dissabte, 25 de juny de 2016

Com peix fora de l’aigua

Les seqüeles no han sigut mai el plat fort de can Pixar, almenys quan no hi ha joguines implicades. La bona notícia seria doncs que «Finding Dory» és més satisfactòria que «Cars 2» o que «Monster University», tot i que no assoleix els nivells d’excel·lència al que ens havien acostumat els estudis en el passat. No devia ser fàcil escriure una continuació a una de les seves pel·lícules més estimades i la prova són els tretze anys transcorreguts des de l’estrena de «Finding Nemo», un  lapse de temps només perdonable perquè qui més qui menys tots continuem tenint la seva història al cap.

El pròleg retrata amb tendresa els primers anys de Dory, un peix cirurgià blau amb problemes de memòria a curt termini, a qui els seus pares Jenny (Diane Keaton) i Charlie (Eugene Levy) intenten insuflar una mica d’autoestima. Un mal dia Dory perd de vista la seva família i inicia així un periple oceànic sense destí concret. Passat el temps una Dory ja adulta (Ellen DeGeneres) es topa amb Marlin (Albert Brooks), un peix pallasso fora de si a causa de la pèrdua del seu fill Nemo (Hayden Rolence). Aquesta escena ja la coneixíem del film anterior i se la podien haver estalviat, perquè a continuació fem un salt d’un any i comença «Finding Dory» de debò. Durant una lliçó escolar sobre les migracions de les raies, es menciona el concepte de lloc d’origen i Dory comença a preguntar-se d’on ha sortit ella i on és la seva família. A través de retalls de somnis i flaixos de records recupera el nom d’un lloc: Morro Bay, Califòrnia; i no tingueu cap dubte que allà hi aniran Dory, Marlin i Nemo, i més en concret a un Institut Oceanogràfic que funciona també com a parc d’atraccions amb coartada científica.

El que segueix és una aventura distreta però certament pueril, que repeteix amb variacions interessants l’esquema del patró original. L’ambientació en un entorn que funciona com un oceà domesticat, obliga a trobar solucions imaginatives per uns personatges aquàtics que han de circular per l’aire entre parcel·les dissenyades per humans. Els gags brillen a gran altura (fins i tot a nivell adult), especialment un d’iteratiu a propòsit de Sigourney Weaver (que s’interpreta a ella mateixa). El disseny dels nous personatges és molt bo. A l’amiga kalamar li agradarà saber que, encara que l’únic personatge dolent de debò sigui un calamar gegant, el millor secundari és Hank, un pop sociòpata de set potes perfectament concebut, i que parla amb la veu de l’Ed O’Neill de «Modern Family» i de «Matrimonio con hijos».

Kaitlin Olson fa de tauró balena curt de vista i Ty Burrell (també de «Modern Family»), de beluga. Tot rememorant «The Wire», Idris Elba i Dominic West interpreten un parell de lleons marins amb tints mafiosos. En certa manera gran part de «Finding Dory» va de superar les teves discapacitats: la de la memòria de la protagonista, la de la miopia de Destiny (la tauró balena), la del pop a qui li manca una pota, la del Nemo de l’aleta atrofiada o la beluga que no reconeix la seva ecolocalització. Sent una pel·lícula destinada als infants, el seu missatge és sovint reiteratiu i massa evidentment positiu, com si no hi haguessin blancs i negres.

I ja sé que aquí, on triomfa l’embolica que fa fort, no es pot demanar cap versemblança; però costa d’empassar-se que els peixets protagonistes creuïn el Pacífic, d’Austràlia a Califòrnia, en un tres i no res sobre els lloms de tortugues mutants. Tampoc cola un món piscícola on el peix gran mai no es menja el xic. Ni un tauró balena, que és més tauró que balena, i que (malgrat el que es suggereix a la pel·lícula) no menja peixos morts, sinó plàncton.

Visualment meravellosa, «Finding Dory» (tot i que el títol és enganyós, perquè s’hauria de dir «Finding Dory’s Parents»), m’ha deixat sovint sense paraules i el seu allargat clímax acaba mereixent tots els aplaudiments.

Com a aperitiu es mostra «Piper», el curt més deliciós de la història de Pixar. Després d’aquell curtmetratge tan desastrós del volcà que cantava buleries prop d’«Inside Out», aquesta il·lustració hiperrealista d’ornitologia animada és pura adrenalina. Deixem-ho així.


11 comentaris:

  1. Sembla que l'aproves. Segur que l'acabaré veient tard o d'hora, no prometo que sigui al cinema, però ja caurà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprovat alt, tirant a notable. Es passa una bona estona.

      Elimina
  2. Si la veig deixant de pensar en la frescor de la primera segur que m’agrada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo crec que sí, se n'han sortit prou bé.

      Elimina
  3. Per fi, avui l'he vista. Un espectacle tècnic molt ben traçat i tot molt molt tendre. Els petitons (ocellet i peixos nens) tan familiars que a una se li fonen els tres cors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, no et queixaràs que el Hank quasi és l'amo de la funció i a sobre es fa divulgació sobre els loligos.

      Elimina
  4. Per fi, avui l'he vista. Un espectacle tècnic molt ben traçat i tot molt molt tendre. Els petitons (ocellet i peixos nens) tan familiars que a una se li fonen els tres cors.

    ResponElimina
  5. Jo la vaig veure diumenge en 3D.... hi ha escenes més que simpàtiques

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo evito el 3D, però espero que la simpatia de les escenes es mantingui en qualsevol dimensió.

      Elimina
  6. És la única forma de convèncer al meu fill per anar al cinema.....és la vida trista d'una mare ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig néixer quan la realitat era encara en 2D i no m'acostumo a més dimensions.

      Elimina