altre sobre els primers mesos a Barcelona, un tercer sobre les seves drogues favorites (tabac, alcohol i sexe) i un quart sobre les dones amigues a la seva vida. Ocaña i el seu entorn mereix un capítol, com també ho fa Alejandro, el seu home recentment desaparegut amb el que va conviure durant més de 35 anys. L’últim capítol és dedicat a reformes immobiliàries i anècdotes de la comunitat de veïns. O sigui que ja es veu que l’interes del temari és molt irregular.

Jo no tinc res contra els exhibicionistes i em sembla saludable que un «maricón» confés com és el dibuixant —a Nazario el terme «gai» li sona a eufemisme, del qui vol amagar el cap sota l’ala—, relati les seves aventures més cotxinotes; però els «voyeurs» que constituïm la seva considerable clientela li agrairíem una mica més de consistència en les seves confidències. Ni ens van ni ens vénen els jocs de llit i les infidelitats d’una colla d’amics seus de Sevilla que no tenim el gust de conèixer, i tampoc crec que tingui dret a ventilar les misèries sexuals d’un Javier Mariscal o un Miquel Barceló; per molt que el primer l’acollís a casa seva durant les obres al pis de la plaça Reial i el segon el convidés a la seva envejada matança del porc.

Si tot això és irrellevant i èticament discutible, el nadir de l’interès arriba quan se’ns explica amb tot detall quins eren els plats que millor sabien preparar Nazario i Alejandro. Ronyons, gaspatxo, pipirrana, sopa de peix, callos, croquetes. Sí, com sabem des del triomf de les xarxes socials, la irrellevància dicta els nostres gustos.

Trobo a faltar una vegada més un editor, a l’escrupolosa manera anglosaxona, que detecti errors com quan Nazario diu que el Llobregat passa per Vallbona o que l’any 84 va fer cinquanta anys. Un editor que intenti controlar l’autor que se li despista i que quan promet una cosa, entra en territori digressiu, i n’explica una altra. És una pena, perquè Nazario escriu de forma directa, però competent, i amb una mica més de disciplina aquesta irregular crònica hauria multiplicat el seu atractiu. Per pur morbo, esperaré els capítols següents, si n’hi ha.

Molts islandesos a Islàndia

No és cap secret que d’Islàndia poques pel·lícules ens arriben i, si prometen ració i mitja de tendresa, caldrà fer-les-hi costat. El títol l’han traduït com «Cor Gegant», encara que l’original es diu «Fúsi», igual que el seu massiu protagonista. Dirigeix Dagur Kári, islandès nascut a França i educat a Dinamarca.

Fúsi (Gunnar Jónsson) és un gegant bonàs, transportista de maletes a l’aeroport de Reykjavík. Passada la quarantena i suposadament verge, entreté els seus dies i nits reproduint batalles de la Segona Guerra Mundial amb maquetes de cartró pedra i soldats de plom en miniatura. La seva vida canviarà quan li regalin pel seu aniversari un cupó per a classes de ball «country» i faci coneixença així de la depressiva Sjöfn (Ilmur Kristjánsdóttir). Tot molt alegre, com correspon a aquesta illa afortunada que s’escapa del Nord d’Europa.

En condicions normals podries esperar una bonica història d’amor a contrapèl; tot i que marcada per un profund pessimisme nòrdic. Però «Fúsi» (o «Corazón gigante») s’entesta en fer topar el seu caparró en un cul-de-sac gegantí. El film no deixa mai clar quina és la natura del problema del seu protagonista: serà un immadur?, una desferra mancada de tota autoestima?, o encara millor un beneitó?

Mentre ho decidim, ens avorrim una mica (tot i que la pel·lícula és curta). Segurament les bones intencions també pesen; però m’estimo més Yoko Ono.

Salinger i companyia

Quan un autor no va sobrat d’inspiració res millor que acudir a la recerca d’alguna anècdota històrica que poder recrear i amanir-la amb detalls autobiogràfics per tal d’aconseguir un híbrid que no es pot confondre ni amb la novel·la ni amb la biografia i que només pot ser anomenat com autoficció. L’expublicista Frédéric Beigbeder, que va saltar a la palestra amb «13,99 euros», acudeix a aquesta fórmula a «Oona y Salinger» (Anagrama, 2016), tot introduint l’ingredient J. D. Salinger, un dels escriptors més venerats malgrat la brevetat de la seva obra, víctima freqüent d’apropiacions literàries [en vam veure una recentment].

Ja des del títol s’anuncia que el llibre tracta de la relació amorosa de l’elusiu prosista amb Oona O’Neill, la filla del dramaturg i premi Nobel Eugene O’Neill. Quan es van conèixer a Nova York l’any 1940, J. D. Salinger era un llarguerut jove de vint-i-un anys, autor de relats inèdits, mentre que Oona era una atractiva promesa de quinze anys, autèntica «It Girl» del moment. L’idil·li fou breu i n’han quedat pocs testimonis. Ell acabaria allistant-se a l’exèrcit i participaria al desembarcament de Normandia, mentre que ella es casava amb Charles Chaplin a qui acompanyaria fins a la mort del cineasta. No consta que Oona i Salinger es tornessin a reveure.

