No és cap secret que d’Islàndia poques pel·lícules ens arriben i, si prometen ració i mitja de tendresa, caldrà fer-les-hi costat. El títol l’han traduït com «Cor Gegant», encara que l’original es diu «Fúsi», igual que el seu massiu protagonista. Dirigeix Dagur Kári, islandès nascut a França i educat a Dinamarca.
Fúsi (Gunnar Jónsson) és un gegant bonàs, transportista de maletes a l’aeroport de Reykjavík. Passada la quarantena i suposadament verge, entreté els seus dies i nits reproduint batalles de la Segona Guerra Mundial amb maquetes de cartró pedra i soldats de plom en miniatura. La seva vida canviarà quan li regalin pel seu aniversari un cupó per a classes de ball «country» i faci coneixença així de la depressiva Sjöfn (Ilmur Kristjánsdóttir). Tot molt alegre, com correspon a aquesta illa afortunada que s’escapa del Nord d’Europa.
En condicions normals podries esperar una bonica història d’amor a contrapèl; tot i que marcada per un profund pessimisme nòrdic. Però «Fúsi» (o «Corazón gigante») s’entesta en fer topar el seu caparró en un cul-de-sac gegantí. El film no deixa mai clar quina és la natura del problema del seu protagonista: serà un immadur?, una desferra mancada de tota autoestima?, o encara millor un beneitó?
Mentre ho decidim, ens avorrim una mica (tot i que la pel·lícula és curta). Segurament les bones intencions també pesen; però m’estimo més Yoko Ono.
Fúsi (Gunnar Jónsson) és un gegant bonàs, transportista de maletes a l’aeroport de Reykjavík. Passada la quarantena i suposadament verge, entreté els seus dies i nits reproduint batalles de la Segona Guerra Mundial amb maquetes de cartró pedra i soldats de plom en miniatura. La seva vida canviarà quan li regalin pel seu aniversari un cupó per a classes de ball «country» i faci coneixença així de la depressiva Sjöfn (Ilmur Kristjánsdóttir). Tot molt alegre, com correspon a aquesta illa afortunada que s’escapa del Nord d’Europa.
En condicions normals podries esperar una bonica història d’amor a contrapèl; tot i que marcada per un profund pessimisme nòrdic. Però «Fúsi» (o «Corazón gigante») s’entesta en fer topar el seu caparró en un cul-de-sac gegantí. El film no deixa mai clar quina és la natura del problema del seu protagonista: serà un immadur?, una desferra mancada de tota autoestima?, o encara millor un beneitó?
Mentre ho decidim, ens avorrim una mica (tot i que la pel·lícula és curta). Segurament les bones intencions també pesen; però m’estimo més Yoko Ono.
Bé, no la miraré pas, però com tot allò que ve d'Islàndia ho he llegit amb interès. No diríem que tenen un cinema gaire actiu, oi?
ResponEliminaNo, són més aviat lents de cos i d'esperit. Però no gosaria criticar-los. Són força graciosos.
EliminaDoncs pel què llegit la crítica la deixa força bé. Serà que la crítica li agraden les pel3lícules avorrides.
ResponEliminaSí que li agraden, sí.
EliminaJa deia jo ... sí, millor la Yoko Ono
ResponEliminaSí, la Yoko guanya amb l'edat.
Elimina