Segona residència (20): confusió i contusió

Ens havíem afanyat, tots plens de preguntes, en direcció a Can Sureda. Toni, que era el de la gambada més llarga, s’ens havia avançat i ja estava trucant al timbre. Vam esperar una estona, vam insistir, però ningú no responia.

—Ha sortit —resumí Magda i tot seguit Fifí es va posar a bordar.

—He sentit un soroll al darrera —digué Edi.

Tots ens desplaçarem a la part posterior, on hi havia una terrassa enrajolada i unes cadires de jardí. Les portes corredisses que s’obrien a la sala-menjador eren obertes de bat a bat i els tres gossos s’hi ficaren sense esperar a ser convidats. El motiu del seu interès era el pobre Sureda que jeia inconscient prop del tresillo amb una ferida visible a l’occipital dret. A un pam del seu cap un siurell trencat de dimensions considerables postulava el paper d’arma contundent. L’intentàrem despertar endebades fins que va quedar clar que l’únic que podíem fer era trucar el servei d’urgències.

Mentre esperàvem asseguts a la terrassa que arribés l’ambulància, intentàrem elaborar alguna hipòtesi sobre el que havia passat. Per a Magda quedava clar que la nostra suposició que s’havien utilitzat els jocs de claus en possessió d’en Sureda per entrar als nostres xalets havia resultat correcta i que algú s’havia vist obligat a silenciar l’incòmode testimoni abans que pogués parlar. En Casimir no deixava de repetir que li havia semblat veure la quiosquera espiant la nostra conversa; però com que en Casimir era un cas clàssic de narrador poc fiable, vam preferir atalaiar l’horitzó fins que divisàrem la polseguera que aixecava el vehicle d’urgències.

Sense manera d’avisar la senyora Sureda, per manca de telefon conegut, i, per eliminació, es va decidir que jo acompanyaria el contús a l’hospital comarcal. Afortunadament el trajecte fou curt i el tracte correcte, de manera que encara no redactaré cap comentari acídul sobre el mal estat de l’estat del benestar. Com a «familiar i acompanyant», títol que m’havia atorgat la megafonia, vaig quedar constret a una saleta de dotze metres quadrats on l’element més conspicu era un televisor eternament connectat al programa d’en Cuní. Per una casualitat esfereïdora, digna de dedicar-hi estudis estadístics, estaven parlant de Víctor Català. Sí, del Víctor Català viu i mascle que dirigia l’«Eco Literal». Pel que vaig entendre, en Català acabava de guanyar el premi de novel·la «Pederasta Bofarull», amb el que s’afegia al selecte club format per Baltasar Porcel i Carme Riera, els únics que havien guanyat els cinc premis literaris més importants de la literatura catalana. «The Big Five», que és la forma com els especialistes en Àfrica nomenen les espècies més desitjades per cinegètics i fotògrafs: lleó, búfal, rinoceront, elefant i lleopard.

En declaracions televisades, el sempre impecable Català confessava estar aclaparat per la quantitat de bona literatura que la seva persona estava inspirant. L’home era innegablement atractiu; però convidava al badall. Moltes hores després un batablanca d’accent peruà intentà tranquil·litzar-me.

—No se preocupe, su papá estará bien. Pero no insista en hacerle preguntas: no recuerda nada de lo que pasó.

Ai, amnèsia, quants pecats literaris es fan en el teu nom!