Amb aquest escàs material i l’ajuda de tota la bibliografia que ha pogut trobar, Beigbeder ha muntat un llibre on es diria que hi ha molt més d’especulació que de realitat. Sempre és difícil fer creïbles diàlegs inventats sobre personatges de la història recent i els de Beigbeder juraria que grinyolen:

—La mejor versión es la de Fred Astaire… Cuando baila parece que se deslice…
—Como un patinador con zapatos de talón… [crec que vol dir «tacón»]
—Mmm… ¿Sabe que se le parece un poco?
—¿Ah, sí?
—…
—Lo dice por mi cara alargada.
Sonrisa incómoda.
Suspiro desconcertado.
—Acérqueme el cenicero, por favor…
—Tenga…
—Es verdad, tengo la cara en forma de cacahuete.
—Nada de eso, Fred Astaire es muy guapo.
—Perdone que se lo pregunte, pero… ¿cuántos años tiene?
—Quince. ¿Por qué?
—…
—…
—Por nada…
—¿Y usted?
—Veintiuno…
—…
—…
—Una cosa…
—¿Qué?
—Esoy callada, pero… no me aburro.
—Yo tampoco.
—Me gusta estar callada con usted.
—…
—…
Paro de transcribir este diálogo de besugos porque el lector va a pensar que me dedico a llenar páginas porque sí (lo cual es cierto) o que no le doy  suficiente por lo que paga (lo cual es falso).

L’autor, coneixedor de l’existència d’unes cartes que Salinger envià a Oona durant la Segona Guerra Mundial i que els hereus no li permeten consultar, té tota la barra d’inventar-se-les. I com que l’anècdota li queda curteta, es posa a especular (via psicologia barata) sobre la veritable natura de la relació entre Oona i Chaplin o de com el còctel desengany amorós més estrès post-bèl·lic explicaria tota la narrativa de Salinger. Fins i tot es treu de la màniga una trobada final l’any 1980 sota les voltes Guastavino del famós Oyster Bar de Grand Central Station. Una trobada prenyada de literatura, faltaria més.

Com que Beigbeder no vol quedar al marge d’aquesta bonica història, s’hi immisceix sense cap dret, amb excuses del tipus «jo vaig ser en aquell bar, quaranta anys més tard» o «vaig estar a punt de trucar a la porta de la casa de Salinger, però no vaig atrevir-me». Sense que vingui gaire al cas, l’últim capítol el dedica a explicar com va conèixer la seva actual senyora, vint anys més jove que ell (està establint un paral·lelisme amb Oona i Chaplin?)

No negaré que «Oona y Salinger» és llegeix amb facilitat i un cert interès, com qui pren una copa de blanc fresc; però en el fons (i la superfície) conté literatura de la pitjor espècie, aquella que creu que els bons escriptors inspiren bona escriptura. Per acabar us deixo amb un altre fragment, tan inventat com generador de vergonya aliena.

Me imagino a Salinger riendo demasiado fuerte, bebiendo whiskies de un trago y hablando solo; me imagino al barman preguntándole si le ocurre algo.
—Vamos, tómate una copa conmigo —dice Jerry—. He vencido a Hitler, for God’s sake [els anglicismes intercalats em posen dels nervis].
—No, gracias —responde el barman.
—¡Ya lo creo que beberás, desertor! [Uix!]
Y a Jerry lanzándole al barman a la cara el contenido de su vaso.
—Lámete las mejillas a mi salud, coño! O te abro en canal para ver que tienes en las entrañas… [Frase de total versemblança]
Los gorilas acompañan a Jerry a la calle, expulsado del Stork Club, apaleado, borracho, como Joaquin Phoenix al principio de «The Master» [Beigbeder estableix connexions].
—Era mi mesa, capullo, la mesa seis, esto era mi casa, ¡mamón!
Todo esto es altamente probable [se non e vero…]. Salinger abandonó Nueva York porque ya no le dejaban entrar en ningún sitio. Adolf Hitler experimentó la misma amargura de veterano traumatizado en 1919. Desmovilizado y derrotado, frustrado y ocioso, vencido y fracasado, Jerry huyó para no convertirse en dictador.

Aquesta és la infal·lible Regla d’Or: quan no sàpigues què dir, cita Hitler i el nazisme. Mai no queden malament.

Pel·lícules antigues

El tràiler de «Si dios quiere» (Se dio vuole) ens va enganxar (i enganyar) amb la seva promesa de rialles garantides davant d’una situació familiar suposadament crítica. A l’hora de la veritat, el debut a la direcció del guionista Edoardo Maria Falcone deixa molt a desitjar i encara més a penedir-se: els gags que mostra el tràiler són el millor que pot oferir la pel·lícula, i tots s’esdevenen als primers vint minuts.

No és cap secret que el punt de partida és el desig de fer-se capellà que sent de sobte el fill d’un cardiòleg ateu (Marco Giallini). El metge, apart d’ateu, és un home agre i insensible; mentre que la resta de la família són una colla de cretins i frustrats. Com ja he dit, la presentació del conflicte i dels seus personatges és el millor de tot. Després, quan la farsa intenta esdevenir un drama humanista, tota la gràcia se’n va en orris. Com que ens trobem davant d’una comèdia italiana, la família acabarà sent redimida per la intervenció d’un capellà atípic i enrotllat (Alessandro Gassman) i fins i tot el cardiòleg amargat esdevindrà més persona i fins i tot una mica teista. Tot plegat és d’un ranci que, salvant les distàncies, m’ha fet pensar en aquelles tronades pel·lícules de Paco Martínez Soria, on la ingènua saviesa ancestral del protagonista salvava els seus parents urbanites de les neurosis del segle XX.

També amb ecos del passat, però molt més digna d’atenció és «The Nice Guys» (Dos buenos tipos). Escriu i dirigeix Shane Black, responsable de grans films d’acció com «Arma letal» (1 i 2), «L’últim boy-scout», «L’últim heroi d’acció» o «Iron Man 3», que aquí torna al territori dels seus més grans èxits: la comèdia de col·legues. L’acció té lloc a Los Angeles l’any 1977, escenari abonat per aquest gènere concret. Jackson Healy (Russell Crowe) és un perdonavides a sou, que es dedica bàsicament a foragitar de forma violenta pretendents indesitjables de noies de bona família; mentre que Holland March (Ryan Gosling) és un detectiu privat que desploma els seus clients sota la llei del mínim esforç. Tots dos es veuran obligats a treballar plegats per investigar la mort d’una actriu de pel·lícules porno.

