dimarts, 6 de març de 2018

Dickens Top Mix

Fagin, Bill Sykes i Nancy, the Artful Dodger, Amelia Havisham, l'inspector Bucket i Ebenezer Scrooge: el cap em peta.
Abans de veure-ho com espectador, ja sabia que la idea podia resultar pèssima; però no m’hi podia negar, encara que només fos per la meva adhesió incondicional al club Dickens. Però un cop vista aquesta adaptació matussera que Tony Jordan va perpetrar a l’univers Dickens l’any 2016, només podia confirmar-ho: la idea era efectivament pèssima. I això que Jordan és un dels més prestigiosos i prolífics guionistes britànics, autor entre altres moltes coses d’«Eastenders» (o «Gent del barri», com l’anomenàvem a TV3).

Estic parlant de la sèrie de la BBC «Dickensian», el motor de la qual era barrejar personatges de fins a 12 obres diferents de Charles Dickens en una mateixa ficció. Aquest propòsit contra-natura, digne de fan adolescent, només podia resoldre’s de manera insatisfactòria fins i tot pels llecs en el món del novel·lista victorià. La trama central s’inicia quan Jacob Marley (el soci d’Ebenezer Scrooge del «Conte de Nadal») apareix mort al carrer amb un cop a la templa. El vell prestador era un personatge del tot impopular i per tant la llista de sospitosos és ben nodrida. Dirigeix la investigació l’inspector Bucket (Stephen Rea), policia que apareixia a «Bleak House», i que passa per ser una de les primeres representacions literàries d’un detectiu modern. L’ajudarà en tasques científiques el taxidermista Mr. Venus (d’«Our Mutual Friend»), com una mena de predecessor del CSI London.

Perquè tot no sigui indagació detectivesca, s’incorporen dues subtrames, aquestes sí originals de Dickens, però que en les novel·les on apareixien havien succeït abans de l’inici de l’acció i eren exposades en forma molt resumida. Aquestes subtrames es refereixen per una banda al trampós festeig que conclogué amb el dissortat casori de Miss Havisham («Great Expectations») i per l’altra a les penoses circumstàncies econòmiques de les germanes Barbary, al naixement il·legítim d’Esther Summerson i a com Honoria Barbary acabà esdevenint Lady Dedlock (o sigui tot el que constitueix la base del laberint que és «Bleak House»). Aquestes dues històries, que donen cos a relats que Dickens només va esbossar, són potser el més satisfactori d’aquest «Dickensian» i contenen alguns bons moment de genuí melodrama. La pega és que res no justifica que la mort de Jacob Marley s’esdevingui al mateix univers on floreixen els amors d’Amelia Havisham o els de Honoria Barbary. I fer que les dues noies siguin amigues només és una solució barata per connectar subtrames.

Però aquesta dèria enciclopèdica no s’atura aquí, i amb l’objectiu de ficar-hi tants personatges dickensians com sigui possible, s’introdueixen amb calçador un munt de presències innecessàries. Així el matrimoni Bumble («Oliver Twist»), literalment aïllats en la seva pròpia bombolla, mirant de remuntar l’escalafó funcionarial i sense cap relació amb res ni amb ningú de la resta de «Dickensian». O la petita Nell (protagonista de «The Old Curiosity Shop»), que aquí només hi surt per comprar i vendre coses en forma d’ombra retallada. O Bob Cratchit i família, que a «Conte de Nadal» personificaven a la perfecció allò que s’anomena «la bona gent», però que amb l’elaboració de les personalitats dels seus nombrosos membres pot induir al coma diabètic. Només el personatge de la infermera borratxona Sairey Gamp (de «Martin Chuzzlewit»), un clàssic immarcescible de l’humor britànic, justifica la seva trajectòria ubiqua i transversal a causa de la seva professió.

Els valors de producció de la BBC continuen a un nivell alt en matèria de vestuari i decorat, tot i que aquest Londres limitat a quatre carrers convida a una sensació de claustrofòbia. En qualsevol pla d’una escena d’exteriors de «Dickensian» coincideixen un mínim de tres personatges sorgits de la ploma de Dickens, un nivell de densitat literària francament ridícul. I cada vegada que algú obre la porta de casa seva, sempre troba el mateix nen-actor disposat a «fer un recado».

Ara caldria dir alguna cosa bona pel que fa als actors, ja que ens trobem en territori BBC. D’entre els noms coneguts, Pauline Collins sobreactua gustosament com Sairey Gamp (i bé que fa), mentre que Stephen Rea confon la neurosi d’un clàssic Sherlock Holmes amb una afectació teatral qualsevol. De la resta, potser la Tuppence Middleton o en Ben Starr, pel seu considerable potencial «sexy». Però la cosa no dona per a més.

Les novel·les de Charles Dickens es caracteritzen per la multitud de personatges que hi apareixen, alguns implicats a la trama, d’altres més episòdics, però tots ells relacionats de forma inesperada encara que integrats al llibre de forma ben orgànica. A «Dickensian» la convivència forçada de tants éssers mútuament excloents només provoca cacofonia i desequilibri, una sensació de gratuïta futilitat. No us sorprengui doncs que no hi hagués segona temporada per aquest artifici.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada