Segona residència (21): atrapa’l, si pots

El primer que vaig fer va ser trucar la Magda, per tranquil·litzar-la i demanar-li que informés els xicots, en cas que els vingués de gust ser informats de l’estat mèdic d’en Sureda (amnèsic, però estable). El segon que vaig fer va ser reflexionar sobre com era de relatiu el concepte de família, ja que en un indissimulat gest de fugida cap endavant, en poques hores havia esdevingut més important atendre els amics de Mary Muntanya i Esclassans, que la meva legítima esposa, que amb tota seguretat ja no m’esperava per sopar. En tercer lloc, i potser el més important, vaig decidir demanar un taxi que em retornés a la urbanització; i un cop allí, sense encomanar-me a ningú, entrar a la Casa de l’Alemany, per veure que hi trobaria al soterrani.

Un mínim instint de prudència m’hauria aconsellat no emprendre aquella investigació a soles. Un exemple recent m’havia demostrat de la forma més gràfica  possible que podria acabar greument estabornit per un dels bibelots illencs de la decoració. Encara així, vaig demanar al taxista que em deixés davant mateix de la porta del misteriós xalet. Havia assolit aquell punt d’àcrata independència en el qual els col·laboradors representaven una rèmora i l’acció individual era el sol camí a seguir.

La tanca del jardí era oberta, els rectangles de gespa, accessibles. La porta de la torre, en canvi, era closa. Vaig fer un volt entorn de l’edifici, que intentava de totes totes fingir ser un llibre obert, encara que no ho fos de cap de les maneres. Quan finalment vaig perdre la paciència davant de tanta amabilitat falsa, vaig clavar un parell de guitzes a la porta del davant. Van ser cops de peu testimonials, que esquinçaren la fullola sense cap dificultat, perquè tot el material emprat en la construcció era pur nyigui-nyogui. L’interior era ple de pols i malgrat tot acollidor: hauria jurat que el mobiliari i el parament de la llars s’havia mantingut intacte d‘ençà que l’alemany havia fet mutis. Calgué un volt per totes les habitacions per descobrir el camí cap al soterrani en el safareig del darrera (ja estava esdevenint un costum). Allí baix hi vaig trobar un recambró, una mena de «zulo», on evidentment havia dormit un clandestí —com el matalàs pollós d’escuma i els llençols rebregats demostraven—; però el clandestí ja era fora. L’inquilí havia fugit o l’havien traslladat a corre-cuita, com el desendreç de l’escena revelava.

No em quedava més que regirar l’auster decorat, per si havia quedat alguna pista inadvertida. La cofurna, apart del llit, només contenia una taula, una cadira i una galleda amb contingut fecal que vaig preferir no investigar. A la paret encarada al nord un conjunt d’incisions agrupades de cinc en cinc —quatre traços verticals i un de diagonal, que els obliterava— semblaven indicar que el segrest s’havia prolongat durant noranta-set dies (almenys en aquella localització concreta, hi podien haver hagut altres d’anteriors). La taula i la cadira, mirades del dret i l’inrevés, no oferiren més misteri que algun moc ressec adherit al dessota. Tampoc el conjunt del desordenat parament per dormir, després de sacsejar-lo a consciència, em deixà més il·luminat que abans.

Capcot i amb un pessic de desesperació vaig contemplar-me les sabates. Les sabates que duia aquell dia no tenien res de particular (unes wambes barates, sense marca), però el parèntesi obert entre les soles dreta i esquerra emmarcava una rajola vacil·lant. Vaig aixecar-la i no vaig trobar-hi el tresor del Comte de Montecristo. Només un pilot de post-its grocs, enganxats els uns als altres, com els havien parit a la fàbrica. A tots ells es llegia, amb redundància antipàtica, groc sobre groc, «Ajuda! Sóc Víctor Català».