Com sol passar en aquests casos, la intriga discorre per camins no sempre intel·ligibles, i té bastant a veure amb l’ecologia (una qüestió palpitant dels anys 70), però se segueix amb curiositat i un cert plaer. Per començar, no s’abusa de la mirada post-moderna, i els clixés de gènere i d’època s’utilitzen amb afectuosa discreció, tot i que la fotografia de Philippe Rousselot la clava. Hi ha també molt d’homenatge cinèfil i de bromes privades, que no destorben perquè també funcionen per qui no compta amb els referents.

«The Nice Guys» és una mica ximple, però també una mica divertida. És plena de detalls còmicament rellevants. Russell Crowe continua sent un estaquirot, però Ryan Gosling revela impensades virtuts còmiques. L’australiana Angourie Rice, als seus tretze escassos anys, roba pràcticament la funció com a membre més espavilat de tot l’elenc. Mentrestant Kim Basinger s’enfonsa en el seu infern particular de cirurgia i bótox.

Recomanable per a tots aquells que senten urticària davant del parell de paraules «art» i «assaig».

L’esfondrament

Reincideixo amb Svetlana Aleksiévitx i, després del seu llibre sobre Txernóbil, abordo «Temps de segona mà. La fi de l’home roig» (Raig Verd, octubre 2015), molt ben traduïda per Marta Rebón. La liquidació en vida nostra (i com qui diu d’un dia per l’altre) d’un país tan colossal com era la Unió Soviètica, mereixia més que cap altre el «mètode Aleksiévitx» de bastir el text entorn d’una polifonia de testimonis. Encara que sovint es defineix el seu gènere com a «novel·la de veus», em molesta emprar la paraula «novel·la» per a un material que palesament parteix d’experiències reals i que pretén aixecar una crònica de fets històrics. Per descomptat hi deu haver una elaboració literària en l’exposició dels testimonis —no puc creure que totes les veus convidades siguin tan expertes en articular la narració—; però em crec totalment la veracitat del que s’explica.

I què és el que s’explica? Per començar ni més ni menys que el desconcert d’una nació que un mal dia es va despertar amb la sensació que li havien tret el terra de sota els peus i de com va haver d’aprendre a viure en una nova societat totalment desconeguda. La primera part abasta des de 1991 fins 2001 i conté molts relats sobre com era la vida durant l’època soviètica i sobre les esperances un xic irracionals que suscità la perestroika. La segona, que va de 2002 a 2012, s’ocupa de cartografiar el triomf d’un capitalisme salvatge que deixà a la cuneta els exemplars més modèlics de l’«homo sovieticus».

—Portem contínuament a col·lació el patiment… És la nostra via envers el coneixement. Els occidentals ens semblen ingenus perquè no pateixen com patim nosaltres, tenen medicaments contra el furóncol més petit. Nosaltres, en canvi, vam conèixer els camps de treball forçat, vam cobrir la terra de cadàvers nostres durant la guerra, vam recollir amb les mans nues combustible atòmic a Txernòbil. I ara ens trobem asseguts sobre les runes del socialisme. Com després de la guerra. Som gent aguerrida, dura… I tenim el nostre llenguatge… el llenguatge del patiment.

He mirat de treure el tema amb els meus estudiants… Se me’n van riure davant dels nassos. «No volem patir. Per a nosaltres la vida és una altra cosa». No havíem entès res encara del món que fins ahir era nostre i ja vivíem en un de nou completament diferent. És tota una civilització la que ha acabat a les escombraries.

Aleksiévitx aplega tota mena de testimonis, representatius de visions antagòniques, des dels pícars oportunistes que importen calces poloneses o la lloba executiva que barrejarà competència, ambició i sexe per triomfar, fins els acadèmics i professors obligats a mendicar per culpa del nou paradigma. Com seria d’esperar alguns expressen la seva nostàlgia per temps ens els que no calia pensar ni prendre decisions (en els quals la URSS era un gran país que feia tremolar el món), o fins i tot opinen que Stalin no era tan dolent, almenys per a qui no es saltava les normes. No triguen a aparèixer teories sobre l’ànima russa —aquest gran bagul on tot hi cap—, i s’especula si els russos són un poble necessitat d’un ideal i d’algú que els faci creure, es digui tsar, soviet suprem o cap de l’església ortodoxa.

Servidor, ençà de llegir Dovstoievski, malfia de l’equilibri mental de la majoria dels russos i els veu capaços de les manifestacions més extremes. «Temps de segona mà» confirma el meu prejudici i ofereix una col·lecció de testimonis que fan una certa feredat. Absolutament tots els marits que apareixen al llibre acaben degradats pel vodka i esdevenen maltractadors sense cap virtut pal·liativa. Les dones, màrtirs vocacionals (serà cosa de l’ànima eslava?), s’hi lliuren amb resignació. Cap al final del llibre hi ha una història aterridora d’una dona que es casa amb el seu home (literalment) somiat: qui resulta ser un assassí reu i condemnat. El seu cas podria constituir l’ànima d’un gran conte romàntic, però com a fet real només revela com està d’estesa la ximpleria a la Rússia contemporània.

«Temps de segona mà» és un llibre necessari, però també prolix i molt depriment. Són mes de cinc-centes planes de mal rotllo continuat. L’Aleksiévitx ho broda, però no li faria cap mal podar ací i allà, per no ser tan redundant ni vorejar el "torture porn".

Segona residència (19): el guardià de les claus

Per la seva resposta, vaig tenir clar que la Magda no mantenia cap relació amb el que jo ja començava a anomenar «el misteri Víctor Català». Però seguia pensant que acaràvem més aviat una invitació a la diàspora que una veritable amenaça. Aquells trossos de vidre indiscretament maragdes indicaven la voluntat poc amagada d’evitar cap accident, però delataven igualment la intenció d’expulsar-nos sense contemplacions de Mary Muntanya.

—Mira —vaig dir-li—, està clar que no pretenien fer mal a la canilla; perquè, si fos així, haurien emprat vidre mòlt i no aquests trossos tan evidents. Només volien espantar-te, com amb les rates al roserar del taxista o l’esquirol al meu microones.

—Es diria que el criminal té una obsessió amb els rosegadors —apuntà el perspicaç Edi.
 —En el cas de Magda, no hi hagueren rosegadors a la vista —corregí en Toni—, o sigui que la teva teoria queda sense fonament.

—Bé, cal dir que el gos més petit dels tres…

—El Blanquet —informà Magda.

—El Blanquet —continuà l’idiota Casimir—, a mi sempre m’ha semblat més una rata que un gos. O sigui que potser la teoria sí que s’aguanta i ens trobem davant d’algú que odia visceralment tots els rosegadors.

—De fet, ja no m’importen les seves motivacions —era Magda la que parlava—, sinó que hagin penetrat la meva intimitat. Em sento, com si diguéssim, violada per aquest o aquests intrusos que han sigut capaços d’entrar fins a la meva pròpia cuina.

—Ja no podem negar que algú té les claus de totes les nostres cases —vaig resumir—, cosa que no té cap sentit a menys que ho expliquem amb molt d’esforç de la imaginació.

Magda em mirà uns moments dubitativa i després la seva cara s’il·luminà:

—Però és clar que hi ha algú que té les claus de tots els xalets! Com hem pogut ser tan ximples per no veure-ho?

Quatre parells d’ulls (sense comptar els dels gossos) se la quedaren mirant, expectants. Confessaré, a títol personal, que no tenia ni idea de què estava parlant la Magda.

—A veure, Miquel —us recordo que en Miquel sóc jo—, la primera vegada que vas venir a Mary Muntanya amb la idea de comprar una torre, ¿qui va ser el que va obrir-te les portes i et mostrà els interiors de Villa Florita?

No em calgué gaire reflexió per exclamar tot seguit:

—Òstima, en Sureda!

Gairebé havia oblidat el personatge (segurament perquè només és mencionat als dos primers capítols d’aquesta electritzant sèrie); però com he dit a una altra banda, quan el dinosaure despertà, en Sureda ja era allí (i que Monterroso em perdoni).

—Doncs, a cal Sureda falta gent! —fou el resum que Casimir va fer de la situació.

Un soroll sobtat, provinent de la finestra que s’obria sobre la pica de la cuina, ens va fer girar el cap. Semblava que algú ens havia estat espiant. Només Casimir, que era un idiota certificat, cregué reconèixer a través de l’obertura el rostre de Celest, la dona del quiosc. Talment com els llibres d’Història acabarien confirmant, la droga estova el cervell, però algunes presències poc benvingudes l'estoven encara una mica més. Odiava la Celest i no ho podia evitar.

Catàleg de distopies (2 de 2)

La segona temporada de «Black Mirror» s’iniciava amb «Be Right Back», potser l’episodi d’aparença més introspectiva i sentimental, tot i que el seu pinyol continuï sent ben amarg. El capítol aborda una possible via per superar la pèrdua d’un ésser estimat mitjançant un sofisticat aplicatiu i l’ajuda d’una mica de hardware d’última generació. Una versió maligna de «Ghost» amb un desenllaç foscament irònic. I amb la presència del cada dia més habitual Domnhall Gleason («Ex Machina», «The Revenant», «Star Wars»).

«White Bear» és, en termes d’adrenalina, el cim de la sèrie. Imagina despertar-te en un univers desconegut, on sembla que s’ha instaurat la caça de l’home (i de la dona) per l’home, i en el qual, mentre es practica aquest cruent esport, una multitud indiferent ho enregistra tot a través dels seus mòbils. [Calla!, potser això ja està passant ara mateix]. El component satíric és evident, tot i que al darrere hi ha molt més del que aquí m’he molestat a presentar, i el que de vegades sembla un thriller de sèrie B acaba revelant que aquesta impressió és totalment justificada. Una obra mestra de terror paranoic amb un postgust definitivament sarcàstic.

I ja que escric sobre gustos hauré de dir que «The Waldo Moment» em sembla la baula més feble de tot «Black Mirror». No és que hi hagi res específicament dolent en aquest esquetx, on una bestiola còmica d’animació digital esdevé improbable candidata en unes eleccions parlamentàries; ja que la realitat ens demostra que personatges que entren de ple en el terreny de la caricatura han fet (Mariano Rajoy) o poden fer (Donald Trump) una sòlida carrera política. Però tret d’aquesta crítica a l’arbitrarietat del resultat de les urnes, l’episodi presenta molts menys nivells de lectura que els seus germans grans i, un cop vist, no deixa pòsit.

Si «The Waldo Moment» em deixava fred, l’especial nadalenc «White Christmas» em sembla la millor conclusió per a la sèrie fins ara i potser la seva obra mestra. Amb els seus 75 minuts de durada és el més llarg de tots els capítols i, gràcies a les seves tres històries encadenades, equival a una temporada sencera. El pròleg ens presenta un parell de paios tancats en una cabana, enmig d’un paisatge nevat. És el dia de Nadal i Matt (John Hamm) mentre prepara el dinar, li pregunta a Joe (Rafe Spall), perquè va acceptar un treball en un lloc tan remot; una qüestió que no li havia plantejat en cinc anys de convivència.

No costa veure en aquesta situació inicial ressonàncies de Samuel Beckett, tot i que, quan comencen a aflorar les confessions personals, entrem de ple en típic territori «Black Mirror». En el primer acte, un assessor online guia les passes d’un seductor insegur. En el segon, una mini-jo clonada s’ocupa de fer totes les feines brutes que l’impedeixen viure amb alegria. En el tercer, descobrim la possibilitat futura de bloquejar les presències desagradables de les nostres vides. Lamento dir que tots tres actes acaben com el rosari de l’aurora; com també ho fa l’epíleg, veritable viatge circular a l’infern. Sospito que aquest magistral «White Christmas» esdevindrà aviat un clàssic nadalenc immarcescible a l’altura de «A Christmas Carol» o «¡Qué bello es vivir!». Com a curiositat, cal consignar que les protagonistes femenines de l’episodi són les dues «espanyoles» més conspícues de «Game of Thrones», o sigui Natalia Tena i sobretot Oona Chaplin.

«Black Mirror», la sèrie per a qui no li agrada mirar-se al mirall; però que li agrada que els altres es mirin al mirall. Absolutament recomanable per a humanistes, tecnòfils i tecnòfobs. I, com a BONUS, us convido a prémer AQUÍ per obtenir un virus gratis.

Catàleg de distopies (1 de 2)

Reviso una altra sèrie de culte que només coneixia parcialment. Es tracta de «Black Mirror», una «anthology series» (o sèrie formada per capítols totalment independents, a la manera d’un recull de contes) on cada emissió compta amb diferents actors i una durada variable que va des dels 43 fins els 75 minuts. Els trets unificadors són el guionista Charlie Brooker, responsable de quasi tots els capítols, i una temàtica que intenta predir un futur proper, dominat per la tecnologia, i de diagnòstic devastador. Brooker associa el mirall negre del títol amb l’omnipresència de les pantalles (de mòbils, tauletes i portàtils), que apareixen com a rectangles foscos quan estan apagades. I que, quan les encenem (afegeixo jo), reflecteixen amb tots els colors possibles el pitjor de tots nosaltres.

«Black Mirror» es compon (de moment) de dues temporades de tres episodis cadascuna, més un solitari especial nadalenc. Va ser emesa entre desembre de 2011 i desembre de 2014 a Channel Four, una cadena de la televisió pública britànica. I, paradoxalment, malgrat el seu finançament d’origen col·lectiu i la seva denúncia de la manipulació dels mitjans de comunicació social, acaba de ser adquirida per la pujant Netflix per començar a fer negoci aquest 2016 mateix amb dotze nous episodis. No es podria trobar exemplificació més perversa de cap a on ens porta el progrés tecnològic.

No cal dir que, si hem sentit parlar de «Black Mirror», és sobretot per culpa del seu escandalós (i estupend) primer episodi, The National Anthem, en el qual un primer ministre britànic era comminat a copular amb una truja per salvar la vida d’una segrestada princesa del poble, d’aquelles que tant fan pujar l’índex d’audiència de les revistes del cor i els comptes de Twitter. El guió és impecable, amb una tensió perfectament sostinguda durant els 44 minuts de durada de la funció. La negra sàtira incideix amb encert en un munt de crucials qüestions contemporànies: la submissió dels polítics a la popularitat mediàtica, els límits de l’ètica periodística, les noves vies de circulació de la informació, la mal·leabilitat de l’opinió pública o la tendència de les multituds tant a la sana indignació com al linxament col·lectiu. Afegiu a la fórmula una colla de sòlids actors (pauta que es repeteix en tots els capítols), encapçalats aquí per Rory Kinnear i la fenomenal Lindsay Duncan, i convindreu que la sèrie no podia haver començat de millor manera.

Inevitablement el següent episodi, «Fifteen Million Merits», no podia assolir similar potència, però també té els seus encants. Aquí es presenta un futur on les classes menys privilegiades de la societat viuen en una mena de virtual Farmville en la qual han de guanyar-se el crèdit monetari tot pedalant unes bicicletes que aporten l’energia que fa funcionar el seu entorn. L’única via d’ascensió social és participar en un «talent show» infernal de propensions fàustiques que supera la pitjor edició de «Operación Triunfo» que pugueu imaginar. Rupert Everett interpreta una versió de Risto Mejide infinitament més atractiva que la que coneixem.

Acaba la temporada amb «The Entire History of You» o què podria passar si duguéssim incorporada una andròmina digital que enregistrés tot el que veiem i poguéssim reproduir la nostra vida a la manera d’una moviola. Segurament desapareixerien els conceptes de «records» i de «memòria», tal com els entenem ara; i seria difícil no caure en un continu escrutini per discernir què és el que havíem fet malament. Si això ja obre àmplies possibilitats per l’especulació, imagineu que aquestes gravacions les pugui manipular algú altre i apliqueu-ho a un escenari de crisi de parella. Devastador. A més surt Tom Cullen, de qui tots ens vam enamorar a «Weekend» i, si no, a «Downton Abbey».

El domini de la llengua

Al blog «Un puntal d’Hèrcules» vaig assabentar-me que «fàtima» és el nom genèric que donen les senyores franceses i espanyoles en el Marroc a les seves empleades domèstiques. Al film «Fatima» del francès nascut a Algèria Phillippe Faucon, la protagonista també treballa com a dona de fer feines, però ho fa en algun lloc poc determinat de la França urbana; a més, «Fàtima» ja no representa un apelatiu genèric, sinó que és el seu nom veritable.

El que narra la pel·lícula, inspirada en el llibre «Prière à la lune» de Fatima Elayoubi, és una realitat tan freqüent com poc representada al cinema: la de totes aquestes dones immigrants que netegen les nostres cases, les nostres escoles i els nostres hospitals, les que cuiden dels nostres malalts i els nostres ancians, i a les quals rarament dediquem un pensament tot i que en certa manera siguin les que fan rutllar el país. La protagonista, una dona magribina d’uns quaranta anys, separada i amb dues filles ja mig criades —una d’adolescent i una altra cursant el primer any de medicina—, fa mans i mànigues per aconseguir per a la seva descendència un futur millor que el que ella ha tingut, tot trobant-se pel camí la incomprensió i la indiferència.

Que no s’esperi l’espectador hipotètic cap gran gir dramàtic: ens els 77 concisos minuts de «Fatima» el que es mostra és un fragment de pura vida, amb entrebancs i alguna alegria, i amb altes dosis de veracitat. Molt hi contribueix la participació en els papers més compromesos d’actors no professionals o senzillament de no actors. És el cas de la protagonista, Soria Zeroual, que amb la seva actuació tan poc subratllada concorda molt bé amb la façana anodina del personatge (però que deixa entreveure esclats de la seva força interior de mare coratge).

En el film té un paper molt important el llenguatge, ja que Fàtima va emigrar de gran i no sap expressar-se bé en francès (a casa parla en àrab i les seves filles responen en francès). Per aquest motiu les seves mestresses la consideren intel·lectualment inferior, mentre que la filla petita la menysprea obertament. Fàtima s’adona aviat que, mentre no controli la llengua del país que l’acull, serà sempre una ciutadana de segona categoria. Aviat hi posarà remei, sense deixar d’explorar al mateix temps la seva pròpia identitat.

«Fatima» és una petita pel·lícula pràcticament perfecta on no li falta ni li sobra res. Una denúncia del racisme inconscient, una mostra de la dificultat per sortir-se del marc que t’han assignat i un cant a l’abnegat desig de superació. Molt recomanable.

A la cua del cinema

A aquestes altures, ja ho he dit una pila de vegades: disposo de tot el temps del món i he esdevingut tanmateix un humà impacient per definició. Enlloc es revela més la meva impaciència que a la cua del cinema. Especialment a les quatre de la tarda, quan els espectadors som quatre gats, i penses que poc més d’un minut et separa de l’accés a la sala.

Davant meu a la cua hi ha només quatre persones. Els quatre gats que deia.

El primer és un jove escardalenc i amb pinta de boig, que mira d’informar-se sobre un carnet suposadament avantatjós, que li abaratirà la seva dèria cinèfila sempre que la plastifiqui. Després de fer una pila de preguntes raonables sobre el funcionament de la targeta, té prou vergonya per apartar-se de la cua, en veure que darrera meu s’hi han col·locat ja una dotzena (o més) d’aspirants a espectador.

El segon és un pare de família amb un parell de plançons semi-panotxes i adorables. El pare presenta un passi del ClubSuper3, que equival a dues entrades gratuïtes per a «Angry Birds» (la pel·lícula). El manso de la taquilla es veu obligat, amb severitat indigna de Schengen, a exigir la presentació dels respectius carnets del club i a anotar manualment en una llarga llista analògica els noms dels dos convidats. Després ha de cobrar encara l’entrada del pare, abonable en metàl·lic o amb targeta. El pagament en metàl·lic sempre suposa allò tan complicat de calcular el canvi a retornar; mentre que les targetes solen requerir un codi personal que ni déu recorda. De totes maneres l’home primer ha de recuperar la cartera que roman perduda dins del sarró, perquè no se li havia acudit que alguna cosa hauria de pagar.

La tercera de la cua és una velleta tan entendridora, que la podries adoptar com a àvia teva ara mateix. Sembla despistada fins a extrems una mica enervants, però ningú no gosaria escridassar-la per no trencar el seu fràgil ecosistema.

—Vegem, jove, què em recomana?

El de la taquilla queda una mica desconcertat davant d’una pregunta tan directa.

—Depèn del que li agradi veure. Hi ha una que passa a l’Iraq i…

—No, no, si passa a l’estranger segur que és un drama violent. Prefereixo que sigui americana o que surti aquella noia tan fina, la Catherine Deneuve, encara que sigui francesa.
 

—És que d’americanes només tenim una de dibuixos animats, d’ocells, una mica violenta; i un documental de Michael Moore que no crec que l’interessi. I la francesa és amb actors desconeguts i sense la Deneuve… Tenim però l’últim Almodóvar.

—Ai, no, res d’espanyolades! I aquesta de «Noche Real»?

—Va de la reina Isabel d’Anglaterra fent una mica el pendó quan encara era princesa.

—Doncs miri, doni’m una entrada per aquesta de la reina que, coneixent com és ella, no crec que sigui gaire picant.

—Seran nou euros.

—És numerada?

—No.

La quarta és una harpia que pregunta el preu del tiquet i que quan li diuen «nou euros» el discuteix a mort.

—I el descompte per pensionistes?

—Els dissabtes no funciona.

—Però l’altre dia em vau cobrar cinc euros.

—Perquè devia ser dimecres, que és el dia de l’espectador.

—No, no, estic segura que era dimarts i ensenyant la targeta rosa només vaig haver de pagar cinc euros.

—La targeta rosa és pel transport públic; devia de ser dimecres.

—Llavors, m’estàs dient que no em penses fer cap rebaixa? Que hauré de pagar vuit euros?

—Nou, nou euros.

—Després no us queixeu dient que la gent no va al cinema —conclou la dona tot allunyant-se indignada.

Tot plegat han transcorregut deu minuts. La cua que s’ha format al meu darrere encén les atxes i empunya les llances disposada al linxament en un bonic homenatge a «Frankenstein», la pel·lícula.

Potser no trucarem Saul

«Breaking Bad» ens va presentar el personatge i «Better Call Saul» ens detallà els seus antecedents sis anys abans de Walter White, quan Saul Goodman encara es deia James Morgan «Jimmy» McGill. Aquella primera temporada de BCS jugà amb la bona predisposició de l’espectador, amb uns protagonistes —tant Saul com Mike Ehrmantraut— situats en un punt diferent del tauler i amb una colla de personatges nous que, com a mínim intrigaven. La sèrie potser patia d’una certa falta de nord; però la seva indefinició genèrica era també un dels seus grans al·licients. I ningú no podria negar que tenia personalitat per donar i per vendre.

Amb la seva segona temporada, tot i haver perdut el factor novetat, BCS utilitza els mateixos vímets i no mostra cap evolució aparent, com si Vince Gilligan i Peter Gould, encantats d’haver-se conegut, estiguessin disposats a allargar el relat del naixement de Saul Goodman tot el que l’espectador pugui aguantar. S’aprofundeix, sí, en la natura de la relació entre els dos germans McGill, així com en el personatge de Kim Wexler (Rhea Seehorn). S’apunten també altres línies a expandir en el futur, com és l’existència de Rebecca, l’esposa de Chuck McGill; tot tan calculat com certament àton. Segurament la psicologia dels personatges en surt molt enriquida, però l’espectador pot acabar amb la impressió que als episodis no hi passa res i que tot representa un gran període d’espera d’esdeveniments a venir.

Per fortuna les trames paral·leles que afecten a Mike Ehrmantraut, sense arribar a ser electritzants, respiren una mica més de perill; encara que només sigui perquè hi figuren ferotges traficants mexicans, un element que connecta directament amb l’univers de «Breaking Bad». També remeten a «Breaking Bad» personatges que coincideixen a les dues sèries; tot i que, llevat de Tuco i Héctor Salamanca, tota la resta són carn exclusiva de fans obsessius i no em podrien importar menys.

No diria jo que el repartiment de BCS sigui per tirar coets. Per descomptat Bob Odenkirk té maneres de comediant consumat i és capaç de suportar sobre les seves espatlles tot el pes del show, mentre que Jonathan Banks gaudeix de carisma i autoritat que li permeten exercir de coprotagonista sense gairebé haver d’obrir la boca. Però la resta de l’elenc, potser amb l’excepció del Chuck McGill de Michael McKean, sembla correcta però bastant mancada d’ànima.

BCS continua exhibint molt d’estil i uns fosos en negre que descol·loquen. És un bon simulacre de qualitat, o millor dit de "qualité", però encara no tinc gens clar si els aguantaré la tercera temporada. Potser mereixen un càstig per anar tan sobrats.

Segona residència (18): Magda diu la seva.

Magda i els seus petaners de rigor ens donaren la benvinguda des del llindar de casa seva. Els gossos i la seva mestressa formaren en un no res un embolcall de lladrucs que convidaven al canicidi. Se m’acudí de sobte que el meu trio d’acompanyants adolescents podien ser interpretats com una tríada paral·lela a la canina de la Magda. Així de creatiu em sentia aquell matí del final de la primavera. Però va ser la pròpia Magda la que em va extraure d’aquells ensonyaments.

—M’alegro que hagis vingut, perquè tenia moltes ganes d’explicar-te com s’ha tornat de complicada tota la situació.

—Pel que m’ha dit en Mariano, ja no aneu a la grenya…

—Darrerament ens estem enfrontant a un enemic molt més poderós. Res a veure amb el ximple del taxista, que té molt mala llet, però no crec que mai arribés a segons quins extrems. Però no us quedeu a la porta; passeu que us ho explico.

Sense necessitat de més invitació vam passar a dins, gossos i tot. Magda ens conduí fins a la cuina, estança on saltava a la vista que ningú no hi havia fet dissabte des de l’any de la picor.

—Mireu què em va passar fa un parell de dies. Anava a donar el pinso als nens, com ho faig cada matí després de la primera passejada. El tinc aquí al rebost —digué, mentre encenia el llum d’un recambró adjunt i ens mostrava un sac de considerables dimensions—, sembla mentida com endrapa aquesta canalla. Els mesuro les racions amb aquesta tassa: una pel Blanquet, que és el més petit; dues pel Fifí (dos veces fino); i tres per la Lola. No us podeu imaginar l’horror quan vaig descobrir que entre les boles del pinso hi havia tot de vidre esmicolat. Sort que ho vaig veure a temps, una mica més i hauria sigut la mà involuntària, però responsable, d’un triple crim.

—I com t’expliques la presència del vidre entre el pinso. No podia ser accidental? Que se’t trenqués una ampolla a prop, per exemple.

—O que vingués de fàbrica —apuntà Casimir—. Vaig llegir una notícia que en un Big Mac d’un McDonald’s d’Itàlia o d’Irlanda havien trobat una ungla humana. O sigui que aquestes coses passen.

—No em vingueu amb teories estranyes —la dona havia alçat les mans per aturar una possible pluja de conjectures—; prou temps que vaig dedicar jo a l’incident, perquè ara em sortiu amb el primer que us passi pel cap. D’ampolles trencades, ja et dic que no. I en quant a un defecte de manufactura, us asseguro que fins al dia abans no havia detectat cap indici de vidres, com poden testimoniar els meus nens pel sol fet que són encara vius. Els vidres que van aparèixer el matí fatídic, estaven escampats de forma superficial.

—Llavors estàs segura que algun intrús va entrar a casa teva.

—Evidentment, perquè et juro que, apart de Blanquet, Fifí, Lola i servidora, aquí no hi entra ningú. Exceptuant els presents, és clar. Et puc afirmar amb total certesa que, quan vaig tornar del passeig vespertí el dia abans, el pinso estava intacte.

—Llavors podem cenyir el moment de la manipulació en les hores transcorregudes entre el mos del vespre i el del matí següent —així parlava Toni, erigit en Sherlock improvisat—. Algun indici de violència? Vidre trencat o pany espenyat?

—Res de res. Es diria que el criminal disposava d’un joc de claus.

—Igual que a casa seva, mestre —en Toni.

—Un tret comú de tota aquesta col·lecció de misteris —en Casimir.

—No, que a ca’l taxista les rates mortes les deixaven al jardí, on no calen claus—. Ja dic que l’Edi és el més assenyat dels tres.

—Costa una mica de creure —vaig dir, més que res per fer una mica de conversa.

La Magda s’alçà enfurismada i d’un dels prestatges superiors va agafar un paquet embolicat en premsa.

—Té, descregut; sort que em vaig molestar a conservar els trossos de vidre criminals.

Vaig desfer el bolic i em vaig trobar amb un bon recull de vidres d’un color maragda exagerat. No sé perquè havia imaginat que la menja dels gossos havia sigut sembrada amb un polsim cristal·lí imperceptible, quan en realitat els fragments eren més que evidents i contrastaven violentament amb el marró fosc de les boletes.

—El sabotatge és tan escandalós, que potser més que una matança, el que pretenien era ficar-te la por al cos.

Magda, els altres tres, i també els gossos, em miraren com si esperessin una sobtada revelació. No vaig poder esplaiar-me, perquè el mòbil va emetre una d’aquelles notes semimusicals que reclamaven atenció absoluta. Venia de WhatsApp i l’autora era l’Helena.

—Sé on ets —escrivia ella—; i també sé on no seràs a partir d’ara. Te’n foties (molt) del meu funcionariat; però t’asseguro que també a la burocràcia es poden trobar algunes alegries.

Sis parells d’ulls contemplaven la meva cara desmudada. Per dir alguna cosa, vaig preguntar:

—Has sentit a parlar de Víctor Català?

—És aquell paio de Salt que cria Yorkshire Terriers? —respongué Magda.

Els dies de la mare

La trama és prou coneguda: una dona, vídua recent, encara amb ganes de viure, mentre gestiona el seu dol i, a falta de res millor a fer, es posa a arreglar-li els problemes a la filla. Això és bàsicament «The Meddler» de la directora, guionista i música Lorene Scafaria, una premissa que fa preveure el pitjor i a la qual el títol «Una madre imperfecta» no ajuda gens. Com es pot imaginar, es tracta de problemes típics del Primer Món, ja que a més la senyora no té problemes monetaris i dispensa la seva generositat de forma arbitrària i una mica ofensiva.

El millor que se m’acut dir sobre «The Meddler» és que es deixa veure sense ofendre i que podria haver sigut infinitament pitjor (puc imaginar-me’n una versió particularment tòxica, interpretada per Diane Keaton i Cameron Diaz). Evita caure tant en la pallassada, com en l’excés melodramàtic, a risc de resultar una mica pobre en matèria de conflicte i els seus 100 minuts de durada es podrien escurçar sense causar cap daltabaix.

El motiu principal d’anar a veure aquesta pel·lícula es diu Susan Sarandon. Feia temps que a aquesta esplèndida actriu no se li oferia l’oportunitat de desplegar un paper tan complet, i encara que la seva Marnie Minervini no l’obliga a res de particularment complicat, sempre és un plaer veure-la un grapat de minuts en pantalla gran. I que guapa està la punyetera a la vora dels setanta! Al seu costat, Rose Byrne, sempre excel·lent com a actriu de comèdia, sap quedar en un segon pla per no interferir amb la diva. Mentrestant, el roba-escenes J.K. Simmons aporta la seva veu de baix profund per afegir una mica d’interès eròtic a la fotografia.

Tot plegat, una més de les cintes vagament geriàtriques a les quals em sento atret darrerament. Curiosament també pot funcionar com un espot dels productes de la casa Apple, dedicat a la tercera edat. Ara, quan vas al cinema, més que espectador, et sents públic objectiu. Objectiu en el sentit de trobar-te al centre de la diana.

La dona amb atributs

Si aquest passat Sant Jordi algun llibre concità la unanimitat de la crítica menys mercenària i dels lectors més ben informats, aquest llibre fou «Manual per a dones de fer feines» de Lucia Berlin (l’altra editorial, 2016; però també en castellà a Alfaguara). Un cop llegit el voluminós volum de contes (480 pàgines), el primer que se t’acut és que no està malament; però que no arriba a matar, i que en el fons aquestes històries de realisme brut americà feia temps que les coneixies, encara que, fins ara, gairebé sempre te les expliquessin plomes masculines (oxímoron al canto!)

Diria que juga a favor de la Berlin (si cal creure el retrat de la solapa), que va ser una dona preciosa, que gaudí (o patí) d’una biografia tan accidentada com pintoresca i que l’èxit literari sempre l’eludí. Tot plegat, material ideal per a un rescat pòstum en tota la regla, amb condescendència inclosa. L’original títol del volum també compta amb un irresistible atractiu comercial, encara que representa un dels seus relats més atípics; aquell que fa recordar un altre de Truman Capote en el qual l’autor acompanya la seva dona de fer feines i comparteix el secret de diversos domicilis privats.

Els relats de Lucia Berlin aviat es revelen com successius fragments de la vida de la pròpia escriptora (amb l’afegitó de totes les estratègies de maquillatge que vulgueu), explicats sense cap intenció ni cronològica ni lliure de contradiccions. Reapareixen una vegada i una altra els abusos perpetrats per l’avi, l’adolescència burgesa a Xile, els marits successius (algun d’ells, músic de jazz), la relació amb Mèxic i els mexicans, la germana malalta de càncer… No hi ha dubte que Berlin escriu sobre experiències de primera mà, que coneix a la perfecció. Quan parla, amb sinceritat i sense sensacionalisme, de les lluites diàries d’una mare de família alcohòlica, ens està descobrint un terreny poc explorat de la literatura moderna.

L’estil salta del pur documental enumeratiu a un cert impressionisme extret del natural, que sempre sonarà millor en la concisa llengua anglesa que el desplegament de l’origami català. Albert Torrescasana tradueix amb una correcció massa pulcra i de vegades li descarrila el registre («fel·lació»?, «estepicursors»???, WTF!!!) Cap llibre de relats hauria de durar gairebé 500 pàgines; encara menys quan cada conte repeteix l’univers de l’anterior. Si llegiu «Manual per a dones de fer feines», combineu-lo amb algun best-seller de consum ràpid, i no esmerceu més d’un relat per vetllada. Us en cansaríeu.